Holotúria

Aquest quinze d’abril he fet trenta sis anys (els 36 són uns anys amb reminiscències bèliques i de lluita, però què hi farem!) i val a dir que l’optimisme m’ha abandonat, bo i més veient l’espectacle lamentable que ofereixen la totalitat dels i de les representants polítics que hem escollit (aquells i aquelles que hem anat a votar, és clar!)…

El pla hidroilògic nacional (dels no-nacionalistes) tira endavant, en Francisco Camps posa el crit al cel (amb una certa raó), els regants del Segre s’han despertat i, ara, al 2008, es plantegen recòrrer una llei del cinquanta-nou i la gent de les terres de l’Ebre sembla haver oblidat a qui va votar a les darreres eleccions.

Tot plegat convida al pessimisme i ens aboca a un període fosc, de retrets buits i fútils, a la perpetuació de l’expoli de Catalunya.

Si fos per mi, ERC abandonaria demà mateix el tripartit, acompanyada d’IC-V. Si fos per mi, CiU defensaria la República i la independència. Si fos per mi, el PSC abandonaria el PSOE i crearia un grup propi..

Però està vist que la meva visió és minoritària, què hi farem!

CiU només insisteix en recordar les atrocitats de la República, com si no anés amb ells, això de defensar l’ordre democràtic; el PSC crida “Viva España!”; ERC segueix al tripartit, acompanyada d’IC-V…

A més, a nivell intern, els sectors crítics d’ERC cremen les últimes naus, com ho demostra el fet que Rcat insisteixi en no sé quines conxorxes que, un cop celebrat el proper congrés nacional de juny, caldrà aclarir.

Tot plegat ens aboca, indefectiblement, a un escenari mediocre, gris i gens engrescador.

En definitiva, tot sembla indicar que ens allunyem de la República i de la independència.

Catalunya és així, què hi farem!

Malgrat tot, Salut i República!!!