David Minoves

Ja som al cap del carrer. Avui és el darrer dia de campanya electoral i
toca mullar-se. De fet jo ja m’he mullat, porto molts anys mullant-me en
política. Des de ben jove. No és cap secret que milito en l’esquerra
independentista i que crec que l’eix social i l’eix nacional són
indestriables. Els que em coneixeu sabeu que estic compromès amb la pau i
la solidaritat internacional, i que dedicat els meus millors anys a
treballar en favor de la cooperació per al desenvolupament dels països
més empobrits, ja sigui des del carrer o des del Govern. Però no és del
meu compromís polític del que us vull parlar avui, sinó del vostre, de
totes les persones que creieu en les polítiques que, modestament, hem
ajudat a impulsar aquests darrers anys. De fet vull demanar-vos que feu
un acte de valentia.

Durant aquests darrers set anys, molts de
vosaltres m’heu mostrat en algun moment l’adhesió als valors de
solidaritat i de compromís amb el model de cooperació catalana que hem
defensat des del Govern. I bona part de vosaltres heu celebrat amb
nosaltres les polítiques que hem impulsat en l’àmbit de la cooperació al
desenvolupament a la Generalitat de Catalunya. Ens hem equivocat alguna
vegada. I sovint no hem pogut fer tot el que hauríem volgut fer, perquè
no teníem prou força dins del Govern. Però hi hem deixat la pell,
teníem molta pressa, i en pocs anys hem pogut fer moltes coses. I ens ho
heu perdonat, perquè sempre ens heu valorat l’esforç en el canvi de
model que hem impulsat. Hem tingut la valentia de transformar la
política d’aquest país i no ens hem dedicat només a gestionar. En aquest
temps tan curt hem posat la Generalitat de Catalunya a l’alçada del
compromís solidari de la societat catalana. I això ho reconeix tothom.

I
vet aquí que avui, set anys després, comencem a disposar d’una
veritable política pública de cooperació al desenvolupament i
solidaritat internacional executada des del Govern de Catalunya. I això
no ha estat per generació espontània, ni per un atzar de la història, ni
fruit del destí preestablert. Ha estat gràcies a la voluntat política
d’unes persones que s’hi van comprometre durant les eleccions al
Parlament de Catalunya el 2003 i que van mantenir el seu compromís el
2006. Unes persones que van pactar uns acords de Govern que fixaven la
cooperació al desenvolupament com una prioritat per la Generalitat de
Catalunya. Unes persones que van prioritzar aquesta àrea de treball a
l’hora de negociar espais de gestió en un govern de coalició. Unes
persones que van creure que aquesta era una política estratègica per al
model de país que havíem de construir. Parlo, com tots imagineu, de la
gent d’Esquerra.

Perquè ha estat Esquerra qui ha apostat
per un model de cooperació al desenvolupament que acompanyi els
processos endògens dels països socis del Sud, que enforteixi la
sobirania de les persones i dels pobles amb els que cooperem i que
trenqui amb els vincles de dependència que els empobreixen. Un model de
cooperació que no generi més problemes dels que vol solucionar, i que
garanteixi la coherència de polítiques amb la política de cooperació per
al desenvolupament.

En aquests darrers anys Esquerra ha
arriscat en la gestió, potenciant el paper de l’Agència Catalana de
Cooperació al Desenvolupament, dotant-la dels recursos econòmics i
humans que li permetessin complir els objectius que marcava la Llei
Catalana de Cooperació. Però sobretot, Esquerra ha arriscat a l’hora
d’impulsar una cooperació políticament compromesa i estratègicament
planificada. Una política que ha estat llargament debatuda i consensuada
i que ha cristal·litzat en el full de ruta per als propers 4 anys: el
Pla Director de Cooperació al Desenvolupament de la Generalitat de
Catalunya 2011-2014 .

Però aquest camí que hem recorregut
entre tots corre el perill de fer marxa enrere. Com deia abans, la
política pública de cooperació al desenvolupament ha avançat en bona
part perquè hi ha hagut voluntat política per part d’Esquerra, qui va
tenir la capacitat i l’oportunitat d’influir dins del Govern durant els
darrers set anys. I ara això pot canviar. En primer lloc la situació
econòmica del país no és la mateixa i ja han aparegut discursos
populistes que proposen retallar, i fins i tot posposar per més
endavant, les polítiques de cooperació i solidaritat internacional. I un
d’aquests partits pot ser l’àrbitre de la política catalana durant els
propers quatre anys: el Partit Popular.

Només si Esquerra
torna a condicionar l’agenda política els propers quatre anys podrem
garantir que es compleixi el Pla Director 2011-2014 que es va acordar
amb tot el sector i que va aprovar el Parlament de Catalunya. Però el
que és més important: només si Esquerra té capacitat d’influir no hi
haurà marxa enrere en l’actual model de cooperació transformadora i de
qualitat.

I aquest model no respon només al compromís
d’unes quantes persones. No és fruit de la meva sensibilitat, sinó que
respon a l’ideari, el programa i la voluntat política d’Esquerra i del
seu cap de llista, Joan Puigcercós. L’esquerra independentista sempre ha
estat compromesa amb la solidaritat internacional, i durant aquests
darrers set anys ha construït des del Govern de Catalunya les bases
d’una cooperació pública equiparables a les d’un Estat.

Us
enganyaria si no ho digués avui: si CiU i el PP sumen una majoria
suficient correm el seriós perill de fer marxa enrere. El PP, com CiU,
no va votar el Pla Director 2011-2014 abans esmentat, un pla que
determina el model de Cooperació Catalana que hem construït durant
aquests darrers set anys. I si Esquerra no disposa de la força suficient
per condicionar la política catalana en el futur, no podrem garantir la
continuïtat d’aquesta i d’altres polítiques al govern de la Generalitat
de Catalunya. Ras i curt: depèn de vosaltres, de que sigueu prou
valents i valentes per donar-nos la confiança el dia 28 i ajudar-nos a
continuar el camí que vam iniciar ara fa 7 anys a favor d’una política
pública de cooperació al desenvolupament compromesa, transformadora i de
qualitat.

No hi ha dreceres.? La gent solidària ha de ser valenta en tot moment. Diumenge no podem fallar. Depèn de nosaltres.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!