Del Sud

Alcoi és impressionant; ens encisa. A mesura que ens hi acostem, l’espectacular serra de Mariola ens engoleix poc a poc i, quasi sense adonar-nos, acabem pels carrers que bressolaren el nostre enyorat Ovidi Montllor. La veritat és que la presentació de Del Sud. El País Valencià al ritme dels Obrint Pas dissabte passat fou una excusa perfecta per tornar a gaudir d’alguns indrets molt especials de la capital de l’Alcoià, com la molt barcelonina plaça de Dins o els carrerons on s’arraïmen les filaes, i passejar per una de les ciutats més emblemàtiques dels Països Catalans.

A mitja vesprada, quan els nervis de la presentació començaven a aparéixer, ens vam fer un cafenet per tranquil·litzar-nos i, de pas, poguèrem comprovar la grandíssima tasca de la Sandra Obiol, la coordinadora del Centre Cultural Ovidi Montllor, on ens havien convidat a presentar el nostre treball. Tant el diari Información com el Ciudad de Alcoy anunciaven la xerrada a les seues pàgines; ja pel matí, Ràdio Alcoi, l’emissora local de la Cadena SER, també se’n va fer ressò i, des de feia tres o quatre setmanes, diversos blogs i pàgines web parlaven de la presentació. I tot, gràcies a la formidable i incansable feina de la Sandra.

El centre Ovidi Montllor, nom oficial del Casal Jaume I d’Alcoi, també reflecteix una gran tasca de tot un col·lectiu que s’entesta a mantindre viva la cultura popular a un municipi que, com la nostra ciutat de València, es troba en mans del PP des de fa massa temps. Amb un acollidor saló d’actes (on vam fer la presentació), sala d’exposicions i, com no, un bar on prendre’s una cerveseta i enraonar amb els amics, el casal s’ha convertit en un autèntic focus cultural per a les comarques del sud, eixe sud resistent que inspirà la cançó d’Obrint Pas que dóna nom al nostre llibre.

Quan arribàrem al casal, ja hi havia un nombrós grup de persones que esperaven l’inici de l’acte, fins i tot un puntualíssim Feliu Ventura. El cantautor xativí, a qui entrevistàrem per a Del Sud i que té una gran presència al llibre, va tindre l’amabilitat de baixar des de la capital de la Costera fins Alcoi per acompanyar-nos en un acte que ens feia especial il·lusió. També vingueren altres amics com els companys del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC), un dels col·lectius més actius i compromesos a tots els centres educatius i les universitats de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, entre els qui vam veure cares molt familiars com la d’Octavi i la de l’alcasser Josep. Entre el públic, també estaven alguns membres del grup alcoià d’ska Buskant i alguns companys com Natxo o Vicent, vingut expressament des de València.

(Segueix llegint la crònica de la presentació de Del Sud a Alcoi)
La presència de gairebé 60 persones ens va obligar a no retardar més l’acte. Encara que Xavi Sarrià, cantant d’Obrint Pas i una de les persones que més s’ha implicat en aquest projecte anomenat Del Sud, no havia arribat, van decidir començar la presentació. Xavi, sempre tan atrafegat, havia baixat fins a Novelda per col·laborar en la gravació d’un disc de Síndrome de Abstinencia, un grup mallorquí, i com que la xarxa de rodalies d’aquest país està com està (els nostres governants semblen pensar només en l’AVE), s’incorporà més tard a l’acte.

Els primers a parlar fòrem els autors, qui explicàrem els motius d’haver fet aquest llibre i per què triàrem a Obrint Pas com a fil conductor per explicar la història recent del País Valencià. Modestament, assenylàrem que el nostre objectiu era presentar l’existència d’una terra ben diferent a la que ens mostren els mitjans de comunicació, eixa comunidad valenciana despersonalitzada, coent i mediocre, plena de misèries (barracons, llistes d’espera, manipulació als mitjans de comunicació públics, etc.) maquillades pels grans fastos i les obres faraòniques.

A continuació, Feliu Ventura va fer referència als anys que Xavi Sarrià, Josep Nadal (el cantant de La Gossa Sorda) i ells mateix van passar a la Facultat de Filologia de la Universitat de València i de com el context social, cultural i polític va condicionar l’aparició de tota una generació de músics amb un tret comú: l’ús del valencià com a llengua vehicular i de cultura. Feliu recordà moments que van marcar la nostra gent, com l’assassinat de Guillem Agulló, i deixà en l’aire un cant d’esperança: malgrat tot, seguim resistint, lluitant i treballant (uns cantant, altres escrivint, cadascú fent el que sap) per la nostra terra i la nostra cultura.

Malgrat aquesta posició optimista, que recordà molt a la “teràpia col·lectiva” que suposà la presentació de Del Sud a Catarroja, tant Feliu com el mateix Xavi Sarrià van plantejar també els problemes i els entrebancs que tenim els valencians, sobretot per l’intent del PP de laminar tota aquella ideologia que no combregue amb els seus postulats. Xavi, qui aprofità també la xerrada per repassar la trajectòria dels Obrint Pas i fer un poc de “memòria històrica”, lamentà l’escassa presència de la cultura pròpia als mitjans i la dificultat per estendre un missatge en clau independentista.

Tot aquest debat, que durà més d’una hora, va provocar la reacció del públic. Fins i tot, un company va fer referència a alguns professionals dignes que, malgrat la situació difícil, tracten de donar veu als músics en valencià i qui propaguem un pensament diferent a l’oficial. Es parlà, en concret, d’El jardí de les delícies, el programa de Ràdio 9 on els músics en valencià tenen una important presència, dirigit per l’alcoiana Amàlia Garrigós i on col·labora el nostre estimat Pau Gómez, qui aconseguí que ens entrevistaren el mateix dia que Del Sud va eixir a la venda.

El final de la nit fou tan especial com l’ambient de la xerrada. Sandra, sempre atenta a tots els detalls, ens portà a sopar a L’Hivernacle, un restaurant amb un cert toc escocés ubicat a la plaça del Centenari, coneguda per ser on començà a fer malifetes de menut el nou enfant terrible d’Alcoi, l’actor Xavi Castillo. Davant d’una fondue i d’unes clòtxines que tallaven la respiració, vam passar una divertida nit d’anècdotes i històries musicals i periodístiques que rematàrem a L’Escenari, un local decorat com un teatre clàssic que és parada obligatòria per als visitants de la ciutat.

En definitiva, fou un dia inoblidable a una ciutat que estimem de tot cor. Una ciutat que ens recorda la lluita des del “front meridional” per no desaparèixer com a poble i on hi ha molta gent feta d’una fusta amb massa grops com per deixar-se modelar a gust de qui mana i que sap que encara hi ha molta tasca per fer. Com ens va dir un dels amics que vingué a la presentació, “ens conformem amb poc”. I no: destacar el que hem aconseguit en els darrers anysno significa renunciar a més. Com diria l’Ovidi, ja no ens alimenten molles, volem el pa sencer…

(A la imatge, el públic present a Alcoi i la taula amb Xavi Sarrià, Antoni Rubio, Hèctor Sanjuan i Feliu Ventura)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!