Diari d'un Culer

Enhorabona……….hhaha….però a l’any que ve ja parlarem

Ha arribat a les meves orelles, d’una font 100*100 creïble (treballa al RACC), que abans de que comences la venta d’entrades…. el Barça s’en va quedar 2000 de les 6000 que tenia el RACC, per la qual cosa no s’han posat a la venda 6 sino 4000 mil. A més de que molts treballadors del RACC, van introduir primer tots els amics i coneguts…. abans que s’obrissin les portes…..

Tufillu… es poc… estan tots enmerdats…….

I per no acaba malament…… OEOEOEOEOE….. Campions i a per la Champions….

t’ho mereixes; tindrem una magnífica crònica des de París!!!!!

T’he manllevat un article de la web exvalencians.com. que supose que t’agradarà: n’és d’en Toni Mollà, entrenador del Meliana CF, i intel·lectual eixerit d’ací baix, i blaugrana com tu: 

Memòria i Estratègia de Camí a París
Toni Mollà

Ens n’anem a París, sí. El Barça ha completat una magnífica trajectòria en la Champions Leage. Es va classificar primer de grup amb autoritat i ha deixat fora de joc el Chelsea de Mourinho, el Benfica de Ronald Koeman i el Milan d’Ancelotti. Poca broma. Alliberat del vertigen i de les ansietats històriques que l’han emmanillat en altres ocasions, el Barça ha firmat una temporada redona, sense cap esquerda. L’elegant flegma de Rijkaard i la màgia circense de Ronaldinho són senyes d’una identitat renovada. A l’estadi de Saint-Denis de París ens esperen Cesc Fábregas, Pires, Ljunberg i el desitjat Henry, que jugarà a casa. Duel a tot o res per als dos millors equips del continent. L’Arsenal pretén escalar al cim. El Barcelona necessita validar-ne l’hegemonia peninsular. Són dos recorreguts que s’entrecreuen tràgicament. Té raó Román Riquelme: la història només recorda els guanyadors. El 17 de maig, tenim una oportunitat única. Després de superar el Milan, els més optimistes de l’eix mediterrani (abans, Països Catalans) parlen d’un canvi de cicle en el futbol europeu. Qui l’encerta, l’endevina, certament; però la pilota és redona i pega moltes voltes. El Barça és un equip infinitament més jove que el senil Milan d’Ancelotti i de Maldini. Això es va notar a Sant Siro i a Barcelona, quan la pilota corria arran de gespa, en triangles trencacames i contraatacs desequilibrants. Però l’Arsenal és un equip virginal en aquesta classe de cites. S’estrena com a finalista. I ja sabem la fogositat amb què solen comportar-se les persones en las cerimònies de baptisme i iniciació.

Ara fa vint anys de la final de Sevilla. Una banda d’onze desconeguts a Europa, reunits sota l’escut del Steaua de Bucarest, empatà sense gols amb el Barcelona del novel·lista Terry Venables i ens derrotà en els llançaments de penals. El gran moment de forma de l’enyorat Urruti no va ser prou per a combatre l’afront. Duckadam va parar quatre (!) dels llançaments blaugranes. Anys després, el 18 de maig de 1994, a l’estadi Olímpic d’Atenes, el dream team de Johan Cruyff es presentava de favorit. Però el Milan del neofeixista Fabio Capello ens va passar per damunt com una entauladora. El 4-O hi va reflectir justament la diferència sobre aquella gespa doblement olímpica. En la defensa, en la línia medul·lar i en l’atac, col·lectivament i individualment, el Milan minimitzà el nostre equip fins al ridícul europeu. El partit va transcórrer pel camí invers que havia pronosticat la càtedra de l’esfèrica. El Barça no va ser mai l’equip dinàmic i de moviments exactes a què estàvem acostumats els amants del futbol ofensiu. El Milan no hi va exhibir, com esperava Cruyff, el catenacio de pany i clau davant de la pròpia porteria. Els barcelonistes semblaven flams d’ou davant del desvergonyiment italià. Ni un sol blaugrana va trobar el seu lloc en aquella nit asfixiant. Ni el nostre Bekhenbauer indígena, Pep Guardiola, que es va amagar sota la calç del cercle central. Ni Koeman, l’heroi de Wembley en la final de 1992, que a Atenes no isqué fora de la parcel·la defensiva en els noranta minuts. Ni l’avinagrat Stòixkov ni l’estàtic Romario, que semblaven aprenents de primer any, desnortats. Va ser, sens dubtes, la versió més vulgar del Barcelona del dream team. Aquell dia només es va salvar el treball a preu fet de Nadal, Bakero, Sergi, Ferrer i Amor, obrers que, a falta de creativitat, xoparen la camiseta de suor professional. A Atenes van fallar els homes decisius, amb l’entrenador al capdavant, que, contra tota norma de prudència futbolística, va deixar Laudrup a la graderia. El Milan no va amagar la cara ni després del segon gol, com dicta la lògica italiana. A l’inici del segon temps, es trobà amb un gol antològic de Savicevic. Amb aquell gol de faula, el Milan tornava a tocar el cel del futbol i en confirmava l’hegemonia. Esborrat Guardiola pel gran Albertini, Donadoni, Desailly –el gran recuperador– i Boban es passejaren al seu aire. El Barça es quedà sense els rombes identitaris i els seguidors, incrèduls, miraven de reüll la banqueta on Laudrup, l’únic dels nostres amb obrellaunes als peus, s’engolia com podia els desacords amb el míster.

Hem arribat de forma brillant al port desitjat del Sena que va cantar Blas de Otero: “París, postal del cielo firmada por el Sena”. Tenim els fonaments d’un Barça triomfant. El Barcelona actual és un model per a qualsevol club que aspire a estar entre els primers: un entrenador modest i amable de formes, una plantilla compensada i treballadora, uns extracomunitaris que decideixen els partits pel seu compte, i un impressionant treball de planter que simbolitza una generació de luxe: Valdés, Oleguer, Puyol, Xavi, Motta, Leo Messi i –ai!– Cesc Fábregas. L’Arsenal, per la seua banda, és un equip de joc antipàtic, que va assecar Riquelme i Forlán i deixà el Vila-real amb la mel europea als llavis. Ni al Regne Unit ni a Europa, ningú no creia –enlluernats com solen estar els intel·lectuals de la pilota amb els entrenadors mediàtics i els jugadors galàctics– en l’Arsenal del molt llest Arsène Wenger. El Barça, per imposar la seua llei, necessita la pilota a toc, temps i una paciència granítica, com si cuinara un plat de cullera. A París, hi serem nosaltres els veterans, per memòria i per currículum. Però el Barça haurà de treballar a fons i deixar-se d’excentricitats com situar Larsson en un extrem quan és el jugador amb més gol a les botes. Rijkaard no pot fer experiments tampoc com el seu amic Cruyff a Atenes amb esquerrans a la banda dreta o enginyers (llegim Iniesta en compte de Laudrup) al purgatori.

El mes de maig a París té una certa tradició utòpica, i sempre hi ha qui acaba buscant la mar sota les llambordes. Però els enamorats del París del comissari Maigret, amic del petit plaer del fum de pipa i de la rue de la Mouff, preferim una vida a foc lent. J’aime Paris au mois de mai, canta Charles Aznavour. Avec ses bouquinistes/Et ses aquarellistes/ Que le printemps a ramenés/ Comme chaque année le long des quais/ J’aime Paris au mois de mai/ La Seine qui l’arrose/ Et mille petites choses/ Que je ne pourrais expliquer. Per això tornarem a París, ben mirat. Si damunt guanya el Barça, l’endemà de matí ens desdejunarem com mereix un quasi francès consort: un parell de croissants al punt, exquisits. Si estan cruixents però cremosos –com agradaven a Marcel Proust– el gust i la textura el converteixen en una de las institucions més sòlides i envejables dels francesos. Que sant Manuel Vázquez Montalbán ho gaudisca des de la llotja dels sants blaugranes.