Holotúria

Avui, 8 de març, Dia Internacional de les Dones, sentirem grans paraules i promeses interessants, molt bones intencions.

El problema és que, entre tots plegats, estem generant un discurs fonamentat en pressupòsits falsos, ben intencionats, però falsos.

La commemoració d?aquesta diada és necessària, sense cap mena de dubte, ja que la situació de les dones al món no és senzilla i, sovint, els seus drets són inexistents, al contrari del què passa amb les seves obligacions.

Ara bé, és freqüent que es parli de les dificultats de les dones per conciliar la vida laboral amb la família, ja que, com que han de cuidar la canalla, treballen el doble. I ha de ser així, sens dubte, però tan sols des d?un punt de vista determinat (aquell fomentat pel franquisme, per exemple), aquell que manté que són, tan sols, les dones les encarregades de ?pujar? els fills i/o les filles.

És a dir, res no canviarà, tinguem-ho clar, fins que no assumim que les dones i els homes, quan tenen fills, han de compartir deures i drets, ja que es tracta d?un projecte en comú. I no parlem, ja, dels nous models familiars (monoparentals, dues mares o dos pares, per exemple). Ja va essent hora que, quan es parli de conciliació de la vida laboral amb la familiar, no identifiquem aquest esforç com quelcom típicament femení, ja que els homes també tenen el dret i el deure de fer-se càrrec de la seva descendència. Fa alguns mesos, al programa El Club, de TV3 (sí, encara la miro!) hi hagué un debat curiós en el què es parlà d?això, de les dificultats de conciliar aquests dos aspectes de les nostres vides. Doncs, amb una gran dosi de naturalitat, es conclogué que, com que les dones han de cuidar els fills, necessiten més ajuts!. Ho tenim tant clar, ho hem acceptat fins a tal punt, que no se?ns fa estrany que algú atribueixi a les dones la obligació de tenir cura de la canalla!.

Un altre exemple del que dic, el tenim en la voluntat del govern espanyol d?ampliar el permís de maternitat fins a quatre setmanes, en el cas dels pares. Malgrat que es tracta d?un avenç indiscutible, evidencia el pensament generalitzat segons el qual, això de què els pares (la part masculina de la parella i no pas el plural ?neutre?) s?estiguin a casa és, tan sols, un caprici d?aquests nous ?progres?. Dic això perquè si, de debò, volem que dones i homes tinguin el mateix tracte i la mateixa consideració, en termes laborals, tan sols hi ha un camí, l?equiparació dels permisos de maternitat/paternitat (no tan sols maternitat, que esdevé un terme clarament sexista quan s?utilitza per fer referència a la temporada en què es cuiden els fills).

I no em val això que pretenen d?arribar a un simulacre de permís igualitari de maternitat/paternitat d?aquí a sis anys, ja que ens situa, un cop més, en l?àmbit de l?estètica més que no pas en el de la veritable voluntat política.

Quan es detecta una injustícia, un desequilibri social flagrant, posposar les solucions o les decisions arriscades, o posar pedaços, tan sols contribueix a agreujar la situació, a bandejar-la i mantenir-la irresolta. És per això que, des del meu punt de vista, la hipocresia sexista determina, en aquests moments, el rumb de la política.

Fem-nos un favor, eradiquem l?arbitrarietat sexista (no només la masclista) i lluitem, per exemple i no tan sols, per un permís de maternitat/paternitat de la mateixa durada per homes i dones

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!