A priori, quina diferència hi ha entre l?Escola Trilingüe i l?Escola Plurilingüe?

Entre els qui llegeixen aquest blog –més aviat entre els qui ho fan ocasionalment– tinc reconeguda fama d’anar pel món xafant guitarres. Bé, doncs, avise: em sembla que ara vaig a xafar-ne una.

Ens hem indignat molt, moltíssim, contra Font de Mora i el PP pel seu projecte d’Escola Trilingüe. Els blogs, els feisbucs, el tuiters, fins i tot la premsa convencional, bollia i bull encara d’indignació. Fins i tot hi ha hagut una manifestació multitudinària de protesta (perfectament ocultada pels mitjans espanyols, els privats i els «públics»). Una indignació justificada, evidentment. Tot i amb això, em fa l’efecte que sovint ens fotem galtades amb les nostres pròpies mans.

Quan fa unes mesos Escola Valenciana presentava el seu projecte d’Escola Plurilingüe, vaig pensar: «Ja hi som amb un altre projecte del valencià “guai” i més modern que cap altre». Un model, però, que, de nou, intentava defugir i emmascarar el nostre vell conflicte lingüístic, aquell que va començar sense que notàrem «el cuidado», però que ha aconseguit que notem «el efecto».

Evidentment, entre el model que proposa Escola Valenciana i el que imposa Font de Mora hi ha diferències abismals. Del cel a la terra, que diríem. Tanmateix, pareu-vos a pensar si una persona poc entesa, allò que en diem «una persona del carrer», a partir dels «títols» pot arribar a considerar models educatius diferents l’Escola Trilingüe de Font de Mora i l’Escola Plurilingüe d’Escola Valenciana. Ja dic: per l’enunciat només. A partir de tres no és també «pluri»?

Em fa l’efecte que com més defugim el conflicte, més ens devorarà «la pau». Crec que s’han d’abandonar les propostes conciliadores, «bonistes», i fer front al conflicte des de la seua arrel. Fa tres-cent anys que patim un procés de «neteja lingüística» que ha arribat a convertir el nostre català secular en llengua minoritària. Cal insisitir en l’argument que no és possible la democràcia al País Valencià (als Països Catalans) si no es reverteix l’actual minorització del nostre català. Volem recuperar la normalitat lingüística que ens ha estat arrabassada mitjançant la imposició, sovint violenta, del castellà.

És impossible, si més no a curt termini, pensar que assolirem una mínima normalitat lingüística des de l’ocultació del conflicte, des de «la bona intenció». Per tant és això el que hem de proposar: que el nostre català siga l’única llengua a l’ensenyament, des de l’escola infantil a la universitat. El model educatiu que hem de proposar per a recuperar la normalitat del nostre català és el que tenen els espanyols de Madrid o de Sevilla, els francesos de París, els anglesos de Londres o els alemanys de Berlín: la llengua pròpia del país per als continguts i poder aprendre almenys dues o tres llengües estrangeres durant l’ensenyament obligatori.

Això del model «plurilingüe» és equívoc, si més no si intentem contraposar-lo al model «trilingüe». Cal ser valents i entrar al conflicte sense complexos: cal exigir el mateix model lingüístic que tenen els madrilenys, els sevillans, els parisencs o els londinencs: un país, una llengua. I si tenim un model educatiu que ens permet ser competents en tres o quatre llengües –a part de la nostra–, millor. Ja n’hi ha prou de voler ser «bons»: hem de ser clars i catalans (els més maniosos, podeu dir-ne clars i valencians, si voleu). Cal que siguem coherents, valents, útils en la defensa del nostre català. Prou de fotre’ns galtades amb les nostres pròpies mans. Prou de por i de poretes. Parlem clar: ni plurilingüe ni trilingüe: en català! No debades, és quan parlem clar que ens entenem (i que ens entenen).

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *