Del Sud

Als darrers dies, hem rebut amb satisfacció la gran acollida de molts bojos de la xarxa pel llibre Del Sud. El País Valencià al ritme dels Obrint Pas. Sense diners per a la promoció, el boca a boca, el bloc a bloc, s’ha convertit en el nostre millor aliat per donar la màxima difusió possible a aquest apassionant projecte. Hi ha comentaris que ens han aborronat, autèntiques ressenyes personals i fetes amb estima que de ben segur podrien estar a la contraportada del llibre: les paraules de Feliu Ventura; les recomanacions d’Enric Morera per regalar-lo aquest Nadal; les paraules reconfortants de l’amic Tito Llueca o d’altres desconeguts i persones anònimes que s’han fet ressò del llibre als seus dietaris digitals. A tots ells, moltíssimes i sinceres gràcies. Tanmateix, volíem destacar l’entrada al bloc de l’Albert Dasí que, després de treballar-s’ho en la presentació de l’escola Gavina, ens dedicà aquestes línies que ens omplin de goig:

Agres (Del Sud)
Del Sud és l’estrella d’aquestes vacances, el nostre best-seller particular. N’hi ha quatre volums al refugi, poca broma, que hem coincidit a portar els uns i els altres per a llegir en aquest cap d’any, sense haver-nos-ho dit. Així, mentre a l’Ipod va sonant Terra (a través d’un altaveu jbl-radial), llegim i comentem diverses escenes i passatges del llibre. Semblem uns il·lustrats o uns professors improvisats de periodisme. Els quatre que anem comentant el llibre coincidim a valorar-lo com un producte verament extraordinari i, sobretot, funcional. Els joves lectors, podran sentir-se satisfets, de la lectura, perquè els atraparà el contingut del llibre per moltes raons.
‘És cert, la música, els cantautors especialment, són veritables mobilitzadors, que han creat consciència: Raimon, Ovidi, Llach, Maria del Mar i, ara mateix, Obrint Pas, que s’ha convertit en el grup testimoni d’aquells qui van ser els mestres. Que van ser els veritables polítics que no vam tenir. Són els qui ens van crear la consciència, abans que cap polític.’
Això ho diu Sari, metgessa, en els setanta una lider cultural del nostre poble, que està emocionada de la lectura d’aquests joves que escriuen, i pensa, i ho diu, ella, que aquests periodistes també poden ser els futurs Quico Mira, Vicent Partal, o Fuster mateix. Han d’eixir d’aquesta generació, els hem de deixar pas, que possiblement ací hi ha fusta per a trobar les lliçons d’un llibre incomplet que és el País Valencià. Potser exagere en la reflexió, però res no ens lleva l’emoció dels comentaris, que els quatre que anem llegint coincidim a esperonar perquè, la providència, faça que siga així. La providència, la feina ben feta, el rigor, la cura en allò que fem i faran més joves.

El final del llibre és bell i esperançador, afegeix Rosa, que just acaba la lectura en aquell moment, i no pot evitar de fer un somriure còmplice. És que no podia ser d’una altra manera, hi torna Sari, que encara no l’ha acabat, però ja veu com ha d’anar l’esperança de tot plegat.

És recomanable. Evita l’amargor i el pessimisme d’uns altres productes. Llegint això, sembla que siguem molts. No s’hi val, a deixar-lo –em sume als comentaris–, cal comprar-lo, cal que contribuïm a escampar aquesta nova proposta, arriscada, dels joves per la cultura.
Cal entendre que ara vénen darrere nostre amb més força, malgrat que no hàgem tingut una vida joiosa. Aquest és un discurs madur, interessant. L’eufòria lliga amb l’actuació de la banda a Muro, en aquesta crida a favor de la llengua, del país, de la història…
-Però, potser som sempre els mateixos (la consciència dels conformistes)
No, aquest llibre demostra que no. Que hi ha més gent. Tot i que continua corroborant-se que són els músics els qui capitanegen el moviment social, si és que encara podem considerar que tot plegat suscitarà aquest moviment que esperem.
Algú altre ens aterra en una altra realitat, que mereix la nostra atenció, per allò d’alimentar l’ànima però també el cos: el sopar és fet. A taula, doncs, a taula tothom. Tanquem les reflexions i ens aboquem a les menges, al vi, a la conversa distesa.
Som dos més, ara, amb la incorporació de Llorenç i d’Anna. Quin goig de taules.

PD. Des de la publicació d’aquesta entrada, hem descobert amb entusiasme l’aparició de nous blocs que parlen del llibre. Us recomanem el de Joan Vila i Triadú i un altre en castellà que fa una extraordinària anàlisi sobre el fenomen d’Obrint Pas tot comparant-lo amb la influència que en el seu dia va tindre Negu Gorriak a Euskal Herria. Com suposem que haurem oblidat algun que altre espai a la xarxa que parle de Del Sud, si ens ho feu saber, no tindrem inconvenient en penjar-ho.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!