Del Sud
Crònica d'un llibre
Ja fa alguns dies, arran de la defenestració de Ricardo Costa, un dels imputats i dels principals protagonistes del sainet del cas Gürtel, que he sentit comentaris de gent gens afecta a la causa pepera sobre el fet que el ja ex secretari general del PP els està causant, fins i tot, pena. És evident que Costa, l’home que sua Armani, el diputat de les camises i els vestits a mida i el cabell amb clenxa perfecta a la dreta, és la diana cap a on el mateix PP apunta per mirar que les corruptel·les gürtelianes no afecten massa a l’estructura, la imatge i la credibilitat del propi partit i d’altres dirigents de més volada, com Francisco (ex Francesc) Camps o, fins i tot, Mariano Rajoy.
Amb tot, el sentiment de pena envers Costa per haver perdut els seus càrrecs no em sura per cap racó. En primer lloc, perquè Costa està entrampat en el cas Gürtel como qui més i, ni que siga per una volta, qui l’ha feta, que la pague; en segon lloc, perquè el cinisme d’una persona capaç d’assegurar que tot el seu patrimoni es redueix a un deute de 1.450 euros quan es passeja amb un cotxe de luxe i té una empresa que factura milers i milers d’euros a l’any, no em provoca cap empatia. I, en tercer lloc, perquè, per molt que les coses isquen malament per al diputat pijo del PP, no crec que acabe a la porta de la seu de València demanant almoïna…
Si Costa està ara al punt de mira de tothom, si fins i tot els seus li disparen amb bala, si no té recolzaments, és perquè s’ho ha buscat. No es pot anar per la vida com si et menjares el món i la resta del planeta estiguera un pam per baix de tu i pensar que, quan les coses es posen lletges, trobaràs una mà amiga. Ai, Ricardito, que sempre et quedarà la teua elegància innata i els teus cotxes, mòbils i rellotges de luxe per consolar-te… encara que ningú ja no et diga allò de “amiguito del alma, te quiero un huevo”.
(A la imatge, Ricardo Costa i Francisco (ex Francesc) Camps, quan tot eren somriues i felicitat al PP)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La veritat és que Ricardo Costa no pot donar pena. No deu de donar pena. Eixa actitud de milhomens que ha demostrat quan les coses no es sabien, quan el PP s’alçava orgullós davant les personalitats de la Copa América, de la F1, de les animalades de Calatrava, etc… no dóna cabuda a veure que es tracte d’una persona desgraciada en lo personal i econòmic. La seua posició dins d’un dels partits més importants d’Espanya és envejada per molta gent que amb molts més esforços mai arribarà a una posició tan alta. Doncs no pot donar pena.
A més, Ricardo Costa, després del seu pas pel PP, anirà a buscar feina i segurament la trobarà. Tot això sense contar els diners que ja ha pogut fer i la família que el suporta.
Però he d’admetre que la punyalà trapera que ha rebut el sr. Costa ha molestat a molta gent i és el que ha fet que a molts els inspire llàstima. Ha molestat a molta gent i m’ha molestat a mi; no perquè jo siga del PP, que no ho soc, ni perquè simpatitze amb tots els ideals del seu partit, que no ho faig, sino perquè la punyalà l’ha rebut d’un personatge públic que ostenta el títol d’honorable i que té moltísima més responsabilitat que el propi Costa: llògicament parle del Sr. Camps.
Costa és el xiquet que no ha patit fam en sa vida, que ha tingut tots els capritxos que ha volgut i que dins del PP ha fet el que li s’ha manat; s’ha “portat bé” amb el partit, com un gosset obedient. I el partit l’ha traït. I això és el que ha fet que molta gent es sentira identificat amb el Sr. Costa. No per la seua situació particular, sino pel fet que ha segut traït pels seus, pels que deurien haber pagat el pato. I els espanyols podem ser mil coses, però el que no som és traidors.
Una mestra meua d’història deia que quan a un espanyol li entra pels ulls ser lleial amb algo, ho serà fins la mort. I per això el sentit de traició no el té incorporat. I això ha passat: que una part pose en evidència a un altra, seria denúncia si la primera no és culpable. Però quan veiem que la primera part no sols és igual de “culpable” que a la que denuncia, sino que ho és més, la gent s’identifica en la part traicionada, encara que eixa part siga un “capullo”. Costa no és cap angelet que se posa Heidi quan arriba a casa, però sincerament, al costat de Camps…
Així que pena no sé, però que no és l’únic que deuria dimitir està molt clar. Hi haurà que veure què fa Camps finalment. Si se torna a presentar, pot ser guanye perquè la gent vote al partit, perquè votar a la persona, poca gent ho va a fer. Ha avergonyit a tots els valencians.
Si Alarte empatiza un poc més amb la gent (perquè pareix un poc xulet, no?) i els nacionalistes no fan xorrades de voler enfrontar-nos a la resta d’Espanya o de desvalencianitzar-nos per a catalanitzar-nos, pot ser puguen fer força per a que el PP no guanye les properes eleccions. Un canvi no vindria gens mal.