El Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana, don Alberto Fabra, ha dit (pareu orelles): «No volem cadenes que ens lliguen a països imaginaris». El titular de premsa està traduït, òbviament, que ell no parla la llengua de Jaume I, sinó la de Felip V, com ja ve sent tradició entre els Molt Honorables Presidents en nòmina del PP: Zaplana no el parlava, Olivas ni l’entenia, Camps el rosegava i ell, don Alberto Fabra, amb prou faenes hi escup, de tant en tant, un espès –per incomprensible– gargall.
Tanmateix, jo entenc —a buen entendedor…, que diuen ells– a quins «països imaginaris» es refereix el nostre Molt Honorable President de la saliva espessa: els Països Catalans! (Oh, Dio…!)
Jo me’ls imagine, els Països Catalans, com una necessitada i necessària superació democràtica d’aquesta altra nació a la que estem sometsos –els valencians i tots els altres catalans– «por justo derecho de conquista». Espanya no és, ni de bon tros, un país imaginari. És, ai las!, un país ben real. La seua realitat ens explica que si t’adreces en la llengua pròpia del país imaginari a la guàrdia civil, i a qualsevol altra policia espanyola, et denunciaran per desacatament a l’autoritat. Els dius bon dia i és com si els digueres fills de puta. Coses de la supremacisme espanyol. I no prou amb això, damunt els jutges, també espanyols, en comptes de defensar els teus drets, t’envien de cap a presó. Un país real al qual paguem i repaguem i no ens retorna cap agraïment, sinó un profund menyspreu. Un país real també perquè mantenim un rei a cos de rei, valga la redundància. Un rei que també ens menysprea. Un país real que diu que no es democràtic votar el nostre propi destí, que l’han votar els qui ens l’han segretat durant segles «por justo derecho de conquista». Les cadenes, doncs, ens lliguen al país real, a aquesta Espanya corrupta que ens roba, que ens insulta, que ens menysprea, que ens sentencia a presó si parlem la nostra llengua i no la seua, la que, segons els espanyols, és «la lengua común» que ens manté «unidos», per la llei dels seus canons, dels seus tricòrnios, de les seues togues. Les cadenes que ens lliguen al país real, a l’Espanya de Fabra (d’aquest i i la de l’altre Fabra, el que sempre guanya a la loteria després del sorteig i construeix aeroports sense avions, paradigma del polític valencià profundament espanyol)… aquestes cadenes, doncs, caldrà segar-les amb corbelles esmolades, per guanyar els «països imaginaris» –que són ben lluny d’Espanya–, on podrem viure en democràcia, amos del nostre destí i dels nostres impostos, i, com a bons valencians, parlant sempre en català.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!