Del Sud
Crònica d'un llibre
Invisibilitat catalana, una estratègia espanyola
La Federació Espanyola de Futbol, un element més de cohesió de la nació “una, grande y libre” que un ample sector de la intelligentsia espanyola s’entesta en mantindre trone o neve, ja ha anunciat la seua intenció d’evitar el partit entre les seleccions d’Argentina i Catalunya que les federacions d’ambdós països estaven negociant per al proper 18 de novembre. L’excusa, diuen els capitosts de la cosa futbolística a l’estat espanyol, és que en eixa data no es poden celebrar partits entre seleccions nacionals i combinats “autonòmics”.
Els espanyols saben molt bé que un Argentina-Catalunya atrauria totes les mirades a nivell mundial perquè els respectius seleccionadors, Diego Armando Maradona i Johan Cruyff, són dos autèntiques llegendes vivents del futbol. Per això, i no per cap altre motiu, no volen que es jugue aquest partit: això donaria ressò mundial a un esdeveniment on Catalunya i, per extensió, els Països Catalans reclamaran el seu dret a existir, a ser “un país del món”, i no estan disposats a acceptar-ho de cap de les maneres.
La invisibilitat catalana continua essent una estratègia espanyola de primer ordre. Sé que no he descobert res de nou però, simplement, pense que cal remarcar una prova més que, amb els nostres veïns, poc o gens tenim a fer de forma conjunta.
Cada volta que veig aquestes coses, només hi ha una paraula que em repica al cervell d’una manera insistent: independència.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
“Independència” és eixa paraula que resona en aquelles persones que en realitat volen instaurar una espècie de neofranquisme a la catalana. Instaurar una única manera de veure les coses, permetre sols un tipus de “bon català”, i una deportació de la nostra cultura comú que ens agermana amb la resta de la Nació espanyola.
Eixos atacs dialèctics a l’ordre Contitucional, al règim democràtic, a les nostres llibertats com a poble Valencià i per tant espanyol, no solen ser contestats perquè habitualment no se solen prendre en serio. Reconec que jo sí que me’ls prenc en serio, perquè quan un parla de voler trencar Espanya, ho diu molt seriosament i convençut des de les entranyes. Moltes coses dolentes succeiren al segle XX per no prendres en serio les amenaces de certs sectors.
Per això, ja sense cap tipus de vergonya, ja sense complexos, se’ns inclou als valencians en els inexistents “països catalans” volguent desposeir-nos de la nostra identitat valenciana i espanyola de la qual reneguen perquè és lo correcte per a “defensar la seua [visió de la] cultura catalana” (que no “valenciana”, per supost).
I això és el que els passa quan per unes circumstàncies o altres, se’ls denega des de les institucions de l’Estat (les úniques que ens representen a TOTS els espanyols) una cosa que a ells els molesta; que comencen: “ens sentim atacats”, “no ens respecten”, “ens volen espanyolitzar” (no ens cal, ja som espanyols), “no ens entenen”… Conclusió: “independència”. Com si guanyar un partit de futbol contra els jueus volgués dir que ets antisemita.
I amb eixa dialèctica hostil ens possen a la boca i al nostre pensament idees que ja fa anys ja no s’asocien a una Espanya que és totalment democràtica, com les paraules franquistes de “una grande i libre”. I no obstant, no hi ha que navegar molt lluny de Vilaweb per veure que, pot ser inconscientment, hi ha moltes analogies a eixes idees, resumides en un gran “Catalunya, una, gran i lliure!!”. Eixa és la vertadera realitat.
Por em dóna un futur d’indepèndencia a la nostra terreta, ja no sols pel trencament de la nostra Nació, sino per les mans en les que podem caure.
I per tot això, hi ha que anar amb cura amb eixa paraula tan utilitzada a la lleugera: “indepèndencia”. Podrien tornar “altres temps passats”, pero esta vegada… parlant català.
Jordi.
Ah, vos vaig escoltar a la radio fa un parell de setmanes. Saludos!