Diari d'un Culer
Sovint comparen un gol amb un orgasme. No hi ha comparació, és millor un gol
Pels culers, el derbi no és descafeïnat. És directament un desgraciat: un cafè descafeïnat de sobre i amb sacarina. El nivell d’excitació és nul. I amb això no vull dir que no em faci gràcia guanyar als periquitos però, la diferència de nivell és tant gran que em posa molt més un partit contra el València o el Vilareal que jugar contra els veïns.
Tot el que envolta el derbi és una escenificació de la diferència. Pels pericos, el partit contra el Barça és la data assenyalada de l’any. Per nosaltres és senzillament un tràmit més mentre esperem partits contra el Madrid, el Chelsea o la Juve. Pels pericos guanyar-nos justifica la temporada mentre que pels culers no hi ha cap escenari possible que no sigui la victòria. Són 3 punts més per guanyar una lliga que és l’objectiu de qualsevol club gran.
El màxim exponent de la petitesa i d’una mentalitat d’actor secundari eclipsat és el president espanyolista, Dani Sánchez Llibre. Cada cop que obre la boca l’amic Dani demostra l’acomplexament que deuen patir els pericos. Frases celebres com referir-se al Barça com "l’altre equip de la ciutat" són la mostra freak de qui vol donar-se importància topant constantment amb la crua realitat.
I no vull dir que això no ens hagi passat també als culers. En Gaspar vivia constantment acomplexat davant de la figura de Florentino Pèrez. La diferència és que quan ets un club gran pots revertir la situació i fer que sigui el Madrid el que ara viu a l’obra del Barça. Aquest canvi de rumb, tot i els intents dialèctics i els deliris de grandesa del sr. Sánchez Llibre, és una cosa que els espanyolistes mai no podran aconseguir davant de "l’altre equip de la ciutat".
Per tant, dissabte quedarem amb els amics, seurem davant de la tele amb alguna Moritz i veure’m el partit. Res d’especial. El Barça guanyarà -suposo- i ja en durem 15 de consecutives. L’Espanyol-Barça haurà estat una jornada més en el camí cap a títol blaugrana i cap al pou de segona dels blanc i blaus. I el món gira, gira i gira…
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Que cruel que ets… però m’encanta! 😉
2005? El Barça-Español del 1 de marzo, con 1.676.000 espectadores. Ni
siquiera el Barça-Chelsea, el segundo del ránking (1.675.000), nos superó en
audiencia. Se trata, sin duda, de una excelente noticia; una noticia que debiera
llevar a programadores y periodistas a replantearse algunos de sus criterios
informativos. Tal vez ese dato signifique que los apestados somos una
mercancía de primera magnitud, un producto que (ahí están las cifras) no es
susceptible del tradicional ninguneo al que se le somete. Sí, de acuerdo,
también el Barca jugó ese partido y su participación, sin duda, es crucial en el
cómputo. Pero en cualquier caso, el hecho de que el Español suscite más
audiencia (y, por descontado, más animadversión) que el mismísimo Chelsea es
algo que devuelve las cosas a su antiguo estado, a los tiempos en que la
rivalidad entre ambos equipos se vivía con la exaltación propia de un clásico. En
cierto modo, ese primer lugar en el podium deshace una falacia que, desde
hace unos años, se ha instalado entre los ciudadanos catalanes. Me refiero a la
opinión más o menos general de que mientras que los periquitos somos una
destilería de odio, los culés son gentiles almas que apenas reparan en nuestra
insignificancia. “Nuestro principal enemigo se halla a 650 metros de altitud”,
proclaman altivos los azulgranas. Dejemos ahora a un lado las creencias y
divisemos la realidad desde las frías y siempre objetivas cifras: si el Español
está ahí, por delante de tantos otros rivales (algunos de verdadera enjundia,
como Aquí no hay quien viva) es porque molestamos bastante más de lo que
algunos diarios recalcan a diario. Y porque seguimos siendo, pese a quien
pese, una piedra en el zapato para, ay, el ejército civil desarmado. Hay otra
lectura probable de ese liderazgo. Y tiene que ver, evidentemente, con la
posibilidad de que en Cataluña haya más españolistas que los que recuentan
los medios de comunicación, tercamente amparados en la superstición mercantil
para magnificar las hazañas de los muchachos apadrinados por Eto´o.
(Copiat de "Pericos OnLine")
A mi sí que em posa fotre l’Español. Per entendre aquest club només cal llegir-ne una mica la història i veure de quin tarannà són els seus radicals. Quant al patètic Sànchez, ell sol es desqualifica…