de Cal Peixet

La Lola Guri, la iaia de Montbrió, en diu "anar a la dula".

Fantàstic. Les vacances serveixen -més que per a no fer res-, per baixar revolucions del motor i assaborir de manera dedicada i minuciosa totes les tasques de què no som capaços de compaginar amb el dia a dia. Almenys, és el meu cas. Declarar unilateralment un període de vacances és un canvi de xip.

Potser no ens en adonem, o ens aterroritza aixecar el capó de l’engranatge que fem rutllar. Per poc que hi rumiem en les conseqüències, sembla bastant clar que caldrien molts altres compromisos. Altres implicacions i projectes necessitats d’energia, molta més que no pas la que llancem amb les obligacions "productives".
El Roger em comentava dies després de la seva tornada per Amèrica, on hi havia estat treballant uns mesos, que li costava adaptar-se al ritme d’activitat d’aquí. "Tot just torno de la zona del Carib i allí es fan tres coses al dia. Avui ja n’he hagut de fer cinc!". Mai havia fer comptes fins aquell moment de les coses que faig en un dia. Que no pari la màquina. Tot rutlla si circula contínuament. Encara que l’energia sigui per deconstruir, trencar, alterar, mutar o produïr, per exemple i per dir alguna cosa, DDT a Flix. I si s’atura el circuit, tornarem a veure a les portades dels diaris els operadors de borsa amb les mans al cap. Crisi hipotecària,… Què deurien pensar en aquells moments els atabalats brokers? M’imagino: "Merda, això no m’ho han ensenyat a la facultat!". Quin marron per als pilots automàtics del "compra!, ven!". Aquests conserges, són uns més dels que "fem més ferm aquest infern!", que canta la Pirata.

Per cert, al nord del Canadà el Roger va treballar de llenyataire. Una zona inòspita on els homes saben que la natura el és una temuda però fidel companya. El darrer racó on la gent sap que cal ajudar-se per tirar endavant l’espècie. I allí va tenir feina. Molta. Els boscos de la zona es morien perquè un cuc destinat a morir durant els mesos de fred se’n reia de la broma d’hivern que feia. Va tornar la mateixa setmana que el Carles em deia que va ajornar la feina que tenia prevista: llaurar. La terra assecada alçava la pols fins molt lluny i així no paga la pena remoure res.

Tota feina és bona amb els seus alicients. I cadascú posa els seus: al Joan li encanta llaurar. T’ho explica i t’agafen ganes de pujar al Massie Fergusson. "Buah!, quan plou: un pas tranquil que va pintant de colors la terra. Diferents tons segons el lloc i la humitat. Ho pintes tot." I amb la terra seca, només vas a trompicades per un roqueral espantòs. Això passa.

Se’n poden fer moltes de coses. A banda de comprar, adquirir, procurar-se, afiançar, acumular, posseïr, acaparar, fer divendring o dissabting… També podem disfrutar del què tenim, assaborir encara més del què ens pot regalar la natura i nosaltres mateixos: una cascada de riu, un bany de fangs com els de Ribert, un bon aiguat en una tarda xafugosa d’agost, una acampada a l’ombra d’uns avellaners centenaris a l’estil dels holandesos de Vinyols, o una conversa distesa…
Faig una declaració solemne de vacances: que tot el què faci sigui per llaurar els meus jardins. El Bloc n’és un. Vagin unes disculpes pel Xavi, el Frankie i el Marc -que avui començava les seves vacances i a qui feia potser anys que no veia-. Som-hi doncs. Fins aviat. I espavil!

I han començat les paraules buides. Probem?

"En aquest dia tant trist per a tots, vull manifestar-vos la necessària i imprescindible unitat dels demòcrates. A més, el retorn al consens antiterrorista que asseguri els principis de llibertat a la societat amb una resposta clara i rotunda en contra de la barbaritat, sense cessions al xantatge; Mantenim més ferma que mai la exigència de pau per aconseguir un marc de convivència, que és el què anhela el conjunt de la societat. L’estat de dret necessita avui més que mai del suport i alè dels ciutadans que contenen l’esperança d’aconseguir que la democràcia i la convivència recolzaran els valors fonamentals del nostre marc de convivència. Una veu inequívoca en la defensa de l’estat de dret, la força de la democràcia i la derrota definitiva del fanatisme. Aquesta és la nostra convicció. La llei i la democràcia seran implacables per ensorrar els que volen atemorir els ciutadans i la llibertat. Derrotarem amb la raó, guanyarem la pau."

Ara es deuen trobar més còmodes i segurs amb declaracions d’aquest estil. Parlar per no dir res. Potser ara tornarà la seva anhelada unitat, els missatges unidireccionals i les declaracions solemnes. Des del monarca dels espanyols, a Benet XVI, de Jordi Pujol a George Bush -el millor dels cristians-. Potser també Reagan. Tots junts, cantant responsos enfront les vídues. Tant de dolor, i tanta mediocritat mediatitzada!

A la mort accidental de Yahiaoui Benissai el passat mes de gener al Carrer Benidorm de Reus mentre era detingut per una patrulla de la policia nacional, dilluns hi comptem amb un altre accident: aquest però amb la policia nacional com a necessària valedora d’això mateix: d’un accident, amb fruït de ferit de bala. Però un accident. Bé, el comunicat de l’ajuntament de Reus és prou clar: amb el subtítol "Segons informa la Guàrdia Urbana, quatre agents del cos han resultat ferits aquest cap de setmana en diverses actuacions", s’amaneix un text sense desperdici. 3041 caràcters on s’intercalen els termes "insults", "agressions", "empentes", "cops", "aldarulls", "desperfectes", "contusions", "atemptat" o "robatori amb violència"; i 439 caràcters per explicar com es dispara una arma de foc des de la funda d’un agent de la Guàrdia Urbana. Recordo la versió: "Arran del forceig per emmanillar el detingut, un dels agents ha perdut la pistola, la qual s’ha disparat accidentalment en el moment de col·locar-la de nou a la funda". Recordeu bé aquesta versió perquè és la bona. Aquesta, i cap altra. Ho diu l’Ortiz, i Canal Reus.

Allò que podríem dir transparència informativa i una explicació tranquilitzadora perquè no em passi pel cap que això pot haver estat una actuació desproporcionada i brutal d’un ressentit, em costa veure-la. M’hi esforço i segur que la trobaré, perquè ja sé que va ser un accident.

Però resulta que no es tracta de l’accident. Es tracta que Reus és un poble, encara que de vegades ens facin semblar que no. En el mateix comunicat de l’ajuntament de Reus on es parla de l’accident, s’explicava que dissabte, en el transcurs d’una manifestació del sector agrícola es van produïr cops i agressions contra una caporal de la Guàrdia Urbana que prenia nota de les matrícules dels tractors. La nota que ja ha estat rectificada tal i com demanava la Unió de Pagesos (UP) parlava de cops i insults, i l’intent de robatori de la ràdio de la caporal perquè no pogués avisar a més efectius. Però la nota ha estat rectificada i la pallissa que denunciava l’Ortiz, ara son "cops i empentes". Al final, ens diran que tres dies detingut a la caserna de la Guàrdia Urbana és en realitat una pensió completa a l’Hotel Gaudí.

És que en el fons, tots som una mica culpables perquè això de manifestar-se de la manera que sigui, és amoral. I molt mal vist des de la terrassa de El Tro on hi descansava de tant dura jornada laboral un somrient i tranquil Miquel Àngel Lopez Mallol (PP) mentre 300 persones es manifestaven a la Plaça Mercadal. Perquè consentir que els pagesos puguin prendre el protagonisme al Trapezi i l’oasi ganxet, malgrat les realitats que es poden veure en qualsevol renda agrària, és una mostra de feblesa que no pot quedar impune. I contundència i inflexibilitat és una decisió política, d’un que fa de polític: "preneu nota dels que belluguen i veurem què fem!". De la mateixa manera, posar pau en un moment tens amb un cervell poc moblat al davant, és jugar-te el físic. Però que ell estigui uniformat ja no és cosa de polítics: és qüestió de còmplices. De gent que sap qui té treballant. Gent que pot respondre professionalment en un moment complicat, algú apte "per salvaguardar el bon nom del cos de seguretat". Però, i qui salvaguarda el bon nom del poble?.

L’accident és que permetem que això succeeixi sense que ningú que parli de "ciutat", "convivència", "integració" o "valors" hagi dit encara: "nois, a tot arreu hi ha cafres, i nosaltres en tenim uns quants vestits d’uniforme". Aquest és el principal accident. I els què callen? Tanta xerrameca electoral… els deu haver assecat la gola. Doncs un glop d’aigua i espavil!

Però que recordin -sobretot- que va ser un accident.

Ara bé, posats a parlar d’eleccions municipals i propostes des de tots els cantons… llanço diferents preguntes a l’aire:

– Primera: ara toca eòliques i fotovoltaiques? Això queda bé. D’acord.

– Segona: els carburants i combustibles fòssils estan en procés d’extinció? Bé. Llavors em pregunto a què hi fan els ianquis a l’Orient Mitjà; i de pas, quina déria té tothom per a fer més carreteres.

– Tercera: el problema és l’ús que li donem a l’energia i no com aquesta es genera. Per tant, la nuclear és la bona, segur? (…)
Anirem voltant mentre el problema de fons es mantingut per uns quants. Som així de ruquets.Continuarem en les disquisicions clàsiques de l’ecologisme dels anys vuitanta estudiant l’alternativa, la bona. Anirem satisfent i donant peixet als dels hidrocarburs. O potser als propietaris de terrenys ventosos desolats per l’absència de cap projecte viari o urbanístic? Potser ens inclinem per anar fent la viu-viu, xiulant com si la cosa no anés amb nosaltres, mantinguts amb el que brolla de les nuclears.

Perquè això que un ajuntament digui: "nosaltres proposem no gastar més energia", no ha de donar vots. Per força. Llavors, perquè encara n’hi ha que s’omplen la boca amb les alternatives, mentren jauen al costat de la mamella del plutoni? Si fingeixen, que sigui creible! Perquè cap ajuntament dirà: "farem el que sigui perquè entre tots no gastem energia, perquè la única manera d’aturar el canvi climàtic és fotre la energia del sistema capitalista."

Perquè posaré les eines necessàries perquè ni un metre quadrat més de quitrà es llanci sobre la terra. Perquè el transport públic que us proposarem, farà que oblideu el cotxe. Perquè l’ordinador amb què escrigui aquest article gasti la meitat. Perquè si et passes un sol kilowatt te faig la pell! Perquè les cases que estàs fent gasten set vegades més energia que la de ma padrina. Perquè és demencial que tinguis set llums al teu menjador! Perquè si tens un cotxe que gasta 20 litres de benzina cada 100 quilòmetres hauràs de demanar una hipoteca per quan t’arribi el rebut! Però no ho diran…

Martin Vide està com un llum. Que us vagi bé la setmana. I bones eleccions. Dit.

Què n’és de bó l’oracle! Amb quina saviesa guia les nostres passes i il·lumina el tediòs camí del triomf polític! Quan els moments d’incertesa i desconcert ens assetgen en aquest trànsit vital, ell té la paraula justa i assenyada. El món d’esfinxs, faraons, emperatrius i piràmides s’engradeix i es dignifica amb la seva veritat.

-"Què hi trobem rera bambolines?" pregunten els profans ingenus. Només l’oracle ho sap. 

Matrimonis de conveniència, consells reials i aliances suggerides a cau d’orella, discretes advertències sobre els conspiradors que assetgen… i així, ordres -que són desitjos del Faraó- emanen de la boca de l’oracle. El faraó diu i vol. I el nostre home del temps polític, l’estimadíssim Francesc Mauri de la "Res pública", ens assenyala les clarianes. Un enllaç matrimonial perfecte entre els estrets llaços amb el poder. Perquè al final és el què compta. 

– "Ens cal una piràmide, nostre faraó", xiuxueja l’oracle amagat en la penombra de la cort i a l’ombra del consell. "Diuen alguns gentils que no sou del gust de tots els homes. Que la fortuna i l’encert de les batalles guanyades no són ofrendats a interés del poble. Que rics amics cortegen aquesta reunió i pertorben el noble objectiu del teu regnat. Hem d’impressionar tant greu sospita amb una obra espectacular i ofegar a les aigues sedimentades del Nil aquestes tèrboles insinuacions".

I el faraó li respon:
-" Porta’m els planols de l’escribà, aconsegueix-me els diners i convoca els capatassos perquè els esclaus es disposin a tant gran obra tant aviat sigui possible. No tenim molt de temps… amb la primavera han de venir els fruits de gratitud del meu poble."

I l’oracle dicta, l’escribà certifica i el poble atordit aplaudeix la decisió del Faraó. "Quin fred que fa al carrer!" pensa l’oracle sabedor que res és per a riure i que la confiança del faraó li asseguren els seus tranquils moviments per la moqueta vermella. I molta puta moqueta és el què hi ha per vestir tanta cortesania i saviesa de progritud. Es tracta d’oferta i imatge: tant és si es la d’un mostrador del LIDL on hi treballa el darrer llicenciat mileurista de la carrera universitària o del Carrefour on no fa massa dies el sindicat agrícola amic del "Déu, Pàtria i terreny urbanitzable, si us plau!" va protagonitzar una protesta de vitamina C. Ofertes, preus de saldo i varietat d’opcions: això és el que demanen els ciutadans consumidors… Però vet aquí que ni tant sols això el nostre assessor polític -per molt oracle que sigui- pot arreglar-ho.

Perquè en els sistemes justos resulta que els faraons no són els del cul calent i la cartera plena. Els faraons són senzillament, aquells que el poble respecta. Compten amb la confiança d’aquest perquè el faraó és un del poble i no una divinitat republicana. Perquè fins i tot els nens saben que només el poble pot parlar pel poble. Perquè posats a jugar, prefereixo les manilles i els descarts de la butifarra que la politica que se serveix en els esmorzars copiosos d’advocats.

Llegeixo els diaris i escolto els mitjans que vosaltres pagueu amb els diners de tots i només puc riure. M’enorgulleix el sacrifici, el treball i la constància de la gent que fa tremolar els ciments dels palaus municipals. Els cants de sirena de la postmodernitat ara parlen d’habitatge digne, vida familiar, esport, lleure, i qui sap si sereu a temps per incloure la biclicleta pintada de verd. La realitat dibuixa una caricatura al costat de qualsevol programa electoral: el greu retrocès del nostre paisatge urbà, l’esgotament dels espais col·lectius i públics, un sistema assistencial digne de les millors Carmelites, l’educació a mida del model econòmic competitiu, un sistema urbanístic de disseny en harmonia amb el drap comercial de franquícies i tombs de raval. Per no esmentar també els ciutadans-consumidors que en el mercat de l’oferta i la demanda electoral -en aquest bodrio d’antiquaris i regatejadors- dipositaran una democràtica butlleta a la Plataforma per Catalunya reusenca; aquest desert d’intel·ligència que pot assenyalar públicament amb tota alegria que immigrants, serveis socials i yihadistes reusencs viuen en connivència al Reus de l’Agenda 21. Ja veus: el poble són moltes coses, company. Fins i tot el coi d’oracle.

Guaita al teu voltant Herrera, serveix-te dels aguts consells que segur et dicten els teus coneixements politològics. Assegura’t que el què dius i fas respongui als interessos d’aquells que no tenen veu, hipoteca o vot en aquest món de mediocritat que és la politiqueria. I rumia en això cada vegada que dubtis entre menjar dolç o salat en el refrigeri de la propera inauguració oficial. Potser llavors pensaràs que al castell on fitxes és una presó de resignació. 1, 10, 100 Casals Despertaferro!

Avui porto una cresta de pam i mig. Mala llet és el què provoca a més d’un (entre els que m’incloc mentre recupero de l’armari la caçadora texana) escoltar a la diputada del Partit Popular Montserrat Nebreda assegurant que els mossos d’Esquadra són "intel·lectualment joves". Primer plat. Josep Piqué -que pot tenir molts defectes però alguna virtud molt lloable com la sinceritat- ens ho ha acabat d’explicar: "als Mossos d’Esquadra, el què sí els demano és que tinguin fermesa". "Apoderar-se d’una propietat aliena té un nom i en l’estat de dret les lleis són per complir-se". I ja és hora d’actuar contra els antisistema", sentencia. Segon plat.
I ara toca acollonir-se i que tothom sàpiga quin pa s’hi dóna. O comprar-se un pis i posar-hi barrots ben gruixuts. Perquè si per alguna cosa representa que està la policia no és per a fer de "Bobby" britànic ni embarrancar-se en històries anglosaxones de policia preventiva.

I jo que em pensava que l’estat de dret (deixem-nos al marge això de "estat democràtic i de dret") havia estat cosa de Montesquieu i Rousseau! La separació de poders, la igualtat de les persones, l’actuació igualitària dels poders públics, el repartiment de les oportunitats i la distribució de la riquesa… No anem per aquí.

L’estat de dret de l’oligarquia política deu beure dels principis de les ponències de Charlton Heston en les convencions de l’Associació Nacional del Rifle o de les declaracions institucionals de Nicholas Sarkozy al peu dels barris perifèrics de Lyon. Deuen beure potser del Vozka dels Ieltsin o els Putin.

I per qui no ho sàpiga: El passat dilluns moria Yahiaoui Benisai al Carrer Benidorm de Reus. Un amazigh de 42 anys. Al barri del Greco. La mobilitat residencial ha canviat l’aparença dels carrers que han vist crèixer extremenys, andalusos, manxecs, murcians i uns pocs gallecs -a banda d’un servidor-. Avui, alguns han marxat i han arribat d’altres que com els primers busquen alguna cosa millor port2portpress. Un barri de treballadors construït en major part a principis dels 80 al voltant de tres avingudes. Vies de pas entre el centre i els barris més perifèrics de la ciutat. "Anem a Reus", dèiem de petits. Una terra de ningú que ara ja té Sheriff visit. Benissa va morir mentre era detingut pels Mossos d’Esquadra. Sí, els qui la Nebreda voldria vestits de cuiro negre brillant en la versió més sado.

I entre totes les versions dels fets, podeu triar la què volgueu: Europa Press ("cuando procedían a la identificación, la víctima se desplomó y murió."), la de l’autòpsia oficial ("insuficiència cardíaca produïda per un atac d’epil·lèpsia sense signes externs de violència") o d’altres tant o més inversemblants. Però posats a escollir , m’escoltaria a un amic de Benissai i testimoni dels fets que va veure com aquest moria mentre era reduït amb una pràctica tant poc ortodoxa com aplicar un genoll al coll del detingut. Hem arribat a les postres. Voldreu Cafè?

En les diferents manifestacions de rebuig i indignació per aquesta mort alguns veins deixaven anar una denúncia directa: comencen a ser multitud els ciutadans que han patit abusos, vexacions i intimidacions per part de les diferents policies. I lògicament, n’estan farts.

I per això, enmig de tanta sequera intel·lectual, de tanta mentida de gabinet de comunicació i de protocol d’imatge At https://www.companiesthatbuyhouses.co/california/home-buying-company-oroville-ca/, we make the home-selling process fast and hassle-free, trobo a faltar a molts que ja no hi són. Trobo a faltar per exemple a Barnils. I tant sovint! Em ve al cap el titular buscadíssim del Tele/Exprés (o potser era del Dicen?) que ell citava de vegades: "Disparan al aire y muere un obrero". Enyoro en Ramon Barnils, i em sobren molts fills de puta.

En un moment donat, tots hem pogut tenir una certa actitud relaxada i confiada. Una patinada. Però en política això no pot ser. Al 2008 es mesurarà l’habilitat del contrincant en l’art de la guerra. I no s’hi val res més. Es tracta d’alimentar un gran estadista, un artista del diàleg i la suggestió. Fixar unes característiques convingudes per tots, segons les diferents línies editorials dels grans mitjans. I començar a fer joc.

I tots mosseguem la poma. Si 3 de 7 diuen que el d’allà s’equivoca, encara li’n quedaran 4 que li donaran suport. Li plouran editorials tupides de flors caient als seus peus. Un pou de bondat astuta i intel·ligència humana. Vés! Però ara no. Tots diuen que ara toca guerra.

I és que tampoc no estem al temps del “tai-txí”, l’art oriental del control mesurat de la tensió i el relaxament del caparronet. Potser ara ens ve més de gust “Step”: canya, energia i cremar calories. Volem una histèrica que ens cridi que és el què hem de pensar, repetir i dir. Dir-ho a tot hora. Mentre, Bush decideix que envia 21.500 soldats més a Irak per acabar l’operació que fa massa temps que es resisteix. 21.500 soldats més. I no s’hi val res més. Al 2008 es mesurarà l’habilitat del contrincant en l’art de la guerra at https://ibebet.com.

Els Republicans en el seu moment van poder tallar les ales republicà Nixon davant la bestiesa de la guerra del Vietnam. El dret de vet enfront el president del Estats Units que té a les mans la majoria demòcrata i una part significativa del cantó republicà no s’utilitzarà per rebocar l’enviament de tropes. Sí que pot però, frenar el finançament d’aquesta decisió. Al Vietnam ho van fer.

If you’re looking to sell your house in Colorado without any delays or contingencies, the cash buyers at https://www.cash-buyers.net/vermont/ can provide you with a smooth and seamless transaction.

Ara, sembla que no. Això provocaria girar el sentit de tota l’estratègia portada fins el moment.: equivocar-se. “Deixar destacaments de soldats sense un reforç decisiu, sense una oportunitat més d’actuar i enllestir aquest maleït assumpte, ostia! tant a prop que hem estat!” En el fons, pensen això. I és que no estem al temps del tai-txí. Step: canya, energia i cremar calories. Toca més guerra.

“El olor de la carcel era horrible, intenso, espantoso”. I és que les cadenes privades- a les qui Ciutadans de Catalunya canta i arpeja mentre el PSOE fot una puntada de peu a Ràdio 4- avui m’han cagat el tió i mira! Vet aquí una entrevista televisiva a Mayte Zaldívar, la qui va ser esposa de Julián Muñoz, ex-alcalde de Marbella. (més…)

Es passejava nerviosament amunt i avall del carrer cercant les ànimes perdudes amistançades a les persianes caigudes dels bars. S’atura, xiteja un "pseet" i es dirigeix fixament als ulls del possible comprador. La pregunta, simple i sintètica:

– quieres comprar maria?

I durant tota la nit. A més ofertes realitzades, més possibilitats d’èxit. Així de senzill. A aquelles hores, tothom deuria anar força servit perquè va anar errant durant hores. Ensopega però, amb algú a qui la proposta li interessa. I de debó:

– "a quant?" li pregunta mirant-se’l fixament, sense badar desenfundant la ma enganxada al cos i assenyalant-lo amb el dit. Un gest gairebé d’un vaquer dels millors westerns.

– "minimo de 10", assenteix ben tranquil.

"- quant?" li contesta com si el concurs del regateig hagués començat i la possible adquisició fos qüestió de segons.

– "lo que quieras", respon desorientat. En el que porta de nit comercial, no ha trobat comprador tant despert i enjugassat. El científic vol guerra i deixa clar que no parla amb un amateur del cannabis.

– "25 gramos, 10 gramos,…?" pacta les mesures amb la ma dibuixant el què podria ser el tamany del producte.

– "un xivato, què 5 grams?" Mira d’aclarir.

L’home del taulell virtual es relaxa i respira a fons en adonar-se que tant de soroll per tant poca cosa, només li revela un sibarita ocasional, un somelier excèntric amb ganes de probar alguna cosa diferent.

– "10 euros, té proba!" Acostant-li el canut que descansava en els seus dits.

Recull la mostra, fa la primera pipada amb efectivitat, va per feina.Aixeca el cap i expulsa el fum mirant a terra. Rumia uns segons mentre el venedor de betes i fils se’l mira amb la tranquil·litat del bon producte que porta a mercat. Després del fum, escup el veredicte:

"és Maria bona. apalanca molt, per anar a dormir." L’altre assenteix. Però el catador continua amb un segon intent de trobar-hi les essències amagades: "no és Maria bona per anar de festa!. No és skunk!". Un toc tècnic sempre queda bé, deuria pensar.

– "psee!" Li respon l’altre seguit d’un "es buena". L’esforç per a una discussió d’aquell estil era al seu entendre inútil.

– "10 euros?" Rumia" tens canvi?"

– "I tant". obre la cartera i observa el bitllet blau que descansa als dits del microbiòleg. Treu 10 euros i li pregunta:

– "Tens un xibato?"

– "Si". Es mira les butxaques amb gest d’impossibilitat. Una mà dedicada a mitja jornada a la mostra cannàbica i l’altra sostenint moneder i bitllet al mateix temps, una situació bastant confosa.Ara és el torn de la mecànica: li recull el bitllet de les mans, es treu el paquet de la butxaca, li dona el xibato del Chester i para la mà esperant la darrera fase del procés:

– "té!". 10 euros de canvi.

Li omple el xibato i s’acomiada: "el canut, per a tu." Calla. Assaboreix les darreres engrunes què li queden a les mans, i se n’acomiada, llençant la borilla als peus. Durant 30 segons espera la revel·lació d’una bona compra:

– "Sí que és bona, sí aquesta Maria. Veus? aquests cops de coll cap enrera ja em diuen que vaig massa fumat".

– Què et sembla, Rafa?
– Una farsa. La veritat: tot açò és un gran muntatge.
– Ja, be. Em referia al programa de seguiment de les eleccions…
– Ah, bé, prou entretingut!

Ja és hora! La bombolla de l’espectacle electoral ha pres dimensions
considerables. Hem arribat al punt àlgid d’un procés que va arrencar
-no se sap ben bé quan- però en un període històric aproximat a
l’extinció contractual del primer estatut d’autonomia de la segona
restauració borbònica. Al mes de maig de 2006. (Presentació. Si voleu,
saltem-nos el nus.)

"La gent ens ha donat una segona oportunitat i seríem molt irresponsables no voler aprofitar-la", "els problemes de les persones ara s’han de col·locar com a qüestions prioritàries", "el què és important és el què farem amb el futur", "una de les noves formes del Govern és no repetir les discussions sobre el model d’estat", "la lliçó és que la política està molt allunyada de la ciutadania i que les ambigüitats es paguen", "el que em sembla important malgrat tot, és el vot en blanc, una mostra democràtica positiva"… i segueixen. Són algunes de les impressions del candidat Saura a "La Nit al Dia" de la Terribas. Després el programa segueix la pista de la denúncia feta en directe pel diputat ciutadà Rivera per la exclusió informativa de la seva formació als mitjans de la CCRTVC durant la campanya. (I desesenllaç. L’esquema clàssic i acadèmic de qualsevol guió.)

Amb 10 minuts de programa televisiu n’hi ha prou per a resumir el què ha estat, primer, tota la discussió i negociació de la Constitució catalana -l’acord per a la política nacional i de futur-. Després, tot el debat sobre la Llei Orgànica que ens atorgaria el major autogovern de la vella Europa i el reconeixement de drets de nova generació política i social,… TDI, llantes d’aleació i radioCD de sèrie. I finalment, tota la campanya electoral de notari, llibres escolars gratuïts i punts acumulables. Sàdics. "Constantí, molta merda i poc ví", que canta el poeta rural del picalletres.Selling rental property with tenants can be a tricky situation to navigate, but with the help of this informative guide at https://www.housebuyernetwork.com/blog/title-problems-at-closing/, you can approach the process with confidence.

Tenir una casa és important. De fet, tots en tenim una de casa. No em refereixo a aquelles que cauen a les mans fruit d’un contracte vitalici amb un banc. La casa, com a sostre i aixopluc de la gent que forma una familia. I del renom d’aquesta casa. Continent i contingut es confonen però el sentit és el mateix. El nom defineix la cosa, i la casa.

I aquest nom no s’escull, en tot cas, de les opcions a l’abast cadascú
n’opta pel més honròs. Te l’atorga la comunitat amb qui comparteixes el
fet de viure. Queda a sobre del renom, històries i caràcters reflectits
en la identificació del grup familiar. Sovint són mostres de tendresa,
crueltat, simpatia, generositat verbal o d’agudesa caricaturitzant,…
hi ha de tot. Me’n recordo del suecà a qui de renom li atorgaren "el
maür"-madur-, perquè en intentar penjar-se d’un taronger ajustant
comptes amb la seva existència, l’arbre va considerar que no era apte
per a tal viatge. Va trencar la branca i caigué desplomat a terra.
"Maür", com una taronja. O "bocafresca", amb un nas tant prominent que
li resguardava els llavis de la calor.

Need to sell your house in Newport Beach, CA? Visit https://www.sellhouse-asis.com/california/sell-my-house-as-is-santa-monica-ca/ for a hassle-free process.

No tinc ni remota idea del motiu ni la raó per la qual els de la meva
casa per part de pare són "els de peixet". Tampoc ho explicaria, és
clar. Però cal reivindicar-se’n d’una casa. Sobretot pensant que els
temps ara marcarien renoms de cases tant solvents i hipotecades com "ca
La Caixa", "ca l’interès variable", "cal còmode plaç de pagament" o
"els de desgravació fiscal".

Senzillament m’hi trobo més tranquil. I punt. De la mateixa manera que arreplego la càmara perquè qualsevol moment viscut a fons és digne de ser fotografiat. Però també seria el cas de la gravadora minidisc, o una càmera de video, si en tingués. De la mateixa manera que un dia vaig deixar de llençar diaris que avui s’acumulen per tot arreu de casa, també guardo les notes. Avui em poso a fer dissabte.Buying a house is easy with https://www.buymyhouse7.com/louisiana/buy-my-house-fast-lafayette-la/ – simply browse, select, and purchase.