Les forces polítiques amb sentit d’estat han de ser capaces de concertar estratègies en tots aquells àmbits que són d’interès nacional. Aquesta és la lliçó del PP i del PSOE. A casa nostra ens queda molt per aprendre…
En els països normals, les forces polítiques majoritàries acostumen a acordar estratègies en aquells temes anomenats "d’Estat", és a dir, en aquelles qüestions que són essencials per a la cohesió social i per a la viabilitat nacional. Al llarg i ample del món occidental podrem trobar múltiples exemples d’aquest capteniment, fins i tot, a la capital del Regne d’Espanya.
Efectivament, malgrat l’ús tacticista que tant PP com PSOE fan de certs temes "d’interès nacional", tant un com l’altre tanquen files en allò que és essencial per a la pervivència del projecte nacional espanyol. Així doncs, PP i PSOE comparteixen una clara voluntat de "clausurar" el desenvolupament de l’estat de les autonomies, comparteixen els mateixos postulats centralistes i radials pel que fa a finançament i infraestructures, no tenen cap problema a votar junts la Llei de Partits, que il·legalitza l’expressió democràtica de determinades sensibilitats polítiques independentistes, etc. En segons quins temes, -en aquells temes essencials, és a dir, relatius a les essències-, com diria Josep Pla: "el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres".
A casa nostra ens queda molt per aprendre. I no em refereixo a l’estil de fer política espanyol, o al cinisme i a la demagògia que sovint utilitzen els seus dirigents polítics. No, em refereixo a la lliçó que ens donen pel que fa a la concertació d’estratègies pel que fa als temes d’interès nacional. En el nostre cas, -que és el d’una nació sense estat propi que viu dins dos estats aliens que li són hostils-, les forces polítiques que consideren que el seu espai propi és l’espai nacional català, haurien de ser capaces de concertar estratègies en benefici de l’interès nacional. I crec que, ara per ara, no acabem de sortir-nos-en.
Per a avançar en aquest punt, caldria aclarir dos conceptes. En primer lloc, ens caldria aclarir que vol dir "interès nacional". Efectivament, l’interès nacional no coincideix necessàriament amb l’interès d’una part, d’un col·lectiu o d’una classe social de la nació. L’interès nacional no és només l’interès dels exportadors, o l’interès de les nostres grans empreses o l’interès d’unes determinades comarques. L’interès nacional és més ampli, abarca un concepte generós i inclusiu, què és el de nació, per tant, l’interès nacional ateny a tots els col·lectius, sectors, classes socials, que formen la nació. I, repeteixo, en el nostre cas, que és el cas d’una nació sense estat propi, el primer interès nacional no pot ser altre que el del propi reconeixement, és a dir, que siguem reconeguts com un subjecte polític amb capacitat a decidir per si mateix. Efectivament, el primer interès nacional és el reconeixement i l’exercici del dret a decidir, del dret a l’autodeterminació.
En segon lloc, ens cal aclarir que vol dir la concertació d’estratègies. D’entrada, concertar estratègies no vol dir fer coalicions o signar pactes electorals, com clarament ens demostren el PP i el PSOE en la seva pràctica habitual. Cal matisar, també, que la concertació no exclou que, en certes circumstàncies, calgui arribar a aquesta coalició o pacte electoral concret, com també PP i PSOE ens han demostrat en algun cas concret, sense anar més lluny, per barrar l’accés de Nafarroa Bai al govern foral de Navarra. Concertar estratègies vol dir disposar de forma intel·ligent les respectives estratègies al servei d’aquest objectiu d’interès nacional. En el nostre cas, per a ser explícits, voldria dir que les forces polítiques parlamentàries d’obediència catalana (CiU, ERC, ICV), – i aquelles que volguessin aprofundir en aquesta línia-, haurien de ser capaces de formular un full de ruta compartit, complementari, per a arribar a fer efectiu l’exercici del dret a decidir per a Catalunya. Tant senzill, -i tan complex-, com aixó.
Aquestes forces polítiques haurien de ser capaces d’abandonar la discussió política tacticista, electoralista, centrada en el desgast mutu (que no acaba sent altra cosa que el desgast del catalanisme) i plantejar una estratègia "d’Estat", independentment dels acords electorals i de les conjuntures de govern i oposició de cadascuna d’elles. Una estratègia "d’Estat" que permetés que les forces catalanistes abandonessin l’actual joc de suma zero (o de suma negativa) per un joc de tipus win-win (tots guanyem) que ens permetés aixecar el llistó d’autogovern del país i d’autoestima dels seus ciutadans i ciutadanes.
Al cap i a la fi, si els dirigents polítics del catalanisme no són capaços de concertar a mig i llarg termini les seves estratègies, ens haurem de preguntar la raó d’aquest desencontre. I ens haurem de plantejar una trista disjuntiva: o pensar que els lideratges no estan a l’altura o, pitjor encara, que els lideratges estan al servei d’altres interessos que, òbviament, no són els "d’Estat".
Bé, almenys, no els del nostre Estat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Doncs si amic, això és el que té no tindre cap més fi que buscar-se una bona cadira per a un mateix. I a l’hora demostrar que no es té cap projecte de país mínimament seriós.
Tots i cadascun dels partits amb representació parlamentaria actual demostren que no són capaços de fer res que supose emprenyar de veres l’amo pensant exclusivament en el país. I així anem.
A banda del que puguen fer o deixar de fer a casa (a la Generalitat) o als ajuntaments que governen, per tindre un mínim de credibilitat nacional deurien presentar-se junts a les properes eleccions espanyoles. I fer un front clar, on l’única cosa a defendre és Catalunya.
Però són massa infantils i s’odien massa entre ells. Però més que res els falta estima pel país. Calen relleus, i els miopes pareix que no ho saben vore.
Mira, quan jo era responsable al meu poble d’ERC, sempre vaig cercar la complicitat amb CiU i fins i tot Iniciativa quan es tractava de qualsevol tema d’interès nacional independentment que el PSC-PSOE, CiU i PP fossin al governessin al consistori.
Però mai vaig trobat resposta per part d’Iniciativa ni molt menys per el PSC-PSOE, en canvi per part de CiU sempre ens varem entendre en temes sobiranistes i catalanistes.
A nivell de Catalunya, tenim que tant l’executiva d’ERC i l’executiva de CiU estan tant enfrontats per qüestions personals, que ni tants sols es diuen ni el bon dia! i així no podem ni començar a parlar dels temes d’interès nacional.
Per l’altre costat, igual que al meu poble, els del PSC-PSOE i Iniciativa mai faran res per al interès nacional, ja que per a un, el PSC-PSOE el seu interès nacional és Espanya i per a Iniciativa és qualsevol cosa que els faci passar per "progres" sempre hi quan no els esquitxi els seus texans de replay a posta. Per cert el responsable i portaveu a l’ajuntament del meu poble d’ esquinçatsIniciativa en aquell temps l’hi agradava col·lecionar BMW mentre defenia tota causa solidaria amb els pobres del tercer mon, això si, em va muntar un dia un número perquè en el sopar per les colònies dels nens sahrauís vaig possar junt amb la bandera del polisario la nostra estelada!. El molt capullo no podia entendre que el polisario demanava la independència igual que nosaltres!.
En fi, Carles a Catalunya cal un canvi de líders i sobretot la renovació interna per fer més democràtics els partits, sobretot el que a mi i suposo que a tu, encara ens interessa: ERC.
Salut i República.
Anem a pams company Vicent. No penso que la idea que defensi en Carles sigui de cap de les maneres ell front catalanista a amadrid, de fet, en el seu escrit ho deixa clar que no està parlant de coalicions.
Personalment, penso que tenim molta feina i no massa temps. El que cal no és mirar-nos els nostres partits, establir barems qualitatius, pontificar sobre el catalanisme dels uns i les carències dels altres. NO. El que cal és, des del nostre partit (cal que no oblidem que és la única força amb representació parlamentària que és independentista) generar un estat d’opinió que demostri que, tal com diu el nostre lema de campanya, és per això que volem la independència, i això és millor atenció per la nostra gent gran, bona assistència hospitalària, escola pública de qualitat, pujades de sou en funció del nostre IPC, inversions adequades per a les nostres infraestructures, defensa dels drets dels nostres ciutadans (també quan són consumidors), defensa de la nostra llengua com a factor de cohesió nacional, polítiques d’immigració adequades que possibilitin l’integració a la cultura i realitat catalanes, en una paraula: qualitat de vida.
No podem caure en el maniqueísme que durant massa temps certs mitjans d’informació a defensat, i no per salvaguardar els nostres interessos. No podem esborrar de la memòria el qeu no fa gaire ha estat el capteniment de certs polítics de forces que es diuen nacionalistes, però, que han abandonat els interessos nacionals i han avantposat els seus.
´´Es per això que, el que cal primer, és influir a nivell de societat, caviar la visió que es té a nivell de societat catalana de la independència del nostre país, perquè els que ja sabem que cal ser independents per assolir aquesta capacitat de millorar la nostra societat, no som suficients. Cal treballar per tal d’aportar arguments als altres que els portin a abraçar l’independentisme, i quan parlo dels altres vull dir tots els altres, del partit que siguin, ja que el nostre futur només es pot assolir des de la majoria democràtica i no penso que el creixement necessari del nostre partit, aquell que vam acordar en la nostra darrera Conferència Nacional, sigui alhora suficient per a aquest fí.
En qualsevol cas, pednso que estem tots d’acord, cal fixar uns punts d’acord i crear les condicions per tal que tothom els respecti i, normalment, aquest tipus de dinàmica no s’assoleix amb pactes sinó amb sumes de voluntats.