Cucarella

Hi havia aquells dos germans que vivien, crec, pel rodal de la plaça de la Galera, Paquito i Enriquito. Tots els diumenges que jugava l’Olímpic a casa, ells havien de xutar un penal al porter de l’equip visitant. I ai del porter si s’atrevia a parar-los-el! No estaven bé –permeteu-me el commiseratiu eufemisme– i no hi havia cosa que els enfurira més que els cridaren, sempre a traïció: «L’Olímpic no val res!». Tot d’una es giraven alhora cap on provenia l’afront i acaçaven els autors amb crits aïrats: «Fills de puta! Fills de puta». Confesse que en alguna ocasió vaig participar en la burlesca. Sempre, però, amb greu sentiment de culpabilitat. Per Paquito i Enriquito, que no es mereixien l’escarni de la nostra crueldat de xiquets a la dula, i per l’Olímpic també. No debades, els diumenges de vesprada que jugava al Camp de la Murta, quan encara el rodaven camps d’horta, jo era un de tants que hi revolava, des de prou abans del partit, per poder gaudir d’uns pocs minuts en l’estadi. Després de cada gol que la multitud cantava a favor nostre, maleïem aquell adust porter que ens barrava el pas per no poder pagar entrada ni que fóra de xiquet. Passaven els minuts, i semblava que aquell home sense entranyes gaudia veient-nos en punxes, amunt i avall, impacients. Quan faltava poc o menys un quart o deu minuts perquè s’acomplira el temps reglamentari, abandonava la porta i llavors penetraven com un avesper encès dins l’estadi (un bar i quatre graderies), emocionats de poder veure jugar els mítics jugadors del “nostre” Olímpic de Xàtiva.

Els dilluns solia anar a ca ma tete Miliet, un cosí germà meu, prou més major que jo, casat ja, que comprava La Hoja del Lunes. Aquell periòdic d’aparició setmanal que publicava l’Asociación de la Prensa Valenciana solia portar la crònica, sovint telegràfica, del partit de l’Olímpic, i la classificació. Aquest costum encara el vaig practicar quan vivia a Barcelona, en els anys vuitanta. El comprava els dilluns que podia en un quiosc del Portal de l’Àngel.

Aquesta relació afectiva va començar a solsir-se quan Alfonso Rus va fer-se amb la presidència del club. Tot era massa semblant a aquell Atlético de Madrid del corrupte Gil y Gil, un personatge pel qual Alfonso Rus havia declarat públicament la seua admiració. Fet i fet, l’Olímpic és un dels “caladero de votos”, que diria el falangista José Bono, més fidel que té aquest polític populista i deficient cultural profund.

Fa temps, doncs, que ha deixat d’interessar-me la marxa de l’Olímpic. Com si ja no pertanguera a l’àmbit perdurable de la meua Xàtiva. Com si haguera esdevingut una possessió personal i permanent d’Alfonso Rus, una més de les seues botigues Russini, moda d’estil coent made in Xina.

Només faltava, per fer encara més irrecuperable la distància, la decisió miserable i indecent que va prendre ahir l’infame president de l’Olímpic, de la Diputació de València, alcalde de Xàtiva i president provincial del PP. Negar un minut de silenci al Camp de la Murta per un jove jugador del filial del Girona mort en accident, pel motiu de ser català –no pot haver-hi cap altra raó, puix que pel cantar es coneix l’ocell i per les excuses el mal pagador–, demostra el seu elevadíssim grau de mesquinesa, roïndat, i quant d’odi, de ressentiment, i quanta misèria moral i quanta indecència. Als qui el coneixem de prop no ens sorprèn, però, si sabem amb quina tossuderia va intentar impedir l’homenatge i el record a les víctimes del bombardeig de Xàtiva, per pura ideologia intransigent.

Com a xativí, m’ha provocat una gran vergonya l’actitud indecent d’Alfonso Rus. No em correspon a mi, ja ho sé, demanar disculpes per l’afront. Però ho faig. En nom de la bona gent que és sòcia i seguidora de l’Olímpic, que n’hi ha. Potser pocs, tan pocs que no tindran prou força per a reprovar l’actitud d’un president tan indigne. Ho faig en nom també dels qui un dia estimàrem l’Olímpic i deixàrem d’estimar-lo per la mateixa raó que no comprem a les botigues Russini. Demanem disculpes. Per dignitat, per humanitat. Perquè som persones com Nil Marín.