Diari d'un Culer
Sovint comparen un gol amb un orgasme. No hi ha comparació, és millor un gol
Jo hi era. Vaig anar al Camp Nou a veure un Barça-Zamora. Va ser un fred dimecres de gener a la nit, amb l’eliminatòria decidida i mentre donaven el partit per TV3. Sé que no té un gran mèrit, al final resulta que estava acompanyat per més de 16.000 persones però, el cert és que aquesta xifra de públic -que ja la voldrien a molts estadis- et fa sentir com la famosa agulla del paller perduda pel Camp Nou .
No em puc queixar perquè jo estic a Gol Sud primera graderia i encara quedem recollits. Els que es mereixen la insígnia d’or del club són els socis i aficionats que estaven sols i desemparats a d’intempèrie siberiana de la tercera graderia. I un banderí els podíem regalar als zamoranos que van venir a l’estadi. Amb els mítics càntics de "a la bim, a la bam a la bim, bom, bam, Zamora, Zamora y nadie más" o "se nota, se siente Zamora está presente" que només van ser superats per el "ahora, ahora, ahora viene el gol" que van entonar al minut 89 quan ja perdien 0-6. Molt de Paco Martínez Soria però entranyable.
La reflexió final de la ressaca del partit d’ahir és preguntar-me si és necessari tot això. Jo sóc un malalt i ja no puc fer-hi res. He vist al Zamora, al Benidorm, al Matador Puchov i altres perles similars. En el plat del Barça m’empasso el que m’hi posin, un dia toca llagosta -Chelsea- i un altre dia t’has d’empassar polvorons. Però, si encara queda algú sensat en el món del futbol, s’hauria de plantejar alguna fórmula per allunyar-nos d’espectacles com el d’ahir. Sóc malalt però no tonto: preferixo el Bulli al Burger King.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!