Del Sud
Crònica d'un llibre
Fa apenes unes hores, el Barça de Pep Guardiola, el pentacampió, ha jugat -i guanyat- el seu partit de Champions contra el Dynamo de Kiev. Del partit, no en comentaré res, ja que això ho deixe als experts en la cosa esportiva; en canvi, no puc estar-me d’apuntar una dada que em sembla simptomàtica: mentre els diaris catalans recordaven en les seues prèvies la victòria per 4-1 contra aquest mateix equip, amb gols dels mítics Bakero, Koeman i Laudrup -quan encara no se n’havia anat a l’etern rival-, en un dels millors partits d’aquell legendari Dream Team, els rotatius madrilenys, com el Marca o El Mundo, s’encabotaven a evocar la suposada maledicció ucraïnesa, apel·lant a aquell desgraciat 0 a 4 que ens vam empassar de la mà d’un joveníssim Shevtxenko.
I encara voldran que ens creiem allò que el Barça és un equip espanyol i que, fins i tot els més centralistes, volen que guanye a la competició europea… Sí, ja sé, el comentari és allò que vulgarment anomenem una parida, però estic en plena nit d’insomni, valerianes incloses, i m’ha fet gràcia a què apel·la el subconscient de cadascú. I, damunt, Laporta, encapçalant la manifestació independentista. Peccato!, que diuen els italians.
Bona nit a tots i enhorabona, de nou, als culers.
PD. A la imatge, el millor jugador del món, Leo Messi, completament “tritranquil”.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Abans a Catalunya es considerava normal, el que només es puguera veure la lliga espanyola de futbol per la televisió espanyola quan n’hi havia tant sols d’una.
Ara aquesta mateixa televisió espanyola s’ha multiplicat fins amplificar-se per més de sis a Catalunya i qualsevol considera normal poder-les veure la Lliga per la sexta o qualsevol televisió altra televisió espanyola.
No cal possar cometes al adjectiu “espanyol” (jo les he de possar per parlar d’ell). Per supost que el Barça és un equip espanyol.
Em flipa veure com el independentista sempre troba el seu tema a qualsevol circumstància. Si vera un documental d’unes formigues negres que viuen a una selva amagada del Congo, segur que les veuria passar de quatre en quatre -formant la quatribarrada, clar-. Sempre el temeta.
Anem a veure, el Barça és un equip espanyol i quan juga fora d’Espanya, tothom a qui li agrada el futbol i no veu en eixe equip una pandereta nacionalista, s’alegra de que guanye. Jo quan escolte els partits en la ràdio, es posen com a locos si el Barça li marca un gol a un equip extranger, i sincerament, sense cap complexe.
Però als nacionalistes els passa com diu la dita popular: “creu el lladre que tots són de la seua condició”. Jo sé diferenciar el que és futbol del que és política. Quan el Barça juga contra el València, vull que perga. Però quan juga contra el Milan -per exemple- vull que guanye. Ja voldria jo veure si un nacionalista podria alegrarse de que el Madrid o altre equip que no fora de Catalunya o València s’alegrara de que guanyara. No tots som fanàtics. El futbol és futbol. Encara que per alguns, inclús l’amor és política.