Les notes de l’himne de Riego i de la Muixeranga van sonar, finalment, en l’homenatge a les víctimes del franquisme a València. Almenys durant uns minuts, les dues composicions musicals van dignificar un espai tacat pel monòlit de la vergonya, plantat sobre els cossos dels qui van patir les mossegades fatals de la gossada feixista de 1936. Un atac que va tindre una prolongació de 40 anys en forma de dictadura que, avui, molts suposats demòcrates encara no condemnen, amb total impunitat i sense pagar cap preu polític o judicial.
“A tots els qui varen donar la vida per l’Espanya que creien millor”, diu el monòlit de l’Ajuntament de València, amb una equidistància i una neutralitat fastigosa que somou els estómacs fins a l’arcada. Algú s’imagina un monòlit contra la violència de gènere que diguera “a tots els qui van viure el model de parella que creien millor”, deixant així espai a unes suposades bones intencions dels maltractadors? Algú s’imagina un monòlit contra la xenofòbia que diguera “a tots els qui van defensar el model de societat que creien millor”, obrint així una escletxa a la possible bona fe de qui persigueix els immigrants que venen a guanyar-se les garrofes a les nostres terres?
L’esment a “l’Espanya que creien millor” és, senzillament, repugnant. Quina era la millor Espanya que perseguia el bàndol feixista? La de quatre dècades d’opressió i manca de llibertats? L’Espanya de les penes de mort, els exilis i la revenja continuada? O, tal volta, l’Espanya del dictador que ho va deixar tot “atado y bien atado” amb un nou cap d’estat que va jurar “fidelidad” a “los principios fundamentales del Movimiento”?
I avui? Quina és aquesta Espanya millor? L’actual? L’Espanya que no permet els seus ciutadans expressar-se en la pròpia llengua al seu Parlament, tot i ser triats pel poble sobirà? L’Espanya que encara té imatges i records del dictador en places, carrers i esglésies però, en canvi, prohibeix que s’interprete l’himne de Riego o la Muixeranga per evitar molèsties als ciutadans? L’Espanya de l’article vuité de la Constitució que preveu l’ús de l’exèrcit en cas que un territori trie democràticament un camí cap a nous horitzons?
Sempre he sospitat que totes les espanyes que ens han mostrat fins ara estan ben lluny de ser qualificades com a millors en res, ni tan sols com a regulars, ni poden ser exemple de res per a ningú. Ara, però, m’ho ha confirmat un monòlit que mostra clarament que els lladrucs han canviat, però la gossada és la mateixa; tal volta, amb el queixal més amagat, però amb la seua misèria moral completament intacta.
(Publicat al diari digital L’Informatiu, el 21 d’abril de 2010)
(A la imatge, el monòlit de la vergonya, exemple de cinisme absolut d’uns governants que, poc a poc, van llevant-se la màscara)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No ve d’ara mateix, en té arrels fondes.
L’himne de Riego o el de secano és el mateix.
Immergir-nos en un conflicte que no ens afectava directament.
Un afer exterior.
El 50 % hi era al cementeri reclamant que es posara aquell Himno de Riego.
L’altre 50 % són els que reclamaven l’himno de Secano (español) eren a dins de la Casa Gran de l’Excel·lentíssim Ajuntament del Cap i Casal.
Heus ací un dels problemes arrosegats d’antuvi.