Temps enrere, no fa pas gaire, m’enorgullia dir que era militant d’Esquerra Republicana de Catalunya, m’agradava observar les venes inflades dels nacionalistes espanyols cada cop que parlava en Carod, em sentia capaç de lluitar per una Catalunya lliure des d’un partit que, semblava, havia transformat la utopia en realitat…
Ara, tanmateix, els fets han esvaït qualsevol dubte, la utopia s’ha desfet i ha donat pas, lentament i definitiva, a un projecte cambonià que ha desplaçat, alegrament, la visió de la nació catalana i del paper del republicanisme del nostre país que tenia en Francesc Macià.
El meu partit, ERC, ha desaprofitat una excel.lent oportunitat, i ara resulta que tot allò que criticàvem de CiU ho hem incorporat al nostre subconscient. Des de la pluja fina fins al peix al cove, des del sí crític polític i nul a l’Estafatut a la consulta del 2014 (si li sembla bé al govern espanyol de torn), hem anat acumulant renúncies i falsa moderació.
És més, ara resulta que ser catalanista implica ser, exclusivament, de CiU o d’ERC i que el PSC és espanyolista, en fi, tornem a les frases fetes. Si en Duran és catalanista o si podem qualificar en Pasqual Maragall d’espanyolista, en fi, potser sí que deu ser així…
Doncs bé, jo sóc radical, com he dit força sovint, vaig a la rel dels problemes i no em valen mitges tintes. Rebutjo, per tant, que es faci una crida a la moderació en detriment de la càrrega nacional, tot oblidant la raó que ens dòna la història que, sembla, ja no està ben vista.
Entenc, però, que cal fer pedagogia, que hem d’estendre la causa independentista a aquells sectors de la societat que tradicionalment n’han quedat exclosos. En aquest sentit, les idees i els plantejaments que feia en Carod, quan era ell mateix, em varen seduïr, innocent de mi!
Però, i aquí sorgeixen les contradiccions més perverses, com podem aconseguir la independència sense proclamar-la? Si ens donen suport les persones moderades, acceptaran que ens declarem independents de manera unilateral? No serà una presa de pèl? Per què no diem les coses pel seu nom? No estaria bé començar a parlar clar i admetre que, amb la independència, també tindrem problemes?
D’altra banda, resulta que en Puigcercós i els seus acòlits (inclosa la majoria de consellers republicans de la Generalitat, la inclinació dels quals, des del meu punt de vista, no hauria d’haver transcendit a la premsa) utilitzen la xarxa per fer campanya, de la mateixa manera que la totalitat de candidatures a presidir i dirigir ERC. Aquesta mania que tenen, tots plegats, d’airejar els draps bruts i de fer campanya adreçada a no se sap ben bé qui és el que més m’ha decebut i el que m’allunya precipitadament d’ERC.
Aquest, per part meva, és el darrer apunt que escric sobre la situació interna del meu partit fins després del Congrés Nacional del proper juny, m’ho he promés, però encara he de dir algunes coses més.
ERC no serà un partit seriós fins que no es replantegi seriosament, fins que no es tingui clar que, tard o d’hora, caldrà parlar obertament de la independència del nostre país, sense projectes infantils o poc meditats, com el de la consulta de 2014, i sense improvisacions.
Em preocupa, sincerament, la satisfacció que ha generat, en els cercles més catalanistes del PSC, la proposta del concert econòmic d’en Puigcercós. Si tant clar ho teníem, per què hem entrat a formar govern, precisament, amb una persona que s’hi va manifestar obertament en contra?
Consti, però, que la idea de tenir en Montilla de president del meu país m’abelleix, ja que desmunta infinitat de prejudicis i, a més, allunya alguns fantasmes recurrents (no del tot, malauradament) i que, a més, em considero d’esquerres i crec que cal prioritzar polítiques socials de manera urgent. És més, si ERC no defensa una societat basada en una estructura d’esquerres, si no defensa la república i si, a més, basa el seu discurs en repetir models ja existents, aleshores no em representa.
Coherència i estratègia són conceptes que, per molt que costin d’entendre, cal treballar en clau republicana, si pretenem fer política.
Faig un cant al romanticisme, al republicanisme i a la sensatesa.
Demano, per tant, un cop més, silenci.
Li parlo a una paret?
Salut i República!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!