Del Sud

La violència sistemàtica contra les persones i els col·lectius nacionalistes i d’esquerres al País València ja ve de molt lluny. Intel·lectuals il·lustres com Joan Fuster o Manuel Sanchis Guarner reberen les bombes com a resposta als seus pensaments sobre la llengua, la cultura i la nació dels valencians, la qual cosa deixa ben clar qui té la força de la raó i qui s’empara en la irracionalitat i en el puny, com han fet sempre els feixistes a tots els països i a totes les èpoques.

L’onze d’abril de 1993, un d’aquests atacs destinats a “escarmentar” els rojos i els panques, com va dir literalment un dels participants en l’acció, va acabar amb la vida d’un jove de només divuit anys que passava uns dies de vacances a Montanejos, a la comarca de l’Alt Palància. El seu nom era Guillem Agulló i el seu delicte, ser d’esquerres i independentista.

Per primera vegada, un dels atacs suposadament aïllats del món ultra no es saldava amb una pallissa o els vidres trencats d’una seu, sinó amb la mort d’un jove quasi adolescent amb tota la vida per davant. Aleshores, com ara, feia molt de temps que es denunciava la impunitat amb què els violents atacaven a aquells que no pensaven com els hi agrada; i aleshores, com ara, les autoritats no van fer ni cas i es refugiaven en allò dels “fets aïllats”. A més, per si no hi havia prou, la família del Guillem va haver de suportar una campanya de descrèdit contra el seu fill, qui fou tractat com a botxí i no com a víctima, tant per alguns mitjans de comunicació com per una sentència judicial que no va saber o no va voler veure les motivacions polítiques de l’assassinat.

La mort de Guillem, per la qual el seu assassí només va complir quatre anys de presó, ens va marcar a tota una generació que entengué de colp que, cap al final del segle XX, tindre certes idees encara pot suposar un perill. Però, al mateix temps, ens donà una lliçó de dignitat i un motiu més per seguir lluitant per allò que creiem. Per això, el record de Guillem Agulló hi és ben present avui, camí dels quinze anys de la seua mort, i per això vam voler retre-li un homenatge al nostre llibre Del Sud. El Pais Valencià al ritme dels Obrint Pas.

(El text segueix, amb un fragment de Del Sud sobre la influència de la mort de Guillem Agulló en la generació dels Obrint Pas i una emocionant carta dels pares del jove valencià)

Al capítol No estàs sol, que pren el nom d’una cançó d’Obrint Pas que s’ha convertit en un himne a la memòria de Guillem, tractem d’explicar com aquell fet va impactar d’una manera brutal a tota una generació encara molt jove. Una generació que, d’altra banda, ha conservat el record del seu company perquè ningú oblide que cal seguir lluitant, per ell i pels que ja no estan entre nosaltres, pels que encara hi som i per tots els que hi vindran. Ací pengem un petit fragment de Del Sud, on parlem de tot això:

“Al matí següent, mentre els assassins d’Agulló emorzaven impunement a Montanejos abans de fugir cap a Castelló, la sang de Guillem s’estenia tacant les consciències de tots els amics amb qui havia compartit rialles. Les agressions a grups d’esquerra s’havien succeït els darrers anys de mans dels hereus d’aquells que ficaren les bombes en la casa de Joan Fuster o que atemptaren contra Manuel Sanchis Guarner, Don Manuel, qui rebé la metralla per resposta als seus intents de solucionar els conflictes al voltant de la llengua dels valencians. La Batalla de València continuava causant ferits, tanmateix la mort encara no havia trepitjat cap cons fins a aquella Pasqua fatídica.

L’assassinat del Guillem va anar seguit d’una vergonyosa campanya en mitjans de comunicació per embrutar la imatge del jove de Burjassot i presentar la víctima com a Botxí. També la família Agulló va patir l’assetjament, fins i tot s’hagueren de sentir que la culpa era del seu fill per les seues idees. Tot plegat va corprendre gent que començava en el món de la música com Feliu Ventura o la mateixa colla d’Obrint Pas. “Per a la gent nacionalista fou un xoc. Que mataren un xic perquè pensava el mateix que nosaltres va ser molt dur, massa dur per a tots. Guillem era un referent, una persona coneguda per tots: anàvem als mateixos llocs, eixíem amb la mateixa gent i, de la nit al matí, l’havien mort, havien matat un dels nostres…”, recorda Miquel Ramos amb llàstima. Feliu, per la seua part, que anys després tindria l’ocasió de compartir aquests neguits amb Xavi Sarrià a les aules de la Facultat de Filologia, assegura que aquell fet va moure molts dels qui s’iniciaven en la música en aquell moment a assumir “la voluntat de fer sentir la veu de tots els que es troben impotents per a dir la seua; quan la mera exposició de les teues idees i els teus valors significa estar en perill.” Dos anys després de l’assassinat, doncs, Obrint Pas pujava dalt d’un escenari i feia ressonar aquella consigna que havia omplert de dol i tristesa els carrers de Burjassot: “Guillem, nosaltres no oblidem”.

Aquest capítol de Del Sud va encapçalat per una cita extreta d’una emocionant carta que Guillem Agulló i Carme Salvador, els pares del jove, van escriure per agrair les mostres de solidaritat rebudes des de tots els racons dels Països Catalans, front a la impunitat i la intolerància. Sota el títol A tots, moltes gràcies, els pares de Guillem deien:

“En les hores més tristes, quan el dolor i els dubtes ens esgarren, esteu vosaltres ací dient-nos: “No esteu sols, som els qui pensem igual, els equivocats són ells”; no sabeu quanta força i quant de bé ens han fet les vostres paraules.

Gràcies també als qui no heu dit res respectant el nostre dolor o senzillament perquè no teníeu paraules per a expressar el que sentíeu, però sabem que des del vostre silenci heu plorat amb nosaltres la mort de Guillem de tot cor.

A l’últim hem de donar les gràcies més sinceres i al mateix temps més amargues a la vida per haver-nos deixat estimar durant divuit anys el nostre fill. Guillem, fill, no t’oblidem. La lluita continua”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!