Del Sud

La música valenciana està d’enhorabona. Junt a la tasca dels músics habituals, dels que porten anys recorrent carreteres i escenaris fent bones cançons en la nostra llengua, com ara Miquel Gil, La Gossa Sorda, Pep el Botifarra o Obrint Pas, de tant en tant n’apareixen de nous per seguir sumant a un moviment que ja és un fet cultural més del País Valencià. La recent publicació de Cançons en blanc i negre, el primer disc de Miquel Herrero i els Autòmats, és un símptoma més d’aquesta bona salut de la música en valencià que, malgrat la mancança d’ajudes oficials i contra tota classe d’entrebancs, continua creixent per a orgull de tots els que gaudim amb les seues bones lletres i les seues melodies.

(Clicka per llegir el que diuen els Autòmats d’ells mateixos al seu MySpace, en l’adreça http://www.myspace.com/automats)

(A la imatge, la portada de Cançons en blanc i negre)

Un dia arreu d’un juny abofegant insospitadament estrany, Miquel Herrero es va alçar amb una cançó que orbitava pel seu cap. En algun moment del dia la melodia es va precipitar a un paper i Miquel va enregistrar la seua primera maqueta. Com qui no vol la cosa, els dies van anar succeint-se creativament i noves composicions van anar apareguent al cap del músic, que anava gravant-les entre hores de sol i nits sense lluna.

Quan va tenir un grapat de cançons a la butxaca va decidir que era l’hora de gravar un disc, i va contactar amb Cambra Records, que des del primer moment van donar-li el suport per al seu projecte musical. El primer problema era trobar una banda amb la que enregistrar seriosament els temes, i això va dur de cap el Miquel durant els primers mesos d’estiu. Com que el temps era poc i tenia el mal vici de tirar-se damunt, el Miquel va començar a gravar tot sol les cançons que duia a la butxaca.

Una nit de cerveses i lluna plena, aparegué casualment un xic molt alt que tocava el baix; Carles Mondria (“Mondri”), que va escoltar atentament la proposta del Miquel, que intentava convèncer al llarguerut artista de Carcaixent per a que entrara a la seva banda. El Mondri devia anar gat, i per efecte de les cerveses va dir-li que sí, sense pensar el mort que li venia al damunt.

Aquells dies començà la gravació seriosa del cd als estudis La Rosa Negra, a càrrec del guitarrista i cantant Nacho Vaquero, (“Nach Vaquer” per a alguns amics), que va exercir com a productor, corista, i music eventual. La relació amb aquest i els altres dos autòmats (Miquel i Mondri), faria que el productor decidira annexionar-se al grup, com a guitarra rítmica, cantant segon, i productor de sorollets i frikades varies.

Un dia de cocktails, (per a que no siguen sempre birres), Miquel va comentar-li al seu cosí Andreu tot allò del projecte que duia entre els dits. Andreu també devia anar gat, o millor peix, perquè va decidir fer-se càrrec dels instruments amb tecles, orgues hammond i de misa, i altres instruments d’aguinaldo. El seu germà Jacobo, que en aquell moment paladejava un “manhattan”, va sentir la proposta, i com que estava de peu va decidir seure’s a la bateria.

Altres músics automàtics aparegueren una matinada de gin-tònics: Borja Ferrer, l’altre germà de la saga dels Ferrer, iniciada amb Andreu i Jacobo, es faria càrrec de bombardí i trombons, i Roc Gomar (Xakal) va comprometre’s a col·laborar amb la seua trompa (que ningú pense mal). Xavi Feltrer va aportar el acordió, Cris Saiz va posar la seua angelical veu i Pablo Vaquero ens va deleitar amb una espontània xarrada. Així va néixer l’elepé CANÇONS EN BLANC I NEGRE, primer long play de la banda valenciana AUTÒMATS, liderada per Miquel Herrero, compositor, cantant i guitarrista d’aquesta.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!