Cucarella

Però d´ençà de l´adopció per part dels valencians de les normes de l´IEC de l´any 1913, és a dir, d´ençà que s´han accentuat les paraules acabades en -encia, el nostre topònim major s´ha grafiat pràcticament sempre amb l´accent greu (è).

Sanchis Guarner, en la Gramàtica valenciana (1950), dóna com a excepcions a la regla d´obertura de les ee tòniques seguides d´una i en la síl·laba següent, les paraules església, sépia, sénia, séquia, Dénia i València. I afig en nota: «Encara que la paraula València es pronuncia amb e tancada, convé escriure-la amb è i pot rimar amb les paraules cultes terminades en -ència».

No diu per quin motiu convé fer-ho així: donar com a possible benefici poder rimar amb les paraules acabades en -ència no sembla massa convincent, almenys vist amb ulls prosaics actuals. Al meu parer eixa accentuació pretenia afavorir la convergència amb les altres varietats del valencià-català, que escrivien i pronunciaven amb e oberta el nostre topònim. Un motiu important, a gosades, però que no justificava la renúncia a accentuar-lo seguint la pronunciació general regnícola.

Dénia -a pesar de pronunciar-se amb è en català oriental- s´ha escrit sempre així. Pel que fa a sénia, és bo de recordar que en la Gran Enciclopèdia Catalana la localitat del Montsià apareix com a la Sénia i el nom comú com a sènia. S´ha perdut així la possibilitat de rimar estos noms amb paraules com ara Armènia, vènia, gardènia o neurastènia, però triomfava sortosament la pronunciació local.

D´ençà del 1977, en què Miquel Adlert publica el seu emblemàtic En defensa de la llengua valenciana, amb peu d´impremta en Valéncia, no ha parat la polèmica entre els partidaris d´una o altra accentuació, als quals s´uniren després els qui, llavant-se les mans, s´han estimat més no accentuar el topònim, com féu l´Ajuntament de Valencia.

***

L´explicació d´una divergència enutjosa: Ja fa una dècada (1995) que es donaren a conéixer els dos treballs més extensos sobre el problema de que tractem. Es publicaren dos anys després en les actes del IV Col·loqui d´Onomàstica Valenciana (Ontinyent, 1997). Josep Garcia i Illa hi presentà uns Apunts sobre el nom de València (pàgs. 485-492, escrits simptomàticament en estàndard barceloní), en els quals arriba a la sorprenent conclusió que «el mot València va ser portat ací, com el conjunt de la llengua, pels catalans conqueridors al segle XIII» (p. 491) i proposa «explicar» la divergència en la pronúncia del topònim entre els valencians i la resta de l´àmbit lingüístic «de la mateixa manera que se sol explicar la pronúncia apitxada de la capital i de la zona central del País: per influència dels repobladors aragonesos i castellans i del procés de castellanització, especialment a partir del segle XVI» (pàgs. 490-491).

Abelard Saragossà, en les mateixes actes, publicà un treball molt valuós Sobre les causes de les pronúncies del nom de la capital valenciana (pàgs. 1025-1039), on, al meu parer, establix de manera correcta -aprofitant la teoria de Joseph Gulsoy sobre l´evolució del nostre vocalisme- l´explicació històrica de la divergència de que tractem. Reprenc ací les idees bàsiques de Saragossà per a formular la meua visió del tema. En el valencià-català primitiu, la e oberta (provinent de la e breu llatina) es va tancar quan anava travada per m o n. Així: TEMPUS > tèmps > témps, BENE > bèn > bén > bé, VALENTE > valènt > valént, VALENTIA > València > Valéncia, PATIENTIA > paciència > paciéncia. Este tancament, compartit amb tot l´occità antic, es va estendre en valencià-català a la major part de les ee obertes (només es van conservar obertes les que es trobaven en contextos obridors: cel, terra, cert, infern, divendres, preu). Amb posterioritat a este tancament, les ee tancades tòniques seguides d´una i o una u postònica (context que es donava bàsicament en els cultismes), experimentaren una obertura, i així paraules com ara paciéncia, doléncia o poténcia, tornaren a pronunciar-se paciència, dolència o potència. Esta reobertura comportà també la de la e del sufix -ença (com ara creènça, corrènça o volènça), ja que en el moment de l´obertura convivien nombroses parelles de les variants cultes en -ència i les variants populars en -ença (com ara abstinencia/abstinença, dolencia/dolença o paciencia/paciença).

Però esta reobertura de les ee travades per nasal i seguides de i postònica no es va donar en Occitània, en la Catalunya-nord, en el Bisbat de Girona ni en el valencià meridional, llocs tots a on encara es pronuncien amb e tancada paraules com ciéncia, paciéncia, preséncia o resisténcia, i també les variants amb el sufix popular -ença (naixénça, creénça). Confirmen este mateix caràcter conservador del valencià meridional altres casos de pronunciacions coincidents amb el bisbat de Girona, com ara cóbra i sóbra (i altres formes rizotòniques dels verbs cobrar i sobrar) que es mantenen amb la o tancada etimològica, enfront de les pronúncies innovadores amb o oberta (còbra, sòbra) promogudes i consolidades des de la capital valenciana i des de Barcelona.

A partir d´estes fets, cal interpretar que el valencià meridional conserva la situació que devia ser general en tot el Regne en l´època fundacional: pronunciació amb e tancada de totes les paraules acabades en -encia i en -ença: Valéncia, preséncia, senténcia, creénça, naixénça. El procés d´obertura d´estes paraules triomfà en el centre i en el nord valencià, però el triomf no fon absolut. Només ho va ser en els substantius abstractes acabats en -encia (presència, sentència); en els substantius acabats en -ença l´obertura només s´imposà en les comarques centrals (creènça, naixènça); i en el nom la Ciutat i del Regne l´obertura no triomfà en cap banda del País Valencià. Els motius pels quals no es va produir eixa obertura degueren ser tant lingüístics com socials.

El principal motiu lingüístic degué ser sens dubte la no percepció per part dels parlants del segment -encia de Valencia com a un sufix. La prudencia, la resistencia o la violencia es relacionaven clarament amb la persona prudent, resistent o violenta; però Valencia no es podia relacionar amb la persona valenta, que tenia el seu substantiu abstracte en valentía. Esta falta de transparència semàntica del topònim degué afavorir el manteniment de la pronunciació antiga. A més, totes les paraules en -encia eren cultismes poc usuals en la parla comuna, mentres que el topònim era d´ús vivíssim i habitual.

Les causes socials cal buscar-les en la diversitat demolingüística dels habitants -indígenes o nouvinguts- del Regne. Els indígenes, més o menys arabitzats, devien pronunciar saniya, sakiya, Balansiya i Daniya. I així com de les dos primeres paraules resultaren en el nou romanç els noms comuns sénia i séquia, dels dos darrers sorgiren els topònims Valéncia i Dénia. Els repobladors occitans i aragonesos i la major part dels catalans devien pronunciar el nom de la capital amb e tancada. Per tant, la majoria dels habitants del Regne dels segles XIII i XIV pronunciaven Valéncia. Esta fixació del nom de la Ciutat i del Regne en els primers segles forals degué ser un factor decisiu de resistència a un eventual canvi de timbre.

***

L´accentuació que caldria adoptar: L´adopció, d´ençà del segon terç del segle passat, de l´accent greu sobre la vocal tònica del nostre topònim més emblemàtic, feta amb la millor bona fe i pensant retornar-lo a una suposada puresa original, no ha aconseguit ser admesa per la majoria dels valencians. La divergència entre la realitat lingüística i la norma proposada ha afavorit l´aparició d´actituds contràries a una normativa suposadament i erròniament considerada per alguns submisa a un poder exogen.

Convindria que els defensors de la unitat de la llengua confiaren més en eixa unitat i no tingueren tanta por que la puga desfer el caràcter obert o tancat d´un simple accent. Els nostres germans de llengua de Catalunya i de les illes Balears poden continuar pronunciant i, si volen escrivint, el nostre topònim amb e oberta, com nosaltres podem continuar pronunciant i, si volem escrivint, amb e tancada el seus i nostres (perque són també llinatges valencians) Solsonés, Penedés o Vallés.