Republicans i Independentistes
Bloc personal de Carles Macian
Alguns blocaires han obert ja fa temps una reflexió sobre la pràctica de l’insult i la difamació en els fórums de debat a la xarxa. Jo m’hi vull afegir des de la meva doble condició, de productor d’opinió i de receptor d’insults.
El debat sobre els límits de la llibertat d’expressió està més obert que mai. Els poders, ja siguin polítics, econòmics o religiosos, sempre han volgut posar límits a l’opinió pública per tal de garantir el control social i el manteniment de l’status quo. I aquest control no es produeix, només, en règims totalitaris, a través de la censura de premsa. També es dóna en els règims formalment democràtics, en els quals els "poders fàctics" disposen de mecanismes limitadors de la llibertat d’expressió a través del control empresarial dels mitjans de comunicació, escrits o audiovisuals.
En aquest sentit, el desenvolupament de la xarxa ha permès l’eclosió de multitud de fórmules de comunicació alternatives, que han acabat per democratitzar tant la producció d’opinió com el seu consum i que han facilitat, -de forma inimaginable fa només una dècada-, l’intercanvi d’idees i la formació d’altres "opinions públiques" que s’escapen dels esquemes clàssics.
Els diaris digitals, els portals d’informació, els blocs, els sms, han estat nous instruments al servei de la comunicació, de la formació d’opinió i de l’acció política. En certa manera, han trencat el monopoli dels mitjans de comunicació que, fins ara, havien ostentat en total exclusiva les grans corporacions vinculades a grans grups econòmics i polítics.
De totes maneres, l’explosió comunicativa de la xarxa té una cara fosca, no tan agradable. La facilitat d’accés a la xarxa i les possibilitats d’anonimat han generat un fenomen, no molt estès, però en creixement constant, què és l’ús dels fòrums d’opinió com a espais on practicar de forma pública i anònima l’insult personal, la calúmnia i la difamació. Aquesta pràctica, però, no és estrictament nova. Sempre ha existit la possibilitat d’insultar, difamar o calumniar de forma anònima qualsevol persona a través dels mitjans de comunicació però aquest fet, fins fa poc, restava circumscrit a l’àmbit del rumor o de les inscripcions fetes a les portes dels lavabos o en algun element de mobiliari urbà.
En canvi, ara, a través d’alguns fòrums d’opinió a la xarxa, puc practicar aquest "noble" esport de forma totalment anònima i, a diferència de la guixada al lavabo, amb un públic objectiu molt més gran. De vegades, fins i tot, amb un públic objectiu de dimensions similars al que podria haver tingut fent servir un mitjà de comunicació ordinari dels de final del segle XX. Us imagineu que, en un diari seriós o en una televisió pública, dediquéssim una secció diària a insultar a qui vulguem sense donar la cara? Doncs això és el que acaba passant en alguns mitjans digitals i en alguns fòrums d’opinió de la xarxa.
Aquesta situació és del tot impossible en els mitjans de comunicació tradicionals. Bé, impossible tampoc! Però, en qualsevol cas, darrera de l’insult, la calúmnia o la difamació hi ha sempre una firma o, en darrera instància, una empresa, que pot respondre penalment davant la justícia, si és el cas. Amb les seves limitacions, els mitjans de comunicació escrits i audiovisuals han acabat tenint un codi deontològic propi, que s’ha respectat a bastament i que, en cas d’infracció, s’ha pogut perseguir i corregir.
Crec que, en l’àmbit de la xarxa, cal obrir també un debat deontològic al qual estem cridats tots: en primera instància, els productors d’opinió i informació, ja sigui a petita escala (per exemple, blocaires) o a gran escala (mitjans digitals) i, també, els receptors i consumidors d’aquesta informació i opinió. Si permetem que els mitjans digitals esdevinguin un espai sense deontologia, sense ètica, perdran la seva virtualitat com a democratitzadors de l’opinió i la informació i passaran a ser noves eines al servei de la violència i de la repressió política i ideològica.
En aquesta línia, crec que els mitjans electrònics haurien de fer-se responsables de l’opinió publicada en ells de forma anònima i en cap cas permetre la pràctica de l’insult, la difamació o la calúmnia. O, com a mínim, garantir el dret de rectificació a les persones afectades per algun incident d’aquest tipus.
Si algú m’insulta, em difama o em calumnia en un mitjà de comunicació, ni que sigui a la xarxa, tinc dret a defensar-me i a exigir responsabilitats, penals, si s’escau. O no?
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Em pot dir si les següents paraules cauen dins de l’apart d’insults o indicadores de fets constatables: inútil, impresentable, paràsit, miserable, mentider, cínic, vividor, roí, sicari, esbirro, menyspreable…
És molt difícil discernir si aquestes són insults o demostrables pels fets, per obres fetes i per actituds. Si hom consulta el GDLC, en aquestes paraules no aparaeix la paraula insult en cap d’elles.