En aquest text analitzarem un article dels senyors Víctor Ferreres, professor de dret constitucional a la Universitat Pompeu Fabra i a la University of Texas d’Austin, i Alejandro Saiz, catedràtic Jean Monnet de dret constitucional a la Universitat Pompeu Fabra. L’article es diu Una conversación colectiva i es va publicar al diari El País el 5 de febrer.
Per tal de fer més entenedora l’anàlisi, abans de cada comentari reproduirem el fragment corresponent de l’article d’El País.
El referèndum del 9 de novembre
Casi todos los políticos y analistas sostienen en privado que la consulta sobre la independencia de Cataluña no se va a celebrar. Tienen razón. En el marco constitucional vigente, solo es posible realizar una consulta popular por medio de referéndum si el Estado la autoriza.
El Gobierno español ha dicho que no va a dar la necesaria autorización. Por su parte, el Gobierno catalán se ha comprometido a respetar la legalidad. Sabe perfectamente que no es posible sortear el obstáculo que supone la negativa de Rajoy, inventándose una nueva figura, una ‘consulta popular no referendaria’. La conclusión es obvia: no habrá referéndum el 9 de noviembre.
¿Debemos los demócratas lamentar este hecho? ¿Podemos afirmar que se está negando a los catalanes un derecho democrático básico, el famoso ‘derecho a decidir’? La cuestión es más compleja de lo que parece.
En primer lugar, existen sólidas razones para cuestionar que una comunidad política pueda decidir unilateralmente su separación. La integridad territorial es valiosa: los inevitables desacuerdos que se producen entre las diversas regiones y naciones que conforman un Estado descentralizado deben encauzarse a través del diálogo y la negociación, lo que resultaría muy difícil si estuviera abierta la posibilidad de marcharse. Además, ningún Estado estaría dispuesto a iniciar un proceso de descentralización política si la secesión apareciera en el horizonte como una opción. Por otro lado, la ruptura territorial afecta a las dos partes involucradas, y no parece razonable que solo un círculo de los afectados tenga derecho a decidir. Y si vamos a sostener que un grupo tiene derecho a disociarse del resto, ¿habría que aceptar, en sentido contrario, el derecho de la mayoría de la población de un Estado a cortar sus vínculos con una parte minoritaria del mismo Estado?
Comentaris
Un
Segons els articulistes és qüestionable que una comunitat política pugui decidir unilateralment la seva separació, però no ho és que un estat pugui decidir unilateralment la no-separació d’una comunitat política integrada en el seu territori. La doctrina que apliquen el Canadà i el Regne Unit per al Quebec i Escòcia és, justament, que un estat democràtic no pot ignorar la voluntat d’una part dels seus ciutadans expressada per les vies democràtiques previstes (referèndum o eleccions).
Dos
Durant el segle XX el mapa polític d’Europa s’ha modificat diverses vegades. De fet, si comparem un mapa d’Europa del principi del segle XX amb un del principi del segle XXI advertirem que al començament del segle XXI hi ha molts més estats que no pas al principi del segle XX:
Estats d’Europa el 1914: 22 aproximadament
Estats europeus el 2014: 50
Com s’ha passat de 22 estats a 50?
Una part d’aquests nous estats es va crear per decisió de la comunitat internacional després de la Primera Guerra Mundial. És el cas d’Àustria, Hongria, Txecoslovàquia, Iugoslàvia i Polònia. Una altra part s’ha creat com a resultat d’una separació pactada.
És el cas de Txèquia i Eslovàquia. El grup més nombrós, tanmateix, és el dels estats que s’han creat com a resultat d’una secessió unilateral: Irlanda, Finlàndia, Lituània, Estònia, Letònia, Eslovènia, Croàcia, Bòsnia, Kosove, Macedònia i Ucraïna.
Si en el seu moment s’hagués aplicat la doctrina que defensen els senyors Ferreres i Saiz, molts dels estats europeus l’existència dels quals avui ningú no posa en dubte, simplement no exisitirien. Tots sabem que la política internacional es basa en els fets consumats, però creiem que els criteris dels acadèmics que es dediquen a l’anàlisi política haurien de ser uns altres.
Tres
No compartim la idea que el reconeixement del dret a l’autodeterminació dels pobles tindria els dos efectes que els autors de l’article auguren:
1. Les regions i nacions que conformen l’Estat no voldrien dialogar per solucionar els desacords sinó que optarien per la secessió.
2. Cap estat no estaria disposat a iniciar un procés de descentralització per por a la secessió.
Creiem que l’efecte del reconeixement del dret a l’autodeterminació dels pobles per part dels estats seria exactament el contrari: les diferents nacions que integren els estats no es plantejarien la secessió perquè se sentirien reconegudes i respectades. Tindrien la convicció que la pertinença a l’estat és el fruit d’un pacte i no d’una imposició i, per tant, no tindrien necessitat de marxar-ne, encara que hi hagués problemes d’entesa amb les altres comunitats nacionals de l’estat.
La Unió Europea
Recientemente, la Comisión Europea ha precisado que la consulta por la independencia de Cataluña es un asunto interno. Obsérvese que si estuvieran en juego principios democráticos elementales la UE no podría mostrarse indiferente, pues el Tratado de la Unión es rotundo al exigir que los Estados miembros respeten las reglas democráticas (artículo 2), y al apoderar a la Unión para tomar medidas adecuadas frente a quienes se desvíen de ellas (artículo 6). Si la Comisión ha afirmado que estamos ante un asunto doméstico es porque entiende que ningún principio democrático se vulnera si la consulta no llega a celebrarse.
Comentari
Si comparem la posició de la Unió Europea en relació amb el referèndum de Catalunya amb la que ha fet pública fa pocs dies en relació amb el referèndum de Crimea, arribarem a la conclusió que la UE no s’oposa al referéndum català. En el cas de Crimea la UE diu que el referèndum, si se celebrés, seria il·legal, mentre que en el
cas de Catalunya diu que és un afer intern, és a dir, que no anirà a favor ni en contra del referèndum ni de la independència de Catalunya. Els unionistes ho interpreten, legítimament, de la manera següent: la Unió Europea no dóna suport a les aspiracions dels independentistes catalans. Però els independentistes, per la seva banda, tenen tot el dret d’interpretar-ho d’aquesta altra manera: la Unió Europea no s’oposa a la independència de Catalunya.
El Regne Unit i Escòcia
Es verdad que los Gobiernos escocés y británico se han puesto de acuerdo para que se lleve a cabo un referéndum sobre la independencia de Escocia. Pero el acuerdo alcanzado es fruto de un extenso proceso de debate y negociación política. Y no está basado en la idea de que Escocia tenga un derecho natural a decidir, sino en la conveniencia del pacto. Por lo demás, la eventual separación de Escocia requiere en todo caso la aprobación del Parlamento británico.
Comentaris
Un
Sempre que els analistes polítics unionistes parlen del referèndum d’Escòcia remarquen que és el resultat d’un acord amb el govern britànic. En el cas català, diuen, no hi ha acord i, per tant, no hi pot haver referèndum. El que no diuen o no es paren a a analitzar és per quina raó en un cas hi ha acord i en l’altre no. En el cas escocès el govern britànic ha dit des del primer moment que accepta el referèndum, mentre que en el cas català el govern espanyol ha dit des del primer moment que no l’accepta.
El govern britànic no entra en debats essencialistes sobre la sobirania i la unitat de la pàtria, simplement accepta el resultat d’unes eleccions que han estat guanyades per un partit que duu en el seu programa la celebració d’un referèndum d’autodeterminació.
Aquesta és la diferència. Algú pot creure que els independentistes catalans no volen un acord amb l’estat espanyol per a la celebració del referèndum? La situació és realment sorprenent, gairebé absurda: una part diu que no vol arribar a un acord, l’altra diu que sí i els analistes polítics arriben a la conclusió que si no hi ha acord és per culpa de la part que vol dialogar. Potser el desllorigador d’aquesta paradoxa rau en el fet que els analistes volen que es dialogui a partir de la renúncia al que demana una gran majoria, independentistes i unionistes, de la ciutadania de Catalunya: poder decidir els vincles amb l’estat epsanyol en un referèndum.
Dos
És completament inimaginable que el poble escocès voti majoritàriament a favor de la independència i que el parlament britànic no ratifiqui aquest resultat. Si aquesta possiblitat existís s’hauria anunciat prèviament. Quan el govern i el parlament britànic autoritzen la celebració del referéndum, reconeixen la sobirania del poble escocès.
Aquesta és una diferència essencial: l’estat espanyol no vol saber res del referèndum perquè implica acceptar la sobirania del poble català.
El Canadà i el Quebec
Tampoco en Canadá se ha consagrado ese derecho. La famosa opinión consultiva del Tribunal Supremo canadiense de 20 de agosto de 1998 es contundente en este sentido.
La provincia de Quebec no puede decidir unilateralmente la secesión. Lo que sucede es que si una mayoría clara de quebequeses, en un referéndum, responde favorablemente a una pregunta también clara a favor de la independencia, entonces nace la obligación de ambos Gobiernos de negociar la posibilidad de la secesión. Pero la secesión no puede ser ‘decidida’ por la mayoría de quebequeses.
Comentari
Una altra constant del pensament unionista és la de minimitzar les possibilitats reals
d’independència que ofereix l’entramat legal del Canadà i acostar la posició de l’estat
canadenc a la de l’espanyol. Res més lluny de la realitat. Les diferències són grans i afecten el moll de l’os de la qüestió: la llei canadenca, és a dir, l’estat del Canadà, permet el referèndum d’autodeterminació i obliga el govern federal del Canadà a negociar amb el govern del Quebec la secessió, si el resultat del referèndum és favorable a aquesta opció. Els autors de l’article utilitzen el cas del Canadà i el Quebec per posar límits a les aspiracions dels independentistes catalans, però tots aquests estarien immensament satisfets si el comportament de l’Estat espanyol fos similar al de l’estat canadenc.
El Quebec després del referèndum
Y una vez que se abre este proceso de negociación de resultados imprevisibles, la integridad de la belle province se puede tener que reconsiderar, pues la concentración en determinadas zonas del norte de Quebec de comunidades aborígenes favorables a mantener sus lazos con el resto de Canadá, o la presencia de una mayoría anglófona en el oeste de la isla de Montreal, podría obligar a revisar los límites territoriales de la provincia. Si la integridad territorial de Canadá no es sagrada, tampoco lo es la de Quebec.
Comentari
Aquest fragment dóna per descomptat que els independentistes quebequesos no estarien d’acord amb la possibilitat que una part del Quebec volgués romandre al Canadà, en cas que el Quebec optés per la secessió. Els senyors Ferreres i Saiz consideren que per als independentistes quebequesos la integritat territorial del Quebec és tan sagrada com ho és la del Canadà –és a dir, la dels estats-nació- per a ells. I per això utilitzen la possiblitat que una part del Quebec volgués continuar formant part del Canadà com un argument contra el procés sobiranista. Efectivament, no hi ha res sagrat, ni la integritat territorial del Canadà, ni la del Quebec, ni la d’Espanya ni la de Catalunya. L’únic que és sagrat (si hi ha res de sagrat) és la voluntat popular.
Espanya i Catalunya
A la vista del mayoritario descontento que existe en Cataluña, es insoslayable estudiar y negociar un acuerdo para lograr un mejor acomodo de Cataluña dentro de España, lo que puede requerir una reforma constitucional. Pero para que esta empresa tenga éxito es necesario un ejercicio previo, mucho más difícil. Debemos entablar una gran conversación colectiva sobre los temas controvertidos, como la financiación autonómica, el grado de autogobierno, el carácter plurinacional de España, las lenguas, y la propia historia. Frente al exceso de manipulación propagandística debemos escucharnos de verdad unos a otros, sin olvidar la máxima liberal de que el otro puede tener razón. Y en algún momento se habrá de desencadenar cierta catarsis colectiva, en que los principales protagonistas del juego político reconozcan los errores cometidos en los últimos tiempos, errores que nos han llevado a esta preocupante situación. Pues la verdad es que nadie está libre de culpa. Pero eso es materia para otro día.
Comentaris
Un
Això que plantegen els senyors Ferreres i Saiz és una proposta política perfectament legítima i respectable, però no més que la proposta independentista. I en democràcia tota proposta política, perquè sigui viable, necessita el suport popular. El que els articulistes no fan explícit és com s’hauria de gestionar la situació política si el poble de Catalunya tombés la seva proposta a les urnes.
Dos
A la part final de l’article que acabem de reproduir els autors qualifiquen de preocupant la situació actual i en comptes de parlar de causes parlen de culpes. Aquesta valoració negativa de la situació posa de manifest la posició contrària dels dos articulistes al procés sobiranista. En efecte, per a molta gent de Catalunya la situació no és preocupant sinó molt engrescadora. Aquesta gent no parla de culpables sinó de responsables, d’artífexs, de protagonistes del procés cap a la independència.
Conclusió
Com és habitual en molts articles d’opinió publicats a El País, els professors Ferrreres i Saiz plantegen la necessitat d’obrir un procés de reflexió i de debat a fons sobre l’estructura política d’Espanya i sobre el lloc que hi ha d’ocupar Catalunya. Durant més de cent anys el Catalanisme polític ha intentat iniciar aquest debat sense gaire èxit.
Solament quan el tronc central del catalanisme ha esdevingut sobiranista Espanya ha vist la necessitat d’encetar l’esmentat procés de reflexió. El debat, però, sempre té el mateix límit, la unitat de l’estat. Així doncs, proposen un debat en el qual, diuen, es pot parlar de tot… el que ells volen.
La primera, és que el límit de l’actual debat polític a espanya no és “parlar del que volen ells” sinó amb el límit que imposen ells. Aquest és el problema i en el fons la falta d’honestedat per què si en l’independentisme s’accepta la possibilitat de perdre un referendum (des del moment que se celebra) en les postures del govern espanyol no s’accepta la possibilitat que Catalunya sigui reconeguda com a subjecte i per tant pugui decidir esdevenir un estat independent. El diàleg, per ser honest i per tant fructifer imposa la igualtat de les parts i fins i tot la igualtat d’armes (dialèctiques), sinó no serà diàleg. És a dir, el “vostè podrà venir a casa meva i jo l’escoltaré sense empresonar-lo” no és diàleg.
En segon lloc, tampoc és honest pretendre que espanya i catalunya són dos perfectes desconegudes que han:
estudiar y negociar un acuerdo para lograr un mejor acomodo de Cataluña dentro de España, lo que puede requerir una reforma constitucional. Pero para que esta empresa tenga éxito es necesario un ejercicio previo, mucho más difícil. Debemos entablar una gran conversación colectiva sobre los temas controvertidos, como la financiación autonómica, el grado de autogobierno, el carácter plurinacional de España, las lenguas, y la propia historia,
Per què aquesta activitat de continua negociació política i debat intel.lectual ha estat la tònica general entre espanya i catalunya quan el règim polític espanyol ho ha permès (que no ha estat precisament sempre). És més, el resultat d’aquest procés (debat de la història, del reconeixement i de les necessitats) que reclamen els autors de l’article és precisament la situació actual, ja que el resultat de l’estudi i la negociació, no té per què ser positiu per les dues parts.
Així és que resulta legitim pensar que quan es reclama aquest tipus de debats no es preten un millor ajust polític (per què hi ha hagut temps i ocasions per fer-ho) sinó posar en escena una simple maniobra dilatòria, amb l’esperança que escampi la boira.
Aquesta omissió, que és premeditada i sistemàtica per part de Contrastant i de la inem arreu (informació de publicitat en massa, vol dir), fa ipòcrita el suggeriment d’afirmacions com les d’adés: “les diferents nacions que integren els estats no es plantejarien la secessió perquè se sentirien reconegudes i respectades”. “L’estat espanyol no vol saber res del referèndum perquè implica acceptar la sobirania del poble català.”
La línia editorial de Contrastant, representada per aquest parely d’exemples triats a bely ulý, suggereix una vivència que el mateix xarneguisme imperant en un món fet Europa (jerarquitzada la umanitat per raó de lyengua, vol dir), i amb el qual Contrastant combrega pla ben a gust, cura d’antuvi de fer irrealitzable: no hi ha pas sobirania de cap poble mentre romangui, amb adem propi o no (administració del poble en massa, vol dir), com a província de sengla metròpoli. Una nació integrada, reconeguda i respectada en un adem com a província interior o integrada a l’òrbita d’aquest adem com a província satèllit, auria de viure tan pla almenys com hi viu la metròpoli, cosa que és inconcebible quan es tracta d’un imperi que aixarnega centenars de nacions entre les de la Mediterrània, les de la Mar Gran i sobretot les d’Amèrica -a part de les deixes a l’Africa i a l’Àsia. És com si volguessin que un gegant i un nan guessin de compartir el calcer. Contrastant sols se’n cura que el calcer sigui bo.
Una crítica contrastada a cap escrit del diari espanyol País començaria identificant l’edició i distribució xarnega del diari a Catalunya i tots altres territoris ocupats, sota la presumpció racista que la lyengua de la metròpoli es deu entendre -en l’actualitat o en l’esdevenidor, que s’actualitza independentment del grau de consumació- i que es proïbeix la consideració pública de lyengua estrangera i inintelligible.