Cucarella
Toni Cucarella en roba de batalla
I si els enviàvem a casar-se?
No és fortuïta l’aparició del Manifiesto del Grupo de Artistas e
Intelectuales Queipo de Llano: Boadella i companyia. Trobe que no té res de
casual si s’ha dit que després de la trobada de Carod amb membres d’ETA a
Perpinyà van haver moviments forts des de Madrid per debilitar el PSC i donar
el poder absolut al PSOE. El nacionalisme espanyol no admet la més mínima
desviació catalanista, aquests són de la raça pura: España Una. Si bé es mira, llevat d’aqueixa precària pàtina catalanista
que malden per arrancar-se, en ben poca cosa, en substància, es diferencia el
PSOE del PP socialment i nacionalment. Tots dos governen al dictat del parquet. No es notaria gens si s’unien
en un partit únic.
Al País Valencià, el PSPV-PSOE ha
pactat la reforma de l’Estatut amb el PP, i ha deixat els altres partits fora
de(l) joc. I això que tothom no para de dir que cal un gran pacte per foragitar
el PP del govern valencià. Per a una tal cosa diuen i demanen que cal que tots
els planetes a l’esquerra del PSOE s’han d’ajuntar en una mateixa òrbita i es
presenten units a les eleccions del 2007. Totes les “micotetes” juntes, però
sense el PSOE, que com és més gran i té més força va sol i menja les seues
sopes a banda, però reclama als altres “responsabilitat”, que no dubten a fer
pinya per facilitar-li el govern de la Generalitat. I en la reforma de
l’Estatut el PSOE em comptes de fer-los una gràcia els buida un ull pactant amb
el PP. Des del meu punt de vista, ara és quan hauria d’estar definitivament morta tota possiblitat
d’unir EUPV, Bloc i ERPV en un front comú. Si és que no tenen altre objectiu polític
que fer de “tontos útiles” del PSOE.
Després del pacte de l’Estatut caldria haver dir al PSOE que isquera de
l’armari i es casara d’una vegada per totes amb el PP. Som gent liberal i
admetem amb normalitat el casament entre partits d’un mateix sexe econòmic i
nacional.
Proclamaven entusiasmats: Tots
units contra el PP! I a la primera ocasió el partit majoritari els deixa de
costat i se’n va de farra amb l’enemic. Caldria que alçara la veu algun partit
amb prou diginitat que li diguera al PSOE que el 2007 si volia la vara
d’alcalde que se n’anara al barranc de l’Infern i se la fera de baladre.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
nostra història?
(transcripció d’un article de la casa amb el seu permís, espero)
Els brams del monstre
01/06/2005
L’antropòleg Gustau Nerín en la seva excel.lent obra “La guerra que vino de Africa” (Crítica) ens aporta una visió molt reveladora en l’anàlisi de la guerra civil i el franquisme. La gènesi d’aquella brutalitat exterminadora i el primari substrat teòric que la pretenia justificar es troba en les campanyes del Rif, en la delirant actitut imperial de Franco i els seus acòlits. El feixisme i el nacionalcatolicisme són, doncs, interpreto, “refinaments ideològics” que s’incorporen més tard, per interès i per instint de supervivència. Sovint tinc la impresió que aquell monstre que va nèixer al Marroc i que, durant dècades, va arrassar i sotmetre la Península encara és viu. Els seus brams amenaçants, de bèstia ferida, s’escolen capriciosament per la boca dels personatges públics. Deixant de banda molts polítics del PP i alguns del PSOE, el monstre parlava a travès de Torrente Ballester quan va invocar el dret de conquesta referint-se als papers de Salamanca. O es manifestava per boca d’Adolfo Rincón de Arellano quan, en una entrevista que li vaig fer pel documental de TV3 “Joan Peiró i la justícia de Franco”, justificava l’afusellament de Lluís Companys perquè era “antiespanyol”. La seva darrera presència ens assalta, per sorpresa, en unes declaracions de l’escriptor Rafael Sánchez Ferlosio. “Com poden cicatritzar les ferides de la guerra civil amb aquestes ganes que hi ha d’excavar i remoure la terra”, opina el gran heterodoxe. Ferlosio no pot evitar ser fill de Sánchez Mazas, jerarca falangista recentment ressucitat en un llibre i una pel.lícula. No pot evitar expressar el seu menyspreu per les legítimes reclamacions de les víctimes del franquisme i dels seus descendents. Ferlosio voldria soterrar per sempre més qualsevol vestigi de la criminalitat dels seus, com sempre s’ha fet, a costa de la dignitat i la memòria dels altres. Jo el comprenc perfectament, i li agraeixo la sinceritat
Per contra, el que no entenc és la posició obstaculitzadora del Govern de la Generalitat de Catalunya sobre l’exhumació de fosses de la guerra civil. Encara ha d’aprovar una normativa que ho permeti, mentre a la resta de l’estat espanyol es fa normalment des de l’any 2000, amb la col.laboració d’ajuntaments, universitats, associacions de base, de familiars i, fins i tot, dels bisbats. L’artista Francesc Torres, per exemple, després d’esperar dos anys el permís corresponent per participar juntament amb arqueòlegs i historiadors en una exhumació a Catalunya, va haver d’anar a fer el seu treball fotogràfic a un poble de Burgos, l’estiu passat. Aviat farà un any, i aquí encara s’impedeix de realitzar aquestes treballs. Fa uns mesos, “L’Avenç” va publicar un dossier molt complert on hi ha una relació de les excavacions fetes a la resta de l’estat, i unes declaracions d’Apel.les Carod, secretari de la comissió que elabora la normativa, que encara està per aprovar. En resum, les normes seran molt restrictives: exigiran que s’hi pugui documentar qui hi ha enterrat, encara que el projecte el presenti una universitat amb objectius científics. La majoria dels que estan enterrats en les fosses catalanes són soldats. I no hi ha res més anònim que un soldat mort. Seran molt poques les excavacions que es permetran, si s’aprova aquest protocol. La Generalitat obstaculitza una demanda de la societat civil i dels estaments universitaris, perquè a banda de la reclamació legítima dels familiars que volen enterrar els seus morts, les exhumacions poden servir per a que historiadors, arqueòlegs, antropòlegs, artistes o periodistes, puguin investigar el que va ser la retirada de l’exèrcit republicà a Catalunya, i arribar conèixer millor la nostra història. ¿Per què ho estan impedint?¿Per què s’entèn millor aquesta qüestió a la resta de l’estat que aquí? ¿Qui ha donat permís als polítics per a patrimonialitzar la nostra història?
Xavier Montanyà xavier.montanya@partal.com
Les coses són com són, encara que a vegades no ho semblin.