Diari d'un Culer

Barcelona és una ciutat a la que li costa poc tirar-se al carrer. Ens agrada passejar juntets, compartir el calor corporal i viure els efluvis d’humanitat que generen les masses. Sortim per veure volar avions i per córrer per la ciutat però sobretot sortim quan guanya el Barça. El que m’ha sorprès aquest any és viure la primera festa blaugrana sense senyeres i estelades. En Raimon ens diria que si perdem els orígens perdem la identitat i acabarem convertits en un trist Chelsea més.

El futbol s’ha convertit en l’espectacle global més popular, el que més gent mobilitza arreu del planeta. Ni la música, ni el cinema, ni altres esports generen les passions que mou el futbol. Hi ha una certa intel·lectualitat despòtica que, amb la voluntat d’allunyar-se de tot allò que és popular i massiu, resten importància al fenomen o el critiquen. Es diu molt que el futbol és l’opi del poble i la versió moderna de pa i circ de l’antiga Roma. S’obta pel reduccionisme fàcil en comptes de dedicar-se a estudiar per coneixer les claus que aixequen tantes passions i generen tanta identificació. A altres llocs del món com les a Illes les Britàniques, les ciències socials fa temps que hi dediquen més hores d’estudi i menys paraula buida.

El que sembla evident és que d’uns anys ençà l’esport s’està mercantilitzant. Els estadis tenen noms de marques comercials, els equips cotitzen a la borsa i tenen per propietaris magnats russos o nord-americans que tiren de talonari en busca de notorietat i balanços favorables. Els jugadors són estrelles mundials que venen roba esportiva, maquinetes d’afaitar, cotxes o telèfons mòbils en tanques publicitàries de Londres, Taiwan, Casablanca o Lima. Sí, el futbol modern és tot això però també molt més. I ara toca defensar que en mig de tantes accions, patrocinadors i negoci, el Barça segueix essent propietat de 140.000 socis i una eina per transmetre valors.

Veient la quantitat de gent que surt al carrer quan guanyem un títol -m’és igual si són 1,5 milions, 1 milió o 100 mil persones- crec que és essencial assumir la responsabilitat social del club. No som un equip de futbol, som el Barça. Som els que Montalban definia com l’exèrcit desarmat de Catalunya i és important posar els valors per davant de qualsevol copa, fins i tot quan celebrem els triomfs.

El Barça té la massa social més gran del món perquè representa un compromís més enllà de l’esport. És allò que en Suñol va qualificar com ‘Esport i ciutadania’ i que comporta una implicació del club amb el país, amb la gent i amb la llibertat. Som el que som perquè sabem d’on venim i només tenim futur des dels nostres origens.

Sense senyeres ni estelades

En les 8 lligues que he vist celebrar al Barça -i la resta de títols europeus i copes variades- mai havia trobat a faltar senyeres i estelades fins ahir a la tarda. Ni una en tot l’autobús fins que a Valdès li van llançar una quatribarrada des de la massa -o això em va semblar veure-. Un fet insòlit en la història del Barça des de la mort de Franco. I jo em pregunto per què? Per què quan l’any passat els Oleguer, Valdès, Xavi, Gabri, Puyol, Damià i fins i tot Beletti, lluïen senyeres i estelades? Potser la directiva es va acoquinar després de rebre cops de Larguero i de Tirachinas la temporada passada o potser li hauria d’haver preguntat a l’Alejandro Echevarría que caminava al davant de l’autobús. Per sort, ni la brunete de Madrid ni el cunyadíssimo encara no poden eliminar les banderes dels milers de culers que surten al carrer.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!