David Minoves

Coincidint
amb la celebració del dia internacional dels Drets Humans, aquesta
setmana s’ha realitzat a Santiago de Compostel·la el Congrés
Internacional sobre el Dret Humà a la Pau. Impulsat per diferents
organitzacions pacifistes internacionals i també amb el suport de
l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament, s’ha
elaborat un document que reclama a l’ONU
la codificació a nivell internacional i de manera oficial del dret
humà a la pau per als seus Estats membres.

I
és que avui, el dret a la pau és vulnerat de manera constant en
desenes de països, com passa amb la resta dels drets humans. Ja
sigui per omissió, com el dret a l’aigua potable o a una vivenda
digna, ja sigui de manera conscient i deliberada, com la que pateixen
milions de persones que viuen sota règims dictatorials o en
democràcies de baixa intensitat. Una realitat que ens indica que
encara queda molt camí per recórrer fins que l’aplicació dels
drets humans sigui universal.

Només
cal recordar la situació de reclusió i repressió dels guardonats
amb el premi Nobel de la Pau a la Xina o a Birmània, que són països
no democràtics, una situació que també es dóna en molts altres
països que celebren eleccions periòdicament. Un exemple d’aquests
és el cas del Marroc, un país que ha mostrat fins on pot arribar
quan es tracta de legitimar una ocupació il·legal. Els drets de
reunió, d’associació, de pensament, d’opinió, o d’expressió
fa més de trenta anys que són vulnerats al Sàhara Occidental. No
només són vulnerats, sinó que qualsevol escletxa és reprimida amb
brutalitat.

El
problema sahrauí pot ser el paradigma de la manca de llibertats de
molts països del món. I, en aquest cas, és alliçonador per la
proximitat. L’Estat espanyol va ser la potència ocupant del Rif
marroquí i del Sàhara Occidental. I curiosament, quan va abandonar
la seva responsabilitat com a exmetròpoli colonial, contravenint les
resolucions de l’ONU, va ser quan es va agreujar el problema per a
milers de sahrauís. Alguns, refugiats en campaments al desert
algerià prop de Tindouf i d’altres, vivint la repressió diària
de les forces d’ocupació marroquines, situació que va saltar als
mitjans de comunicació ara farà un mes amb el desallotjament
violent del Campament de la Dignitat a les afores d’Al-Aaiun, la
capital sahrauí.

I
com passa sovint amb les vulneracions dels Drets Humans, la
diplomàcia en fa cas omís. Va callar amb les massacres de Cambodja
als anys setanta, amb la matança de Tiananmen a finals dels
vuitanta, amb el genocidi de Ruanda i Burundi als noranta i ara, en
aquesta dècada del segle XXI, amb el cas sahrauí de nou. Ja sigui
la diplomàcia espanyola, la francesa, l’europea o la de les
Nacions Unides.

La
promoció i la defensa dels drets humans i les llibertats
fonamentals, universals, indivisibles i interdependents, hauria de
ser la base de qualsevol política internacional responsable i
compromesa amb el desenvolupament humà. Però les
filtracions de Wikileaks ens mostren com les diplomàcies dels Estats
encara es mouen només per interessos de curta volada. I la
vulneració dels Drets Humans o el fre al canvi climàtic són
assumptes que “molesten” per la bona entesa entre països que
tenen interessos comercials o geoestratègics comuns. I si aquesta
diplomàcia no defensa els interessos reals de les persones, a qui
està representant? A molts de nosaltres segur que no.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!