TocDeQueda

A
mitjans del segle XVIII, les monarquies europees començaren a disfressar el seu
absolutisme per evitar l’enuig i les revoltes de la població, cada vegada més
conscient de la injustícia d’un sistema que els exprimia laboralment i
econòmicament a canvi de no res. Advertits per un sentiment popular cada vegada
més crispat, reis i nobles van atorgar als ciutadans de les grans ciutats una
sèrie de concessions polítiques que els permetia de participar mínimament en
els òrgans de poder. Era una manera de fer-los creure que comptaven amb ells.
Tanmateix, l’únic objectiu d’aquesta iniciativa aparentment democràtica era
mantenir els privilegis de l’aristocràcia i la noblesa, tot dissimulant les
seues formes. L’actitud atípica dels monarques de camuflar el seu poder absolut
els va valer, si més no, per fer-se un lloc en la Història: aquest fet és allò
que caracteritza el període històric que hom ha convingut d’anomenar Despotisme
Il·lustrat.

     Ben entrat ja el segle XXI, el País Valencià sembla viure una
reedició d’aquest període despòtic, per bé que l’actitud dels seus mandataris
no és, precisament, il·lustrada. Ans al contrari: la seua estratègia política
és exagerar encara més el seu poder; fer-ne una ostentació desmesurada. I
sembla que, de moment, els funciona. No fa molt, el sr. Fabra va declarar
públicament que havia col·locat a dit a milers de persones en llocs de treball que,
d’una manera o altra, estaven vinculats a la Diputació de Castelló, l’organisme
públic que ell mateix presideix. Això no és res però: el seu despotisme més
descarat el porta a presumir d’haver guanyat quatre o cinc vegades la “Grossa”
de Nadal. Tot un fenomen. Un altre president, el sr. Alfonso Rus –Diputació de
València– va declarar a l’octubre durant un míting del seu partit –PP– i davant
els màxims responsables d’aquest, que “encara no havien pogut acabar amb els
mestres que deien aleshores i gairebé i que calia rematar-los”.
Tot un il·lustrat. Un altre exemple d’ostentació fora d’escala és Ricardo
Costa, mà dreta del president de la Generalitat Valenciana. Per a ell, portar
un rellotge de 25.000 euros al canell i conduir un dels cotxes més cars del
mercat –l’Infinity– era la cosa més normal del món. Un cop és va saber
que eren regalats per persones implicades en el cas Gürtel, els amos del
partit –Rajoy i Cospedal– l’han intentat fer fora, sense que encara hi haja una
decisió en ferm. Allò més alarmant però, és que el seu màxim defensor és el mateix
President valencià –Francisco Camps– , que es resisteix públicament a destituir-lo,
tot enfrontant-se amb Madrid. I, mentrestant, Ricardito diu, amb llàgrimes als
ulls, que no entén perquè li fan això, que ell no vol anar-se’n perquè la seua
conducta és impecable. Qui dona més?

     La palma despòtica però, se l’emporta la senyora
alcaldessa de València, Rita Barberà –i, per defecte, tot el PP valencià, que
li fa costat–.L’acarnissament que ha demostrat els darrers anys envers el
Cabanyal és d’una virulència digna de ser estudiada pels psicoanalistes.
L’alcaldessa vol destruir un dels barris més autèntics i peculiars de la
ciutat, amb el pretext d’obrir la ciutat al mar –com si des del Cabanyal es
pogués agafar una autopista cap a les Illes Balears–. Tothom coneix però, el
vertader motiu d’aquesta malaltissa fixació: l’especulació immobiliària. El
problema és que el barri –tot ell– està catalogat com a Bé d’Interès
Cultural –BIC–. I ara, com que el Tribunal Suprem ha sentenciat que s’han
d’aturar els enderrocaments –si més no, temporalment–, el seu equip municipal
ha demanat a la Generalitat que, amb caràcter d’urgència, elabore un decret
que, ni més ni menys, descatalogue el barri per poder continuar la seua gran
obra. El Govern valencià, lluny d’aturar el despropòsit, tardà unes hores en complir
el desig de l’alcaldessa,  fent gala d’un
despotisme desconegut en democràcia. Ells, ni il·lustres ni il·lustrats. Només
una colla de dèspotes. Més prompte que tard, ens revoltarem i els farem fora.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!