TocDeQueda

Aquestes paraules, quan considere que tenen un mínim interès, seran la bastida de l’escrit que fa cent d’aquest bloc. Les copiaré –ara mateix formen part d’un document “Word”–, les enganxaré a l’espai “Entradeta” del processador de textos del bloc –poques vegades escric l’article on caldria escriure’l– i el servidor de Vilaweb les convertirà en el seu “alter ego” virtual. Com que aquestes paraules no tenen una orientació o motiu massa consistent aprofitaré per dir que si no escric on diu “Text” és perquè també són poques les vegades que, quan consulte un altre bloc, pitxe l’enllaç on diu “Vull llegir la resta de l’article” que, precisament, mostra les paraules que s’escriuen a l’espai on s’hauria d’escriure el gruix de l’article. Com els humans tenim la tendència malaltissa de pensar que els demés actuen igual que nosaltres, pense que seran ben poques les persones que “Voldran llegir la resta de l’article” i, per tant, estic condemnant una part de l’escrit a la indiferència dels visitants. És, clarament, un greuge comparatiu que cap paraula no pot acceptar. Per això les escric totes a l’Entradeta que, inevitablement, passa a ser una “Entradota”. Després d’un incís tant prescindible comence a dubtar de que aquestes paraules puguen acabar tenint un mínim interès…

     Tanmateix, permeteu que em desdiga d’allò que he dit tot just començar a escriure: les paraules les publicaré. Ja ho crec! Tinguen un mínim interès o no. L’explicació és contundent: porte darrere d’aquest escrit molt de temps. Un dia d’estiu vaig consultar les estadístiques del bloc. En aquell moment –juliol o, potser, principis d’agost– acabava de publicar Retrobaments (II) i a l’apartat d’entrades hi figurava el número 98. L’article número 99 ja estava reservat per a Retrobaments (i III) i, per tant, el següent escrit anava a coincidir amb un número d’eixos afortunats en els quals és celebren coses: 100 anys del naixement de no-sé-qui, 100 programes de ràdio, 100 combats de boxa, 100 dies de govern… El 10 no és una xifra tant festiva: sembla que sàpiga a poc. El 1000, en canvi, és un poc excessiu: potser una mica pretensiós de més. Així doncs, 100 escrits és un esdeveniment que havia de celebrar d’alguna manera, després de tota una vida impregnat de base 10. Tot amb tot, aquesta convenció festiva i numèrica de venerar el número 100 i no el 38, no és més que un efecte col·lateral del sistema mètric decimal.

     Ara, per acabar d’arreglar aquesta efemèride, permeteu-me d’explicar un parell de vicissituds –costa de llegir la parauleta eh!– al voltant de l’escrit. Les escriuré d’una manera esquemàtica. Allà vaig: És dels pocs articles –sinó l’únic– que tenia títol abans que temàtica –de fet, podeu comprovar que encara no té temàtica–; M’agradava el títol, per això m’he encaparrat en escriure’l; Volia acompanyar l’escrit amb una fotografia d’un numero 100 d’una portal de carrer però, malauradament, a Albaida no hi ha cap carrer suficientment llarg; El trepidant inici de curs m’ha impedit de posar-m’hi abans –fa més d’un mes que vaig penjar l’ultima entrada del bloc–; La UOC, l’escola i d’altres històries en tenen la culpa; No saber gestionar el meu temps, també; M’hi he posat després de desvetllar-me a mitjanit i comprovar que qualsevol intent de recuperar la son era inútil; L’estic acabant quan són vora les 4:30 AM; Mentre l’escrit passejava pel meu cap reclamant desesperadament una mica de concreció, va tenir diferents possibilitats temàtiques; Abans de convertir-se en aquest esperpent, l’escrit volia prendre la forma de la realitat que l’envoltava en el moment de nàixer; Sens dubte, hagueren aparegut el sr. Costa, Francisco Camps i el seu col·lega alemany Gürtel; el seu homòleg català –Millet– també hagués aparegut; Mira tu per on, tots quatre han acabat apareixent; Com que no hi havia manera d’iniciar la redacció, vaig pensar de confessar-me amb l’escrit i explicar que no hi havia manera d’encetar l’entrada número 100, que estava completament enrocat en el 100 i que, potser, era el final del meu bloc; Era evident però, que un argument tant vulgar no mereixia ser escrit –si més no d’una manera premeditada–; Finalment, ha estat un insomni accidental –no m’ocorre pràcticament mai i no sé ben bé a que atribuir–; I què passa si ha estat un insomni l’origen d’aquestes paraules? No n’estic orgullós però és evident que la gran majoria de columnistes consagrats sovint escriuen amb una motivació bastant més pobre que un insomni, vistes les ximpleries que apareixen als diaris cada matí…

     Així doncs: què collons! Felicitats, número 100!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!