Holotúria

Ser pare és difícil, la nostra societat aplica tot un seguit d’estereotips que costa d’eradicar. Deixant de banda la marginalitat del català a tots i cadascún dels articles propis dels nadons, he hagut de reivindicar de manera insistent, reiterativa i constant, des del primer dia de vida de la meva filla.

Que si els homes no sentim a plorar les criatures (una mentida comunament, i malauradament, acceptada) a la matinada; que si no tenim instint (un estudi recent ho desmenteix) i una llarga llista d’etcèteres.

He constatat, d’altra banda, que les dones són més reticents, generalment, a acceptar el paper del pare, entés com un igual, amb obligacions compartides (allò d'”ajudar” la dona em resulta tant o més retrògrad que no fer res, a casa) que no pas els homes.

He hagut de reivindicar, a més, el meu dret a disposar de la baixa de paternitat (moltes explicacions complementàries de per què ho feia, si només era el pare!) que segueix essent, des del meu punt de vista, un insult als drets i deures de dones i homes. Si ens anem vantant de la suposada igualtat de la nostra societat, com és que, encara avui, la major part dels i de les pensadors i pensadores pretesament progressistes insisteixen a associar la conciliació de la vida laboral i familiar amb les dones, únicament i exclusiva? Tinc tant dret com la meva dona a passar quatre mesos amb la meva filla, només faltaria!

Un cop més, les paraules es buiden de contingut. Cada cop que sento a parlar d’igualtat (sobretot en dates assenyalades) m’indigno, ja que encara no he sentit a ningú (ni home, ni dona) defensar la necessitat d’equiparar el permís de paternitat amb el de maternitat. Com volem que dones i homes tinguem les mateixes oportunitats laborals si, a l’hora de la veritat, les dones assumeixen el gruix del sacrifici professional?

També reivindico polítiques socials, no com els suborns del Mentider, sinó que s’inverteixi en llars d’infants, per exemple. En aquest sentit, i vist que s’ha posat de moda la sèrie “L’ala oest de la Casa Blanca”, a no sé quin capítol, una treballadora li reclama al seu cap (càrrec polític de pes, a la Casa Blanca) que li retornin 700 dòlars (talment com els 400€ que ha promés, i que no complirà, el Mentider). Doncs, bé, aquest li respon dient que ella, amb aquests diners, invertirà, molt probablement, en un dvd o similar, mentre que si els gestiona el govern, s’invertiran en coses importants, com ara la sanitat, l’educació, etc. La frase que més defineix la societat que defensa el suposat govern socialista espanyol és la següent: “si volies els diners, hauries d’haver votat als republicans”. Doncs, resulta, que el senyor Bush ha promogut, recentment, una mesura molt similar a la que havia promés el Mentider…

En fi, tot això sense parlar de les múltiples i constants mostres d’incivisme que, ara, percebo amb una major claredat, de les dificultats de mobilitat quan em desplaço amb el cotxet (les cadires de rodes, per cert, han de superar moltes més coses, molta incomprensió i molt incivisme, encara).

Per damunt de tot, però, destaco la innocència veritable, la bondat i l’alegria que em transmet la Roser cada cop que la miro, cada cop que babeja, cada cop que riu…

No hi ha res comparable a passejar amb la meva companya i amb la nostra filla.

Vuit mesos, per tant, passen ràpid, massa ràpid!!

Salut i República!