David Minoves

Fa pocs dies es donaven a conèixer les dades de l’Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població de 2011 on destacava que el 57% dels ciutadans de Catalunya té dificultats per arribar a final de mes, que el 39% de les famílies no pot permetre’s ni una setmana de vacances l’any i que el 21,9% està en risc d’exclusió.

La dada més colpidora, però, és que 2.200.000 persones, el 29,5% de la població catalana, és pobre. Un percentatge superior al 26,7% de la mitjana espanyola, i vuit punts superior a la mitjana europea, situada en el 21,6%. En molt pocs anys els índex de pobresa s’han disparat a casa nostra.

Parlem d’una pobresa que afecta especialment a la població infantil, que ha agafat el relleu a la gent gran i avui encapçala el rànquing de població més vulnerable, superant en sis punts el percentatge de risc d’exclusió social disparant-se en un 28%. Una situació que recau sovint sobre les espatlles de les persones majors de 65 anys, que es veuen abocades a mantenir els fills i els nets mitjançant les seves migrades pensions, ja que disposen d’uns ingressos més estables i superiors als dels seus descendents.

Arreu del món 1.300 milions de persones viuen en situació de pobresa extrema, i gairebé 1.000 milions passen gana i no tenen accés a l’aigua potable i a d’altres serveis bàsics com la salut o l’educació. Però aquesta situació ja no és pròpia dels països del Sud o del mal anomenat tercer món, sinó que és de caire global.

Avui ja no existeix un primer món desenvolupat i un tercer món subdesenvolupat, sinó un únic món mal desenvolupat, tal i com diu Pere Casaldàliga. I de la mateixa manera que les desigualtats s’han incrementat entre els països més rics i els més pobres, a l’interior de tots els països les desigualtats s’han ampliat. Una dada que ens ha de fer reflexionar sobre fins a quin punt és necessari encarar la lluita per l’eradicació de la pobresa amb un enfocament global, no només per donar resposta a les necessitats bàsiques, sinó afrontant la pobresa de capacitats com un problema integral, que incorpora els aspectes econòmics, socials, polítics, culturals i psicològics, tal i com ens recomana el Premi Nobel d’Economia Amartya Sen.

Certament, el Pacte per a la lluita contra la Pobresa a Catalunya, signat fa poc temps per les entitats del tercer sector social i la Generalitat de Catalunya és un primer pas necessari per donar resposta a les problemàtiques actuals d’exclusió social creixent, però arriba tard. I la solució no passa per fer maratons televisives, com tampoc per segmentar la solidaritat desballestant la política de cooperació al desenvolupament i donant la raó als que defensen que primer són “els de casa”. La solució passa per combatre les desigualtats, establir noves prioritats de manera consensuada, i revisar la fiscalitat.

La situació d’asfíxia social i fiscal que viu Catalunya només es pot revertir recuperant la sobirania fiscal: recaptant, gestionant i liquidant els impostos, i això només és possible disposant d’un Estat propi. Però no no n’hi ha prou amb disposar de la caixa, sinó que cal establir una fiscalitat més proporcional, lluitar contra l’evasió fiscal i modificar les prioritats pressupostàries, fent de les polítiques d’inclusió i cohesió la carta de presentació de Catalunya al món. La República catalana ha d’esdevenir un nou actor global responsable i compromès amb el desenvolupament. El nostre món és tot el món.

Avui, Dia mundial per l’eradicació de la pobresa, és una data especialment indicada per recordar que disposar d’un Estat propi és una oportunitat per escollir un altre model possible, sense retallades que empobreixin ni rescats bancaris que s’emportin els recursos necessaris per invertir en solidaritat.