Diari d'un Culer
Sovint comparen un gol amb un orgasme. No hi ha comparació, és millor un gol
Sap greu haver perdut però no és greu que hagi pasat. Sap greu pel rècord victòries, per perdre la imbatibilitat de 24 partits i per posar més difícil la eliminatòria. No és gens greu perquè era el millor partit per perdre i perquè al Camp Nou aconseguir el passi a les semifinals contra el Madrid.
El pitjor de tot és l’efecte empanada que et posa en un no res amb un tres a zero. Gairebé no tens temps ni de cagar-te amb el primer que ja t’han fotut el segon. I quan encarà estàs intentant assimilar el 2-0 ja estan posant el 3 al marcador. És un caos breu però trencador. D’aquells que et deixa cara de gilipolles tota la nit.
Però el que qüestiona la dèbil confiança natural dels culers és la sensació de deja vu d’una freda nit de Champions en un lugar de Londres de cuyo nombre no quiero acordarme. I, ironies del destí, aquell trist record que varem reviure ahir, han fet afluixar les cames a alguns que pateixen pel Chelsea-Barça del 22 de febrer.
Tranquil·litat! Ferms! Som líder amb 10 punts sobre el segon. El Madrid -que ara ens vol fer creure que Robinho és Pelé- està a 13 i segueix fitxant davanters amb més pinta de menjar molts bollycaos que de marcar gaires gols. L’eliminatòria de Copa està oberta i la treure’m endavant al Camp Nou. I a la Champions -ai! la Champions- ens espera el millor partit que es pot veure a Europa i ho tenim tot per vencer.
Pel rècord no cal patir-hi. Seguim amb la possibilitat de superar la marca de victòries consecutives en lliga que té el Madrid en temps de la TV en blanc i negre i, en realitat, el que quedarà a la història són títols que guanyarem. El rècord de trimfs és només una xifra per superar-la a partir d’aquest diumenge.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!