Cucarella

Quan es guisava aquella genuflexa i fracassada “pau lingüística” valenciana, en un parell o tres d’ocasions vaig compartir taula amb Mercè Teodoro i Alfons Esteve explicant, a qui volguera escoltar-nos, que allò que pactaven amb el PP intel·lectuals i polítics valencians no era pau sinó rendició, i que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua que volien crear anava a ser el cavall de Troia que esquarteraria la unitat del català. Jo feia èmfasi que la unitat lingüística no la conformava una declaració més o menys científica del valencià –clara, crítpica o circumlòquica– com a llengua compartida o paregut a compartida, sinó la consciència unitària dels parlants i el mercat que feia rendibles els productes culturals en català. Mercè i Alfons, advocats tots dos, advertien que el reconeixement legal d’un ens normatiu valencià diferenciat de l’IEC comportaria la secessió lingüística des del punt de vista jurídic, atès que reconeixia el “valencià” com a llengua diferenciada del català.

Avui, sobretot des del País Valencià, s’ha escampat com una metàstasi una concepció lingüística que, sense negar els vincles entre català i valencià, en reclama la diferenciació. Al nord, s’avenen amb aquesta proposta perquè els alleuja del pes d’un conflicte: els valencians ja s’apanyen. I pel que fa al mercat, és un clam que al País Valencià no arriben els productes culturals de nord (ni de nord enllà, ni de mar enllà…),  i al nord no els interessen gaire els productes culturals del sud. Quant a la secessió jurídica, el ministre Moratinos ens va donar la raó, arran d’aquella doble versió –catalana i valenciana– del tractat europeu (cap de les dues, però, amb valor legal). Va dir Moratinos que si el govern espanyol havia consentit aquella solució més o menys salomònica era perquè, com alguns ja havíem advertit que passaria, català i valencià eren, des del punt de vista jurídic, llengües diferents. Tanmateix, tothom va disparar contra Moratinos, inclosos alguns fervents defensors del “pacte lingüístic”, com ara Enric Morera, secretari general del BNV. Disparaven contra Moratinos, però Moratinos esgrimia contra tots la legalitat vigent, i d’aquella legalitat que havia emparat les dobles versions –catalana i valenciana–, d’aquella diferenciació jurídica, eren responsables els qui havien donat suport a la creació de l’AVL. Moratinos, en qualsevol cas, feia l’ús que li convenia com a espanyol d’aquesta situació legal, que no és altra que presentar-nos davant el món com una gàbia de grills.

 Vaig pensar que tot aquell rebombori, sobretot aquelles evidències que havia mostrat el ministre Moratinos, comportarien una reflexió general, que fins i tot podria provocar un necessari replantejament d’estratègies i tornar a la unitat pre-pacte. Ni de lluny. Confesse que durant un temps vaig patir una mena de síndrome de Cassandra. Pensava que les evidències eren prou incontestables i no entenia el silenci en què s’havien tancat els polítics i intel·lectuals valencians que havien abonat el pacte amb el PP. No entenia tampoc, ni l’entenc encara, el silenci tàcit que envolta i protegeix les nefastes conseqüències d’aquella decisió. Si més no jo pense que són nefastes. És clar que un majoria deuen pensar que aqueixa segregació a què ens aboquem conté un munt de bondats, malgrat que jo no li les puga veure per enlloc. En qualsevol cas, la segregació lingüística avança fragmentant la consciència i fraccionant el mercat. I no hi ha possibilitat, almenys a curt termini, d’un canvi de rumb.

L’any 1999 vaig participar en el Galeusca (trobada d’escriptors gallecs, bascos i catalans) que es va celebrar al País Valencià, concretament a Castelló de la Plana i Morella. Coneixia pels papers el conflicte lingüístic gallec, el trencament que hi havia entre gallecs reintegracionistes (partidaris de no allunyar-se del tronc comú portuguès) i els qui havien donat suport a la normativa oficial, més acostada al castellà. Els primers constitueixen avui una minoria activa, els segons conformen la cultura gallega oficial i majoritària (és una explicació del conflicte molt per damunt i per tant superficial, és clar). En aquella trobada vaig voler conèixer la raó i les conseqüències del conflicte segons els escriptors gallecs que participaven en la trobada. La resposta va ser ràpida i unànime: «¡La cagamos!». Segons ells la cagaren perquè havien donat suport a una normativa espanyolitzant amb la intenció de sumar al procés de recuperació lingüística i cultural uns col·lectius, culturals i polítics, que no tenien cap intenció de sumar-s’hi, i que sempre han actuat contra la normalització del portuguès de Galícia fóra quina fóra la normativa que tinguera; s’havien allunyat del món cultural portuguès (A Corunha non é Lisboa, es va lamentar un dels escriptors), i damunt havien creat una fractura entre gallecs lleials a la llengua pròpia.

La setmana passada vaig ser a Sueca amb motiu d’un altre Galeusca. En un dels debats, el conflicte lingüístic gallec va tornar a eixir a la palestra. Amb unes altres paraules, la descripció de la situació que m’havien fet a Morella era la mateixa que resumia aquell explícit «la cagamos». No els reca, doncs, als gallecs, de reconèixer que prengueren una decisió errada. De fet, han intentat posar-hi remei, i fa tres o quatre anys va haver una tímida reforma normativa. Reconeixen, però, que va a ser molt difícil reconduir la situació, perquè la normativa s’ha consolidat. De fet, en són tan conscients de les conseqüències que no s’han estat d’advertir que el model gallec, la nefasta “galleguització”, s’ha exportat al País Valencià, i ací s’està reproduint, per tant, la mateixa “cagada”. La diferència, però, és que mentre ells són conscients de l’error comès, nosaltres insistim a donar suport a la nostra particular “galleguització”, iniciada amb aquell nefast “pacte lingüístic” i la consegüent creació de l’AVL.

L’única manera de resoldre els problemes és reconèixer quina és la causa. Calen la reflexió i l’autocrítica. I actuar en conseqüència abans que el mal produït no siga irreversible. Els gallecs són conscients de l’error comès i per tant, si tenen la voluntat i la possibilitat, poden intentar reconstruir la unitat. No és el cas del País Valencià, on no hi hagut la més mínima reflexió davant les evidències, on ningú fa cap mena d’autocrítica, sobretot els actors principals d’aquell nefast “pacte lingüístic”. I la negació de l’error ens aboca irremissiblement a la consolidació de la fractura. És a dir, a la diferenciació definitiva i irreversible entre català i valencià. De moment, tenim ja dues entitats normativitzadores diferents i independents, una secessió jurídica de la llengua i una imparable proliferació de versions diferenciades, valencià i català, que configuren una consciència lingüística que separa el valencià del català, i, finalment, la minorització d’un mercat, l’afebliment del qual impedeix de poder competir amb els productes culturals espanyols, més diversos, més nombrosos, més ben distribuïts i fins i tot més barats.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!