David Minoves

compromís social, compromís nacional

8 de novembre de 2012
Sense categoria
0 comentaris

Fem que la #CooperaCAT formi part del debat del #25N

Dimecres 7 de novembre la Confederació Catalana d’ONG per la Pau, els Drets Humans i el Desenvolupament feien públic el manifest “En defensa d’una política pública catalana de cooperació per la pau, els drets humans i el desenvolupament” i organitzaven un debat en el que vaig poder participar, entre candidats i candidates de les diferents forces polítiques amb representació parlamentària -tot i que el PP, SI i Cs no es van presentar- i una fila zero amb la CUP

El manifest reflexiona sobre la necessitat d’acceptar l’eradicació de la pobresa com una obligació ètica i política intrínsicament relacionada amb la nostra visió dels drets humans, fins i tot en aquest moment de crisi econòmica que viu el nostre país, i proposa diverses accions per avançar en aquest sentit, començant per generar i mantenir recursos estables i previsibles de finançament per al desenvolupament humà; sense renunciar a assolir en un futur pròxim el 0,7%.

La situació actual de la cooperació catalana és desoladora. En dos anys la Generalitat ha reduït el 70% dels recursos destinats a l’ajuda oficial al desenvolupament i ha acomiadat el 50% de la plantilla de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament, un fet que ha comportat la quasi desaparició de la política pública i la inacció de la seva principal eina d’execució. Així mateix, la desaparició de l’Oficina de Pau i Drets Humans de la Generalitat, la quasi eliminació del Consell Català de Foment de la Pau a través de la llei Òmnibus -mesura aturada in extremis- i les retallades a l’Institut Català Internacional de la Pau han reduït a la mínima expressió una arquitectura pionera de pau al sud d’Europa.

Pel que fa a les entitats, massa dependents del finançament públic, el fet que no s’hagin reemborsat els ajuts als programes i projectes de cooperació aprovats a les ONGD ha comportat que moltes d’elles hagin avançat recursos propis o s’hagin endeutat pe fer front als compromisos amb les comunitats dels països del sud i poder executar les seves actuacions de cooperació o de sensibilització. Una situació que les ha posat en risc financer i que ha provocat acomiadaments, reduccions de plantilla i EROs. Això les ha abocat a mobilitzar-se al carrer per denunciar els incompliments i exigir un calendari que garanteixi els pagaments.

Però també cal tenir en compte alguns dels factors que han agreujat aquesta situació: la crisi econòmica i el seu impacte sobre la recaptació dels tributs propis de la Generalitat, l’incompliment dels compromisos de finançament autonòmic per part de l’Estat i els constants endarreriments a l’hora de fer els pagaments han malmès, i molt, la capacitat de les nostres institucions a l’hora de liquidar els seus deutes. 

Una crisi que també ha posat de manifest la manca de suport social de la cooperació en un moment on el discurs de “primer els de casa” que pretén segmentar la solidaritat en funció de la proximitat geogràfica i emocional va fent forat, i quan retallar el pressupost de cooperació no té cap cost social ni electoral. I aquí també hem de fer autocrítica. No hem estat capaços de tombar aquesta idea i avui en patim les conseqüències. 

El repte és encarar aquesta situació i fer els passos necessaris per evitar que la cooperació catalana entri en col·lapse. En aquest sentit, l’agenda per l’assoliment d’un Estat propi pot ser una oportunitat a llarg termini, però a curt termini cal un compromís clar per recuperar el diàleg i acordar un nou full de ruta. Però abans que res, cal rescabalar a les entitats del compromís adquirit per part de la Generalitat, que ha passat de ser una inversió per al desenvolupament i una oportunitat per treballar de manera estratègica, planificada i a llarg termini a un deute que llasta tot el sector i els aboca a la desaparició.

En una campanya on el debat entorn la independència, el federalisme o la involució nacional tot ho tapa, la responsabilitat de les diferents opcions ha de ser donar també resposta a les polítiques públiques que poden quedar eclipsades pels grans titulars, i concretar en la mesura de les nostres possibilitats quin plantejament fem, en aquest cas, per garantir el compromís solidari de Catalunya amb els reptes globals de drets humans, pau i desenvolupament.

Per la meva banda, aprofitaré l’avinentesa de la campanya electoral per participar en el debat a través d’aquest bloc i de les xarxes socials. El repte és que la #CooperaCAT, utilitzant el hagstag que es va difondre ahir a la xarxa per animar el debat, formi també part del procés electoral del #25N amb l’objectiu de comprometre el Parlament que s’escollirà i el Govern que es constituirà amb els valors solidaris del poble català.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!