Del Sud

L’Ajuntament de València ha trobat una bona solució per acabar amb el “problema” dels sense sostre. I no, no es tracta de una millora de les polítiques socials, amb fortes inversions pressupostàries i una xarxa potent de treballadors socials; això fóra massa complicat i poc rendible de cara a l’electorat, única obsessió dels partits polítics professionals com ara el PP o el PSOE. Més aviat, passa per omplir el nostre paisatge quotidià de reixes, com les que han posat a les Drassanes de València per evitar que els indigents -els pobres- tinguen un lloc on guarir-se del fred i la humitat durant les llargues nits de l’hivern valencià.

Les imatges de les reixes a les Drassanes, colpidores, brutals, contrasten amb les alegries amb dues dècades d’antiguitat que ens fiquen a cop d’imatge televisiva per la boca i els narius, tot recordant la caiguda del mur de Berlín ara fa vint anys. Tirat al meu sofà, veig milers d’alemanys de l’est i de l’oest saltant sobre les velles pedres de la part més visible del teló d’acer amb l’inconfusible estètica dels anys vuitanta.

Quina alegria, quina joia! Llàstima que, vint anys després, quan els apòstols del neoliberalisme ens expliquen que aquell dia va triomfar la llibertat i això i allò, encara no siga possible veure imatges similars al mur de la vergonya que aïlla els palestins de Cisjordània, ciutadans de segona, tercera o quarta categoria, del primer món israelià, de tirabuixons intolerants i sectarisme religiós; tampoc veig caure les vergonyoses tanques que protegeixen el primer món d’Estats Units o Espanya de la immigració a la recerca d’un tros de pa per endur-se a la boca procedent de Mèxic o l’Àfrica. Ni tampoc veig caure el mur amb què el Marroc, patidor de la tanca de Ceuta i Melilla, empresona els sahrauis en meitat d’un desert més assedegat de justícia que no d’aigua.

I això és el nostre planeta, les societats que tots i totes hem conformat. Un paisatge quotidià de reixes i murs que sempre deixen en la part bona de la història als mateixos i reclouen a la part roïna els sense sostre, els sense papers, els sense rostre, els sense nom… Un món que s’afalaga, tot cofoi, pensant en els murs que va enderrocar fa vint anys mentre pateix una miopia exasperant amb els murs, les tanques i les reixes que continuent alçant-se dia a dia a tot arreu.

Definitivament, ens ho hem de fer mirar…

(A la imatge, les Drassanes de València, amb les noves reixes per evitar l’entrada dels sense sostre. La imatge és de Manuel Molines i l’ha publicada el diari Levante-EMV)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!