Al darrera la nevera

Les últimes setmanes a la DIRECTA hem estat concentrats en l’elaboració d’un especial arran de la publicació de l’exemplar número 200 de la revista. Ha estat una feinada, perquè en el seu dia vam tenir la (boja) idea d’entrevistar 200 subscriptors perquè ens donessin el seu parer sobre el setmanari, sobre els seus punts forts i flacs, sobre quin ús en fan i què creuen que hauria de millorar. Ha estat una feinada, i no se si el resultat final, que surt publicat avui amb aquesta portada de regust milicià de la il·lustradora Olga Capdevila, és el millor que hem fet mai. Probablement no. Però a nivell personal sí que puc dir que ha estat el més emocionant, sense cap mena de dubte. Suposo que hi influeix, d’una banda, el factor terapèutic que suposa que 200 persones que han decidit apostar amb el seu suport econòmic per la DIRECTA expressin públicament què representa per elles. També hi deu influir l’alegria immensa que suposa el miracle d’haver arribat a publicar 200 números (202 si comptem els números zero, avui peces de col·leccionista) d’una publicació com aquesta. Però sobretot, aquest número 200 emociona als qui fem la DIRECTA per allò que s’hi diu, perquè fa la sensació que els  subscriptors van tres o quatre o cinc passes per davant nostre, per la manca de complexos i prejudicis amb que s’expressen, i perquè demostren una cosa que la gent que s’estima aquest ofici (el periodisme) potser ja sospitava, però que gairebé havia oblidat entre tanta brutor, superficialitat i dictadura de l’audiència: que els lectors no són imbècils.
Llarga vida a la DIRECTA.

[Aquí el suplement especial, en lliure descàrrega: ‘200 veus’]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!