Candidatura d'unitat popular del Masnou

Article
d’opinió de Juli Cuéllar analitzant les insuficiències socials dels
nous textos estatutaris i defensant la lluita per l’exercici del Dret
d’Autodeterminació.

Juli Cuéllar (membre del Secretariat Nacional de la CUP)

Signaríeu la revisió d’un contracte de treball a ulls clucs només
refiant-vos de les bones paraules del patró? Òbviament, signar sense
llegir les clàusules de relació laboral és una imprudència. I,
justament, això és el que sembla pretendre la propaganda oficial al
voltant dels nous estatuts d’autonomia de la Comunitat Valenciana, de
la Comunitat de les Illes Balears i de la Comunitat de Catalunya.

Poc a poc, ha anat calant la idea que l’estira i arronsa dels governs
autonòmics amb el de Madrid i les picabaralles dels partits són una
comèdia amb la qual cosa sembla que l’objectiu sigui cansar el
personal, avorrir l’audiència fins a aconseguir el desinterès i la
desmobilització. Llavors, qui gosarà protestar si els continguts dels
nous textos autonòmics no satisfan les nostres expectatives
col·lectives? Al pas que anem, tot sembla indicar que els catalans i
les catalanes, tornarem a amagar el cap sota l’ala, resignant-nos al
“què hi farem!”.

Lamentablement, és una evidència clamorosa el fet que els nous estatuts
no responen als interessos de les classes populars i, en canvi, sí a la
necessitat de reordenació del capitalisme espanyol i europeu. L’encaix
autonòmic dels Països Catalans dins de l’Estat espanyol, afavoreix la
perpetuació de l’espoli fiscal, l’extracció de recursos i riqueses
naturals i la destrucció territorial. Els nous estatuts obliguen el
poble català a sotmetre’s al neoliberalisme, que es desprèn de
l’obediència a les lleis espanyoles i a les normes europees.
Evidentment, aquesta situació només beneficia l’acumulació de riquesa a
mans de les transnacionals que operen en el nostre territori.

Si us plau, feu un cop d’ull als textos que hom presenta com a un gran
avenç social i comprovareu que no sols no resolen el problema de
l’espoli fiscal, sinó que tampoc preveuen cap mecanisme de control
popular sobre les activitats econòmiques; que enlloc es parla de reduir
les jornades laborals, de repartir el treball, de garantir una renda
bàsica i serveis socials públics i de qualitat per a tothom. D’altra
banda, hi ha omissions que són tant o més importants que el text
escrit; per exemple, acaten l’actual legislació d’estrangeria, que
tothom sap que és excloent i socialment insostenible, i també ometen
(és a dir, accepten) la continuïtat del treball temporal com si fos una
cosa tan normal com la llum del dia.

Per això, és poc recomanable reeditar un contracte en el què la part
afectada no té possibilitat d’elecció. Si a més a més, com ja hem vist,
és un contracte que només beneficia a les elits i sectors benestants,
seria una gran irresponsabilitat que les forces sindicals i d’esquerres
el recolzessin.

Des d’una lògica de compromís social i nacional, cal reconèixer que els
estatuts no són la solució sinó una part del problema, una bena que ens
tapa els ulls a l’horitzó de llibertat que tot poble necessita per a sí
mateix. Tanmateix, fins que el poble dels Països Catalans no vegi
restituït el dret a decidir, i pugui exercir lliurement el Dret
d’Autodeterminació, seguirem lamentant-nos i repetint els errors dels
nostres avantpassats.

No en va, fa tres segles que la nostra sobirania fou arrabassada per la
força de les armes. Fa tres segles que som víctimes d’una agressió, a
voltes directa i a voltes subtil, que ha modificat la conducta
col·lectiva en relació als drets nacionals. Conseqüentment, són moltes
les persones que s’han resignat i adaptat a viure amb una consciència
regional espanyola, negant l’existència del conflicte i generant els
sentiments de por, vergonya i culpa característics dels pobles
colonitzats.

L’experiència dels darrers anys, ens porta a concloure que si acceptem
la submissió, sota la disfressa dels estatuts d’autonomia, i renunciem
a tenir un Estat propi, en realitat estarem perpetuant la violència
espanyolista i no estarem en condicions de plantar cara a la inserció
dels Països Catalans dins del projecte neoliberal de la Unió Europea.
De què hauran servit unes engrunes de llibertat si d’aquí un temps
torna a governar el PP amb majoria absoluta? De què ens hauran servit
uns estatuts i uns parlaments autonòmics que es limiten a traduir i
adaptar les lleis espanyoles i les polítiques neoliberals de la UE?

En definitiva, l’autonomisme continua sent una sortida falsa. Les
solucions, que només poden ser revolucionàries, passen per iniciar el
camí que ens ha de portar cap a la independència. Per tot plegat, seria
més sensat i desitjable començar de cap i de nou, partint de la base
que sense l’exercici del Dret d’Autodeterminació estem condemnant al
fracàs qualsevol temptativa de reequilibri ecològic, justícia i
igualtat social que pugui sorgir en el futur.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!