Holotúria

En primer lloc, lamento constatar aquesta obsessió malaltissa de la majoria de mitjans de comunicació del nostre país per demostrar definitivament que Esquerra és un partit immadur i que no ofereix garanties d’estabilitat al govern de la Generalitat. No cal dir que el resultat, previsible, del congrés nacional d’Esquerra els aporta una quantitat considerable de munició.

Avui mateix, podem llegir infinitat d’articles d’opinió que ens il·lustren sobre la lluita interna que pateix aquest partit. Lògicament, ningú no qüestiona les lluites internes de la totalitat de partits catalans (TOTS, ningú no se’n escapa!).

I és que, naturalment, Esquerra molesta…

Dit això, he de confessar que no m’ha agradat l’espectacle lamentable que ha ofert Esquerra al voltant del dit congrés nacional, amb acusacions creuades, amb el trasllat a l’opinió pública de debats que s’haurien d’haber mantingut en la més estricta intimitat i amb l’escenificació de la perpètua divisió interna.

També m’ha sobtat que es parli, ara, de la necessitat de traçar un full de ruta per a l’autodeterminació!

Caram! On he estat militant, jo, tots aquests anys? De veritat que em pensava que el full de ruta era la raó de ser del partit, i no pas un afegitó estètic!

Ara entenc moltes de les coses que han anat passant, darrerament.

Tampoc no entenc aquesta dèria per distingir entre la necessitat de dur a la pràctica polítiques socials i la reivindicació nacional, la construcció del país.

Ho he dit força vegades (i he estat malinterpretat sovint), no cal triar, el que cal és treballar en les dues direccions al mateix temps! O és que no és possible desenvolupar polítiques educatives republicanes des d’una òptica catalanista?

Finalment, i vistes les persones triades per encapçalar l’executiva nacional, he de dir que en conec algunes i que, en un cas concret, hi he tingut serioses diferències i que, per tant, em confirma el que més em temia, que no anem bé.

Com que no m’agrada malparlar, només diré que aquesta executiva nacional evidencia el pagament de favors, de determinades accions i posicionaments en determinades situacions de desvertebració territorial (lamento ser tant críptic, però és que si m’hi poso, perdré les formes!).

Què dir del cop que ha rebut en Xavier Vendrell? Mentiria si digués que em sap greu, que no me’n sap, però considero que no és just que la persona que ha fet la feina bruta d’en Puigcercós i d’en Carod sigui la única castigada.

Trist, tot plegat, i només faltava un Puigcercós cridant a la unitat i referint-se a en Joan Carretero, n’Ernest Benach i a l’Uriel Bertran… i en Jaume Renyer? Com és que en Puigcercós barreja dos candidats a la presidència amb un candidat a la secretaria general? Potser és la traïció del subconscient.

Confesso que cada cop tinc menys ganes de parlar d’Esquerra.

Salut i República!