En assabentar-me’n, fotut i arrimat a marge com m’he quedat, encara he tingut esme per alçar-me de la cadira, acostar-me a un dels prestatges atibacats de llibres i triar-ne un dels seus. L’atzar ha volgut que fóra El Cafè de la Granota, i entre tots els contes jo he escollit llegir Senyora Mort, carta de Miquel Garrigues. No l’he triat del tot expressament: el llibre s’ha obert per aquesta pàgina perquè hi guardava un bitllet d’autobús del dia 13 d’octubre de 1988, sens dubte usat com a senyal de lectura.
Fa uns instants que estic pensatiu, mirant de trobar què escriure sobre Jesús Moncada. I no se m’acut res. S’ha mort Jesús Moncada, no pare de repetir-me, un eco rebotant contra la pantalla de l’ordinador. Que se’n vaja el món a fer la mà! Que se’n vaja el món a fer la mà!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
M’alce del llit a bona hora i, quan ja tinc la feina feta, engegue l’ordinador per llegir el teu bloc, per tal de començar el dia amb una reflexió punyent i crítica sobre la realitat de la nostra cultura o amb un comentari sobre expressions o curiositats de la llengua. Tanmateix, avui no hi ha res de tot això. Sols una notícia que em colpeix: la mort de Jesús Moncada. I tens raó. No hi ha paraules ni gestos per expressar aquesta pèrdua.
Jesús Moncada vivia en un modest pis a Barcelona, amb uns ingressos ajustats i forçat a fer traduccions sense que en alguns casos pogués triar les obres per ell mateix. Amb motiu de la seua mort, ara el seu editor i els altres, el director de la col·lecció i els altres, i executius de la indústria del llibre que el van tenir als seus despatxos i li van publicar per afegir ‘pedigrí’ a les seues llistes d’inanitats comercials, s’omplen la boca amb allò de la “gran pèrdua per les llestres”.
Ara fa un any i alguns mesos, Jesús Moncada va tenir un moment fins i tot per mi, que no em coneixia de res, per donar-me ànims, per parlar de literatura, per compartir preocupacions culturals i privades, per compartir l’alegria de viure i d’escriure.
Fins i tot els editors, directors i executius de la indústria del llibre català, fins i tot ells, el trobaran a faltar. Al temps. Per la resta, com sempre, ens queda la seua obra.
Quan vaig tenir ocasió d’estudiar Jesús Moncada (l’atzar vocacional em va assignar la Filologia Catalana, titulació que han obtingut tots els polítics valencians), vaig imaginar que es tractava d’un d’aquells autors que has de llegir per obligació (Històries de la mà esquerra), però vaig acabar llegint-lo per una necessitat visceral (El Cafè de la Granota, Camí de Sirga). El Vicent Alonso ens havia advertit que el Moncada, tot i formar part d’una generació d’escriptors que s’havien mamat la guerra, feia una ullada al futur; i que, de cap manera, ens passaria desapercebut.
Ahir, mentre manteníem una reunió amb la gent del Casal Jaume I de Sueca, contents per la desaparició d’un reaccionari com el Jaime Campmany, un company va informar-me de la mort del Moncada. Ja feia temps que l’havíem volgut invitar al nostre poble perquè ens parlara de la seua obra. Ara ja és massa tard.
El Moncada ha faltat. Les lletres catalanes, cada volta més mancades de seguidors i, sobretot, d’editors que s’hi aventuren, han perdut un gran narrador; un d’aquells que aconsegueixen d’introduir-te en el relat després del primer paràgraf, a conseqüència directa d’un estil àgil, sense evadir-se de les reflexions obligatòries… En fi, tampoc no descobriré jo ara els ressorts narratius del Moncada.
Estic segur que Mequinensa parirà més literats. Estic segur que la literatura catalana no s’ensorrarà per la mort del Moncada. Però també estic segur que cap dels nous lletraferits de Mequinensa igualarà el Moncada i que, amb la seua defunció, aquesta llengua ha perdut una part important del seu present. I tanmateix, m’agradaria equivocar-me.
Caguendeu amb tant de fill de puta que hi ha solt i sempre se’n acaben anant massa prompte els mateixos !
Cucarellea cuida’t, menja verd, deixa de fumar, amaga els licors, prente la tensió, apunta’t a un gimnàs … però cuida’t ! La literatura catalana, la de veritat, no la dels divos, els editors analfabets, els empresaris del llibre, els acadèmics de la llengua valensiana, els crítics, la majoria dels professors universitàris i altres indocumentats, no es pot permetre el luxe de que ens abandoneu, que ens deixeu orfes. Necessitem que ens mantingau vius, culturalment, i no tan sols… En sou molt pocs el que esteu al marge ( 4 gats vaja ! ), i ara se’n el Moncada…
Malauradament, ara després de mort el Moncada, me’n adone de la connexió sentimental i tel·lúrica entre vosaltres dos: els dos teniu un paisatge propi, els dos sou de pobles destruïts, Xàtiva i Mequinensa (cadasqun a la seua manera), els dos vareu viure a un barri de Barcelona, els dos heu "renegat" del "mundillo" literari, i als dos la literatura no us ha fet milionaris com a altres !
Gràcies per "Quina lenta agonia…" en necessitem més així.
Salut i força !
Jesús, que la terra et siga lleu !