Encara hi som a temps

Mesos abans del referèndum de l’1 d’octubre el batlle del meu poble em va convidar a sopar. Ell, un històric municipalista del PSC, es va decantar pel bàndol unionista quan el Procés va fer triar als socialistes de quin costat estar. Jo, col·laborador seu en molts esdeveniments culturals del poble i admirador de la seva tasca de govern, vaig repetir públicament que no votaria mai més a qui no recolzés sense embuts que els catalans tenim el dret a decidir el nostre futur, i que per tant no el tornaria a votar si no canviava d’opinió. Em va convidar a sopar per intentar convèncer-me de que estava equivocat i de que el millor per Catalunya era romandre a dins de l’estat espanyol. Durant l’àpat cadascú va exposar els seus arguments i va defensar la seva posició. Al final del sopar, i tal com era d’esperar, cap dels dos havia canviat d’opinió. Li vaig dir que, malgrat tot, havia estat molt bé haver-ho pogut discutir com amics, que els seus arguments eren molt vàlids, a l’igual que els meus, i que el que tocaria ara era que els nostres polítics els exposessin a la ciutadania de Catalunya perquè ella triés en un referèndum el que cregués millor pel futur del nostre país. Em va respondre que no, que no es podia votar tot, que hi ha coses que no es poden donar a triar al poble.

Fa uns mesos l’ajuntament, ara republicà, va modificar les zones d’aparcament i les direccions d’alguns carrers del poble. Aquest canvis han provocat reaccions a favor i en contra, i és per això que ha decidit consultar a tots els veïns si continuar tal com està ara o tornar-ho a deixar com estava abans. Ràpidament l’alcaldable socialista d’ara va enviar per les xarxes un crit al cel queixant-se de la consulta, encara que en aquest cas el resultat podria ser revertir la situació i tornar a deixar-ho tal com el seu partit ho va ordenar en un principi.

Fa poc va sortir la noticia de que Pedro Sánchez defensarà davant l’ONU una “solució política” pel Sàhara, però que en cap cas sigui un referèndum per la independència. I ho diu no només per no fer enfadar els marroquins, sinó perquè realment està en contra de fer consultes que puguin donar un resultat no desitjat . Entenen per “solució política” (com en el cas de Catalunya), que la part dèbil accepti la proposta de la part forta, o que la part dèbil proposi una proposta que agradi a la part forta. En cas contrari, la part forta dirà que la part dèbil no ha volgut arribar a una entesa i tot continuarà igual.

Aquest tres episodis m’han fet reflexionar. Per què, si tens el poder d’impedir-ho, has de deixar que una cosa canviï quan a tu et va bé que continuï així? Malauradament, i els catalans ho sabem bé, això és exactament el que pensa la suposada i molt entre cometes esquerra espanyola (de la dreta ja ni en parlem). Votar just quan toca per llei, i després tots a casa.  Estic convençut, encara que a la resta del món li costi d’entendre, que creuen compatible ser d’esquerres i pensar d’aquesta manera. I fins i tot en el cas de que votar pugui suposar una millora al seu favor. No votar més enllà del que és escrupolosament imprescindible per llei, ja ho han incorporat al seu ADN, encara que els pugui perjudicar.