És en aquests moments que hom es pot fer una idea del grau de “compromís” que les forces polítiques a l’esquerra del PSPV havien pres quan van pactar de coaligar-se per veure de fer fora el PP de les institucions valencianes les eleccions del passat 27 de maig. Quin gran “compromís”! El “compromís” era tan gran i tan sòlid que dos mesos després d’aquelles eleccions ja no hi ha cap “compromís”.
És veu que l’únic “compromís” ferm al qual arribaren les executives dels partits fou fer el ridícul de mala manera. Des del principi fins al final; des del pacte, que es va fer de mala gana, malament i tard, fins als pobres resultats electorals -7 escons d’unes previsions que voltaven els 10-12 diputats-. Eixe era el “compromís”: discutir, discutir i discutir, mentre la dreta s’ho mirava fregant-se les mans. Quin gran sentit de la responsabilitat!
Tot aquest lamentable enrenou m’ha fet pensar en la guerra civil espanyola. Mentres les forces d’esquerra lliuraven una guerra interna -execucions, rebelions, segrests…- que afectà greument la capacitat de la República pel que fa a la gestió i organització de la guerra, Franco avançava tranquil·lament i ampliava els seus fronts amb la inestimable ajuda dels exèrcits alemany i italià. Un esforç humà i un preciòs temps perdut que passaren factura. Ja ho crec que passaren factura.
70 anys després, les forces d’esquerra valencianes no han aprés la lliçó i, mentres el PP arrassa arreu del País, els representants del PSPV, EUPV, Bloc i companyia estan immersos en lluites internes per conservar el seu escó, imposar persones en un lloc o un altre de l’organigrama del partit o, simplement, despotricar els uns dels altres, sense importar-los el més mínim que el PP estiga guanyant la guerra des de fa 12 anys.
En política, els compromissos estan passats de moda. Ningú no fa política per principis o ganes de canviar les coses. Fa ben poc, enmig d’una discussió amb un amic, li vaig preguntar si realment pensava que al Antoni Such, Glòria Marcos i d’altres diputats valencians els importava molt el fet d’haver perdut les eleccions. Ca! Pot ser estan dolguts, si. Però exactament de la mateixa manera que ho estic jo pel fet que el Barça no haja guanyat la lliga aquest any. No passa res! L’any que ve! Això és exactament el que pensen els diputats, secretaris, càrrecs diversos, assessors… dels partits valencians: d’ací quatre anys, més! Els importa exactament això: no-res. Mentres mantinguen el seu escó, ací no ha passat res.
La política s’ha convertit en una professió més. I l’objectiu primer i bàsic de qualsevol treballador d’un partit (o d’una empresa, tal hi fa!) és mantindre el seu lloc de treball. A més a més, un lloc de treball que està estupendament remunerat, amb unes dietes magnífiques i unes condicions de treball inmillorables. Qui anava a ser tan rematadament imbècil de cedir aquest privil·legi a uns altres “pel bé del País”?
I, mentrestant, anem perdent batalles…
Didac Botella i Mestres
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Dídac, estic fent una ullada al blog. M’ha colpit especialment aquesta entrada, perquè també trobe que l’has clavat amb la comparança. Certament no estem tan lluny com creiem d’allò que fou la Guerra Civil espanyola. La feblesa que mostren els partits que esdevenen alternativa a la nostra terra engradeix el PP valencià. La incapacitat de l’esquerra per arribar a fer alguna cosa mínimament reeixida ha estat mes escandalosa que mai a les darreres eleccions. Del PSPV no vull parlar-ne… I de Compromís… Bé… sols cal llegir la premsa dia a dia per tal d’adonar-se de l’enrenou en el qual s’ha submergit la coalició (jo no en donava un duro ja, des de l’inici…). Han brillat per la seua inoperància. Així doncs… què cal esperar, si és ben cert que dia enrere dia, en lloc d’avançar, seguim contentant-nos amb aquesta pèrdua continua?? Tot i això, sempre resulta alentador saber que, tot i que reduït, existeix un grup de gent amb l’esperança de que l’escenari canvie algun dia… Enhorabona pel blog!
A vore quan tornes! que ens tens abandonats!