David Minoves

La diada de l’onze de setembre de 2012 serà històrica. I la manifestació independentista convocada per l’Assemblea Nacional Catalana, segurament esdevindrà una de les mobilitzacions ciutadanes més grans de les que podrem recordar en molts anys. Però el fet més destacat, al meu entendre, és que la demanda d’un Estat propi serà, per primera vegada, el punt de trobada de la majoria social. Una consigna que mobilitzarà una gernació a Barcelona, arribada d’arreu del país.

Des dels anys 70 diverses organitzacions es venen mobilitzant per la independència a Barcelona, ja sigui en actes públics al fossar de les moreres o en manifestacions convocades a tal efecte per l’esquerra independentista, per forces polítiques amb representació parlamentària o per entitats de la societat civil. Però la d’enguany serà la primera diada on la voluntat d’independència nacional haurà estat la protagonista. El 2012 la proposta d’un Estat propi està centrant el debat polític i social fins al punt d’esdevenir l’única sortida viable a ulls de la majoria. I tothom s’ha hagut de posicionar al voltant d’aquesta qüestió.

Hi ha hagut altres manifestacions, certament. El debat al voltant de la reforma de l’Estatut en protagonitzà  dues de les més sonades, la que convocà la Plataforma pel Dret a Decidir el 2006 i la que convocà Òmnium Cultural el 2010. La primera, per advertir que no acceptaríem un Estatut retallat, li la segona, per mostrar el rebuig a la sentència del tribunal constitucional que dinamitava el text aprovat en referèndum. Però des de 1977, la darrera gran mobilització ciutadana realitzada un onze de setembre, les manifestacions independentistes de la diada ni han estat multitudinàries, ni han protagonitzat el debat al país. Fins avui.

En aquests 35 anys hem cremat moltes etapes. I hem constatat per activa i per passiva  que Espanya no vol canviar i no està disposada a assumir la diversitat nacional, cultural o lingüística en el seu si. Per federar-nos o confederar-nos no hem trobat amb qui poder-ho fer, i la darrera plantofada ens la van donar amb l’Estatut. En aquest viatge fou l’independentisme parlamentari qui arrossegà a totes les forces polítiques en general i al PSC en particular a fer la prova del cotó. Un PSC que es veié obligat a manifestar-se el 10 de juliol, amb el President Montilla al capdavant, sota la pancarta “som una nació, nosaltres decidim”, en una mobilització històrica, ja independentista si tenim en compte els crits dels manifestants.

La darrera d’aquestes etapes ha estat l’intent d’assolir un model de finançament just, equiparable al concert econòmic, una demanda històrica de l’independentisme que ha estat assumida per la majoria social i que ha marcat l’agenda política del govern de CiU. Una reivindicació que suma gent nascuda arreu que parla diverses llengües i que pateix l’espoli fiscal igual que el pateixen els catalans de soca-rel. I la resposta de menyspreu que Espanya ha donat a aquesta demanda en temps de crisi econòmica i de retallades socials, ha estat la gota que ha fet vessar el got de la paciència de molts catalans, vells i nous. I la majoria han arribat a la conclusió de que la independència és l’únic projecte que els hi permet veure un futur millor per a ells i per als seus fills.

Després de les consultes ciutadanes per la independència que varen ajudar a popularitzar la proposta de l’Estat propi entre una ciutadania cada cop més allunyada de la política, la demanda d’un finançament just ja no serveix per mobilitzar una majoria que recela del resultat de la negociació amb Espanya. En canvi, la recentment creada Assemblea Nacional Catalana ha tingut l’encert d’accelerar el procés convocant una mobilització civil a favor d’un Estat propi per  Catalunya, que ha de culminar en la celebració d’un referèndum per la independència.

L’èxit de l’empresa és avui una realitat. Tothom s’ha vist interpel·lat per aquesta convocatòria. Durant els darrers dies hem assistit a un reguitzell de moviments i declaracions de tota mena que exemplifiquen fins a quin punt a ningú ha deixat indiferent. Hem vist com el President de la Generalitat afirmava que la seva ànima estaria amb els manifestants, i ha fet una crida explícita a assistir-hi. Hem vist com tot i la incomoditat que generava l’eslògan de la convocatòria en alguns dirigents polítics, els hi generava molta més incomoditat quedar-ne fora i han provat infructuosament de desvirtuar el sentit de la mobilització, ja sigui per poder-hi assistir, ja sigui perquè no se’ls hi giri en contra.

I és aquest darrer factor el que ens ha de fer pensar que estem guanyant la partida. Per primera vegada el projecte per la independència nacional aglutinarà la majoria de la societat que es mobilitzarà, i passarem de ser una majoria demoscòpica, segons les enquestes, a una majoria que es manifesta al carrer. Un fet que ni el més optimista hauria previst ara fa 35 anys, quan els independentistes eren minoria davant dels qui demanaven l’estatut d’autonomia.

En molt pocs anys hem passat del testimonialisme a l’hegemonia. I el repte és esdevenir una majoria electoral el més aviat possible. I això només ho podrem fer si som capaços de sumar, d’integrar. Avui més que mai, el desig d’un Estat propi incorpora voluntats i acull gent de diversos orígens i trajectòries. I així ha de continuar sent si volem ser una majoria suficient. Perquè som un sol poble i volem continuar sent-ho, com un nou Estat d’Europa.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!