El nou secessionisme valencià no nega la unitat del català, però propugna la parcel·lació de la llengua en taifes autonòmiques
Ja ho va advertir Joan Fuster que la destrucció d’una llengua no es planifica des de les casernes, sinó des dels despatxos de les universitats i dels partits polítics (espanyols i espanyolitzants per acció, col.laboració o submissió). La UCD i els reductes franquistes crearen l’anomenat conflicte lingüístic valencià durant la transició. No hi van faltar diners per a fomentar els grups secessionistes, inclosos els violents, i per a atirar el conflicte a través dels mitjans de comunicació. Tanmateix, l’oposició compacta de la Universitat, del món docent i intel.lectual del País Valencià, aïllaren aleshores el secessionisme a allò que era: expressió furibunda de la burrera postfranquista, de la intolerància espanyolista. Tot i amb això, per més diners que hi posaren, per més premsa que compraren, el secessionisme primari no aconseguia el seu propòsit, atès que la seua acció provocava una reacció d’unitat. El PP se’n va adonar que amb aquesta política no assoliria els seus objectius, i si bé no ha desassistit els grups secessionistes originaris, ha canviat l’estratègia i, val a dir-ho, ha reeixit.
Aquest és l’origen de l’anomenat “pacte lingüístic”, el qual ha estat el fonament per a la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Un cavall de Troia que una part del món universitari, docent, editorial i polític s’ha afanyat a entrar-se dins la casa unitària, amb un resultat previsible: la unitat del català s’esquerda. Salvem el “valencià”, però ocultem el català: aquesta és la consigna. Que és com dir: salvem els mobles encara que la casa comuna s’assole. L’AVL no s’ha creat perquè esdevinga un inútil pessebre d’estómacs agraïts i inoperants. Molts han cregut que amb ella s’aconseguirà la “pau lingüística” i que ara el “valencià” tindrà accents i serà “normatiu”. Sí que en serà, de normatiu, però d’una norma que no serà comuna, sinó específica (i, ai, diferenciada) per al País Valencià. Alguns s’atreveixen a dir, fins i tot, que tindrem per fi un estàndard per a ús dels valencians. Com si fins ara els llibres de text, la premsa i la literatura s’hagueren escrit a colps d’intuïció i de caprici. Negar l’existència d’una norma ja consolidada per beneir l’acció normativitzadora de l’AVL mostra el nivell de defecció a què s’ha arribat. El nou secessionisme no nega, doncs, la unitat la de llengua, però la redueix al fet de compartir una gramàtica semblant i prou. Per això darrerament s’han sentit algunes opinions favorables a la potenciació del terme “valencià”, les quals, sense negar la unitat de l’idioma, advoquen per guardar-ne la catalanitat a l’armari alhora que propugnen la parcel.lació de la llengua en taifes autonòmiques.
[…]
Un altre dels efectes nocius d’aquesta política de fragmentació lingüística ens el trobarem quan reclamarem l’oficialitat del català en l’àmbit polític i l’administratiu europeu. Presentar-nos-hi amb normatives diferents, per al català i per al “valencià”, no ajudarà gens al reconeixement de la nostra llengua en aquest nou marc polític en construcció que és Europa.
Tot aquest seguit d’atacs contra la unitat del català no ha aconseguit que els avaladors del “pacte lingüístic” i de l’AVL (PSOE, BNV, CIU) denuncien els acords amb el PP. Han alçat una mica la veu i prou. Potser perquè, fet i fet, comparteixen un objectiu comú: desvincular el “valencià” del català. Assumeixen, doncs, la manipulació que es va ordir durant la transició i, en comptes d’esforçar-se per rebatre-la, s’hi avenen i la donen per irreversible.
Per tot plegat podem afirmar que al País Valencià un nou secessionisme està en marxa. I aquesta vegada té altres arguments i nous còmplices. Com s’ha dit en un altre lloc, «Promoure d’estratègies de parcel.lació o de fragmentació lingüística en les circumstàncies actuals només pot satisfer els detractors de la llengua catalana i els qui practiquen el possibilisme polític, és a dir els “prudents” i “pactistes” que a la fi esdevenen deslleials, per no dir-ne traïdors que és paraula grossa i inclement.»
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La destrucció d’una llengua es planifica des de l’aguila imperial i les fletxes o els seus honònims els del caracatalunya i la boina.
…car no em direu que l’andalús és castellà!
Allò de “valencià” ja sabem que és un invent franquista (com a “llengua”). Ara, l’andalús, que sí que és evidentment (només cal tindre orelles i traure-se’n la merda) una llengua diferent del castellà. I això en canvi tothom ho tapa.
Quant al “valencià”, ningú amb orelles prou netes pot distingir-lo del “lleidatà”, o de l'”alacantí”, tres modalitats no gens diferenciades del CATALÀ.
La persona més intel·ligent que mai hagi eixit de la ciutat de València, em referesc a l’humanista reinaixentista Joan Lluís Vives, va dir que a València hom hi parlava el CATALÀ pel fet que les mares dels valencians eren de Lleida, i que els xiquets parlen la llengua de la mare.
(Cal dir que en Vives mai no digué “valencià” a cap llengua. Era, com dic, massa intel·ligent per a això. Tant intel·ligent que foté el camp al setze anys per tal d’anar-se nord enllà (lluny dels inquisidors, molt semblants als franquistes d’ara) i no va tornar mai més. Cal dir que la seua família venia de Perpinyà. Cal dir que els franquistes d’ara que s’han trobat al femer un idioma “valencià” no eren llavors del món (com ben prompte deixaran de ser-hi). I quan no hi siguin, tot tornarà a ser com cal: tots els catalans, els de dalt, els del mig, els de baix, els insulars, parlarem, com sempre, Català.)
Aquest nou secessionisme actúa de manera més sibil·lina i subtil que l’anterior, el dels bàrbars d’UV i els GAV, tot i que aquests encara existeixen.
El pitjor de tot és la complicitat de diferents professors de l’Universitat, actuant contra natura, i d’alguns partits que actúen en clau possibilista, electoral.
Sembla que el PP sap llegir perfectament la societat valenciana. N’és conscient de la desorientació del nostre poble i actúa en conseqüència, revolicant-nos encara més els cervells per a treure’n profit. Els partits “progressistes” incapaços de fer-li front han optat per la mateixa línia i el resultat és aquest: el BLOC assimilant l’imaginari blaver i el PSPV totalment venut al PSOE.
Davant aquesta situació l’única opció és plantar la canya i dir clarament quí som i què parlem
Es que tal vegada alguna volta ha existit unitat, el sesesionisme va arrivar cuan Pompeu mirant-se el melic va fer una ortografia per a Catalunya sense tindre en compte a la resta, per tant si voleu unitat, hi haura que consesuar termes y normatives ,perque la resta no tenin perque admetre denominacions que històricament no enmarquen a mes territoris que la actual catalunya. Sobre tot tenint en compte que en 1238 any de la conquesta tan sols feia uns anys que havia aparegut el terme “catala ” documentat, per tant qui son els catalans per desautoritzar el terme “valencia” reafirmat per el clasics valensians en les seues obres.