Del Sud

No són veïns, diuen, sinó “joves antisistema”. Ciutadans que agredeixen a colps d’esquena i de cap, com diu la delirant i encertada Premsa lliure de Brams, les porres d’uns pobres policies que passaven per allà. Rastosos, perroflautas, rojos y separatistas. La pròpia paraula ho diu: antisistema. Però… què és ser antisistema? O, al contrari, què és formar-ne part, del sistema?

Ser un mamó, en el sentit d’alletar-se d’una mamella putrefacta, per extreure’n una llet pastosa farcida d’iPhones, cotxes de luxe, carteres de Loewe de 1.100 euros i 200 grams de caviar iranià és ser del sistema? Són dels sistema aquells que manenen una conversa ridícula “para hablar de lo nuestro, que es tan bonito”? Tal volta, el sistema és dir als teus “amiguitos del alma” allò de “te quiero un huevo” o ser l’encarregat del Benestar Social del País Valencià i que la teua família acabe controlant la xarxa de les residències per a la gent major.

En contraposició als pressumptes “antisistema”, caldrà pensar que ser del sistema passa per arribar de retruc a president de la Generalitat, passar després a controlar una entitat financera de primer nivell i, finalment, col·laborar en temps de crisi en la concesió d’un crèdit de tres milions d’euros a un amic amb problemes amb la justícia. La justícia del sistema, és clar, que a voltes això és com un boomerang…

Serà formar part del sistema tancar un diari en euskera sota la falsa acusació de pertànyer a eixe concepte tan difús i tèrbol i, alhora, tan explotat de “l’entorn d’una banda terrorista”? O enviar als policies a apallissar un grapat de ciutadans contraris a la destrucció del patrimoni cultural dels valencians i, després, demanar-ne explicacions?

I les dones del sistema? Com són? Són dones del sistema les que es fan amigues –“del alma”, és clar- de les parelles dels companys de negoci dels seus marits? O les que van al jutjat de la mà d’un adúlter confés per evitar-li una pena per assetjament sexual i, de pas, mantindre el seu privilegiat escó a les Corts? O les que treballen als clubs on es tanquen el sucosos negocis que mouen milions d’euros?

I en què consisteix ser un empresari, un emprenedor del sistema? En farcir la costa de ciment que ara ningú no pot comprar? En entrar en la llista de milionaris de Forbes i després tancar la teua empresa per no tindre calers i deixar a centenars de famílies sense sou? En reclamar l’acomiadament lliure i barat, molt barat? En presidir la CEOE mentre les teues empreses fan figa?

I els polítics del sistema? Quins són? Els que inicien la seua carrera política amb transfuguismes i converses gravades on es reconeix la intenció de “forrarse”? Els que porten vestits a mida de 2.000 euros regalats i que després asseguren que els han pagat de la seua butxaca? Els ambaixadors del País Valencià -perdó, Comunidad Valenciana– amb patrimonis tan brutals com injustificables?

Sincerament, si tot això és “ser del sistema”, jo quasi preferisc quedar-me fora. Tal volta sóc un antisistema i encara no me n’he adonat. Hauria d’haver-ho previst el dia que vaig pensar que preferia tindre fills amb rastes i piercings en lloc d’americana i corbata regalada per amics de l’ànima poc recomanables.

(Publicat a L’Informatiu, el 14 d’abril de 2010)

(A la imatge, la policia -del sistema, és clar- deixant clar els seus arguments a un membre de Salvem el Cabanyal. Vergonya!)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!