N’havia sentit a parlar, però mai havia pogut gaudir-ne. La poesia de Mahmud Darwix, considerat com el poeta nacional palestí, ha entrat en la meua vida d’una manera salvatge, aclaparadora. Vaig aplegar-me al col·legi major Rector Peset de València el passat 7 d’octubre per gaudir de Checkpoint rock. Cançons des de Palestina, la pel·lícula sobre els músics palestins que ha dirigit Fermín Muguruza, i per poder sentir de primera mà les idees i els plantejaments del músic basc, ex líder de Kortatu i Negu Gorriak, i una llegenda de la meua adolescència. Al mateix temps, es presentava una nova traducció dels poemes de Darwix, inspirador de molts d’aquests músics retratats per Muguruza al seu excel·lent documental, i els versos que vaig escoltar m’obligaren, irremeiablement, a comprar el llibre. “Lliga’m amb un manyoc dels teus cabells, amb un bri del teu vestit”, i la meua ment va començar a lligar les paraules del poeta palestí amb la meua pròpia vida.
La poesia de Darwix parla, sense dubte, de sentiments universals. Tot i que Palestina i el món àrab és l’escenari principal i la matèria prima dels seus versos, les paraules prenen un cos als seus poemes que traspassen fronteres, cultures i banderes i penetren en la fibra més pregona de cada persona. Hauré llegit ja uns trenta poemes i m’hi veig reflectit en molts dels versos, així com moltes de les situacions socials i personals que ens envolten.
Recomane vivament Darwix… Ha sigut, per a mi, tot un descobriment.
A mode de tast poètic, us deixe un dels poemes que més m’ha agradat fins ara. Pose la traducció al castellà perquè és l’única que n’hi ha i no em veig capacitat per fer una bona traducció al català que, a més a més, passaria pel castellà com a llengua pont doncs -quina sorpresa!- no tinc idea d’àrab. Amb tot, com sempre, si hi ha algú de la Catalunya del Nord o de L’Alguer que no entenga el castellà i necessite la traducció, que m’ho demane i ho faré amb molt de gust, tot i que amb les meues limitacions.
(Clicka per llegir el poema de Darwix)
COMO UN PEQUEÑO CAFÉ ES EL AMOR
Como un pequeño café de la calle de los forasteros –
así es el amor… con las puertas abiertas a todos.
Como un café a rebosar o desierto según haga:
cuanto más llueve, más parroquianos,
si hace bueno, escasean y se aburren…
Aquí me tienes -oh forastera-, sentado en mi rincón.
(¿De qué color tienes los ojos? ¿Cómo te llamas? Estoy sentado
esperándote. ¿Cómo te abordaré cuando
pases a mi lado?)
Un pequeño café es el amor. Pido dos copas
de vino y bebo a mi salud y a la tuya. He traído
dos sombreros y un paraguas. Está lloviendo.
Llueve más que ningún día, pero tú no entras.
Acabo por decirme: Quizá a la
que espero me ha estado esperando… o ha estado esperando
a otro -nos ha esperado y no nos ha reconocido-
y se ha dicho: Aquí estoy, esperándote.
(¿De qué color tienes los ojos? ¿Qué vino te gusta?
¿Cómo te llamas? ¿Cómo te abordaré cuando
pases por delante de mí?)
Como un pequeño café es el amor…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!