Cucarella
Toni Cucarella en roba de batalla
Aquell cantant que cantava l’himno a les festes del PP
Quan el PP es trobava en el seu moment de glòria més elevada, és a dir, quan la seua militància més exímia no freqüentava les interlocutòries judicials per casos de saqueig sistemàtic de les arques públiques, quan l’ara fibrós Aznar de las Azores vociferava allò d’«¡España va bien!» i el barbamec Rajoy jugava amb «hilitos de plastilina», quan el PP valencià de la mà del morenasso Zaplana s’embarcava en mítics titànics i la rajola s’havia convertit en patró or d’aquestes latituds «levantinas», quan aqueix mateix PP valencià perseguia a tall d’espasa la cultura pròpia dels valencians –Enric valor, Ovidi Montllor, Joan Fuster…–, en aquells dies de glòria i esplendor pepero –dic– no hi havia acte arreu de «la Comunidad Valenciana» que no acabara amb el públic en peu entonant, enardit a més no poder de «patria chica», això de… «para ofrendaaaar nuevas glorias a Españaaaa!». I ai d’aquell que tinguera l’atreviment de no alçar-se –per descuit o per decència– mentre sonaven ja les primeres notes, ai d’aquell! La música i la lletra de l’himno regional de Mestre Serrano, elevades al cim de les essències valencianes, ben espanyolíssimes i profundament catalanofòbiques, com el blau en la senyera –El blau al cel i al cul is wonderful, resava una pintada dels temps antics de l’esperança postfranquista–. Totes elles, senyes d’identitat inqüestionables, irrebatibles, irrenunciables, inviolables. I en els actes importants del PP, o organitzats pel PP, si volien donar-li un relleu especial, sovint actuava un cantant de veu potent i atronadora que clausurava la festa cantant «a voz en grito» l’himno regional: Francisco. Només l’himno regional, cantava (una i prou, PP l’Ou!). I val a dir que solien pagar-li-ho bé, que els del PP són com els frares, que debades tampoc no peguen cabotades: 23.000 euros li va pagar l’inefable i bocamoll Alfonso Rus –alcalde de Xàtiva i President de la Diputació de València– per cantar-lo en Fitur! El país de Xauxa havia deixat de ser llegenda per a convertir-se en realitat allà on governava –i governa!– el PP! Xauxa només, però, per als militants i simpatitzants del PP; per a la resta, Atacama o Gobi.
Ara som en temps de vaques magres. Dies d’atur i retallades. Com hem arribat fins ací? Qui en guanya dos i en gasta tres, lladre és! Els peperos ja no poden tirar amb pólvora de rei, però ens escanyen a tots per poder refer els forats que ha provocat la seua pertinaç corrupció. Els seus càrrecs públics més eminents apareixen a tothora en tot de sumaris judicials per corruptes. Les antigues estrelles del pop-pp també pateixen aquest declivi. Aquell cantant que cantava l’himno a les festes del PP, Francisco, ha estat denunciat per estafa, per no haver pagat un luxós Maseratti –de segona mà, però– que va comprar-li a un conegut promotor immobiliari valencià. Ai, com els agrada bufar en caldo gelat… El cantant en decadència no ha acudit al judici al·legant que pateix un transtorn d’angoixa i «agarofòbia». Jas, cabàs! Molta por però molt poca vergonya, que diríem. Per altra banda, un comportament molt habitual entre els càrrecs públics del PP, que sempre fugen d’estudi amb excuses de mal pagador i s’espolsen totes les puces. Tot s’apega: qui va amb un coix, a l’any, si no coixeja, ranqueja.
Aquesta història d’un patètic i pretenciós cantant faria riure si no fóra perquè forma part de les il·lícites pràctiques polítiques que ens han dut fins a la ruïna actual. Formen part del món de corrupció que ha envoltat i envolta el PP; un món que sempre ha estat acompanyat per l’exaltació «cutre y chabacana» de l’espanyolitat més exacerbada i per això de l’anticatalanisme més rabiós. Espanyol i deshonrat, quina altra redundància!
«Para ofrendar nuevas glorias a España…», cantava Francisco a les festes del PP. I tots els assistents, espanyols a tota ultrança, es posaven drets i s’acariciaven les butxaques…
Publicat al Diari Gran del Sobiranisme
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Vaig començar a interessar-me pel País (des de l’Alacant dels anys 60; són nascut a la ciutat, i m’ensenyaren a parlar en castellà) a través de familiars que vibraven amb els sons de l’Himne, que eren valencians i valencianistes “malgrat l’inici de l’Himne”, i he vist com eixa gent i molta més no tenia problemes en canviar la lletra però sí que el tenien en canviar la música. Veig com s’ompli la plaça per sentir la música de l’Himne” i es diuen consignes a favor del País Valencià a llocs tan profundament valencians com la Vila Joiosa, per posar només un exemple. I el fàcil que seria repartir lletres “de trellat” en lloc del “Para ofrendar… ” o “Per ofrenar…” I crec que estem perdent un espai integrador i optant per un altre d’excloent que a tantes derrotes ens ha portat. Mentre no siguam capaços d’acceptar petits canvis (però grans en contingut), com unes estrofes, i ens dediquem a dimonitzar tot allò que no siga el nostre “canon”, malament ho tindrem.
O, dit d’una altra manera: ben pensat i millor escrit.
Ens en surtiriem o hauriem d’intentar ser més catalanistes que els catalans, fins convertir el Principat en una colònia valenciana ara que la cotització principatina sembla ser més baixeta.
Esperem que al menys la crisi, faça vore moltes veritats i aconseguisca que la gent obriga els ulls… i la ment.
Per anar per dins del poble, o de la ciutat?, per anar pel terme i pegar una miradeta els bancals?, per anar a la muntanya i aparcar-lo baix de qualsevol pi?, per anar a la platja i aparcar-lo en qualsevol carreró estret?, per a pagar l’altra meitat de l’apartament entre taller, combustible i assegurança?, ah!! per a córrer,… per a córrer sense pressa i sense gaudir del paisatge!, per les nostres boníssimes carreteres o per les nostres autopistes de pagament?, calla!, que no serà per agafar l’autopista i, demostrant que li sobren els duros, fer un ‘novullpagar’?, o potser és com aquell ‘Kittenecesito’ que circulava sense conductor?.
Com no siga per a lligar perquè un no té més recursos que el ‘holamorena,tengounmaserati’ la qual cosa no deixa de ser tan ridícula com el ‘peraofrenarnovesglòriesaquisiga’, no arribe a entendre per a què serveix un maserati. Algú ho sap?
A qui li agrada David Bisbal, Camela o la Pantoja s’estimarà més l’Himne regional… als qui ens plau el jazz, per posar un exemple, no podem altre que ser sensibles a la Muixeranga. No té més trellat, la cosa.
Encara que la lletra de l’Himne regional diguera “Visca el País Valencià lliure i digne”, no el preferiria a la Muixeranga… és més, ja s’ha apuntat que el succés de la Muixeranga, a banda de la seua qualitat musical i melòdica, rau en l’absència de lletra. No és tan sols la lletra, que hi sobra, sinó més aïnes la música, que ve d’un temps, una tradició i una ideologia concretes i no és intemporal i universal com la de la Muixeranga. L’Himne regional sona com a ranci, com d’una època passada ja superada, massa pretenciós i bafaner, ideat expressament per a insuflar fervor patriòtic… La Muixeranga, per contra, és eviterna, com les tonades imperibles i memorables del millor jazz.
El Primer incident va ocorrer a Andorra, fa mes de 20 ans, la meua dona i jo haviem viatjat a Andorra amb una excursió organitzada des de Castelló per una agència de viatges i tot va anar bé, fins que desprès de sopar, la guia ens va dir que podiem passar a la discoteca de l’hotel on teniem una copa pagada…….Vam anar a la discoteca i al cap d’una estona de sentir música, apareix de sobte a l’escenari el tal “Francisco” i com aquell que fa una “gràcia” es posà a cantar l’Himne de l’Exposició……….No em vaig poder aguantar, em vaig alçar de la cadira i vag començar a dirli feixista, franquista, miserable, etc, etc…….amb gran sorpresa dels matrimonis jubilats que formaven part del’excursió i que no comprenien res………El tal Francisco no va acabar de cantar l’Himne, en vista de “l’èxit” va girar mitja cua i va despareixer de l’escenari………L’endemà, al menjador de l’hotel, mentre desdijunavem, alguns anafabets i desinformats de l’excursió em senyalven i xiuxejaven entre ells, recordant “l’incident” d’ordre públic provocat la nit anterior……..
El segon incident va ocorrer a Santa Pola……..fa uns 8 anys es va celebrar a Santa Pola una concentració de penyes del Barça a la que va acudir el llavors president Joan Gaspart i altres membres de la directiva………Va haver un dinar oficial a base d’una paella gegant a l’aire lliure i al recinte tancat on es celebrava, hi havia un escenari des d’on es feien els parlaments i presentacions de les diverses penyes barcelon istes que hi assistien………Arribat un determinat moment, apareix sobre l’esmentat escenari una coral (no sabria dir d’on era ni com es deia) supose que debia ser una coral de la pròpia Santa Pola o d’algun poble dels voltants…..De cop i volta, en plena concentració de Penyes Barcelonistes del País Valencià, els descervellats de la coral es posen a cantar l’Himne de l’Exposicició de 1.929……….Tampoc em vaig poder contindre i en aquesta ocasió em vaig alçar de la cadira, amb el plat d’arròs a miges i els vaig pitar, dient-los feixistes, franquistes i fills de puta………Alguns dels presents s’ho miraven de manera sorpresa, doenant-me la raò, no entenien com es pretenia polititzar un acte esportiu i de companyonisme barcelonista….En canvi algúns altres m’amenaçaven des dels seus seients, fent gestos amb les mans de que m’anaven a trencar la cara si no callava……..No vaig callar i durant tota la interpretació de la coral, els vaig dir el que eren i el que representaven………Feixistes, franquistes, antivalencians i fins i tot fills de putes…….Acabada la farsa de la coral, es van retirar de l’escenari i no van tornar a cantar res mes……..Ni tans sols l’himne del Barça que és el que hi haguera correspost donada l’ocasió……..No cal dir que després els “machitos” que m’amenaçaren no van obrir la voca ni em van vindre a molestar al lloc on o estava assegut…….L’anècdota va ser motiu de broma i rialles durant molt de temps, per part dels companys de la Penya Barcelonista de Castelló, que m’acompanyaven, i van presenciar l’incident………..
La tercera anècdota, va ser a un acte de proclamació de la regina de les festes d’Orpesa, estavem seguts sopant dins del pabelló poliesportiu d’Orpesa, que de proente i com a presentació de la pujada a l’escenari de la regina, la megafonia va començar a emetre l’Himne de l’Exposició de 1.929 a València, (recordeu, era l’epoca de la dictadura de Primo de Ribera)………Quasi tothom es va alçar de la cadira en senyal de respecte i adhesió (pobres ignorants analfabets) i jo vaig estar assegut tota l’estona, fent comentaris despectius en veu alta sobre aquell himne miserable i vergonyós……..
Fins ací les meues tres anècdotes sobre l’Himne de l’Exposició universal de València de 1.929, que el feixisme va transformar desprès en “HIMNO REKIONAL” sense cap legitimitat democràtica……..
Salutacions cordials als catalans de bé del País Valencià.