Republicans i Independentistes
Bloc personal de Carles Macian
Tornarem a patir, tornarem a lluitar, tornarem a véncer
Quinze dies sense escriure, en un sentit més o menys estricte, són molts dies. Han estat quinze dies molt intensos, quinze dies de molta feina de campanya i de molta feina de reflexió, feina de post-campanya.
D‘una cosa podeu estar segurs: la dignitat nacional, la dignitat democràtica, continua a ERC. En Jordi Portabella n’ha tornat a aixecar la bandera.
Dues reflexions prèvies:
1a. Mai ERC havia fet una campanya tan potent a la ciutat de Barcelona. Ho havia comentat abans dels resultats i ho continuo mantenint després dels resultats. Durant els 30 dies de la precampanya, cada dia dos actes de plaça i, en total, uns 10 actes públics multitudinaris amb el nostre alcaldable. Plens com mai! Durant els 15 dies de campanya, més de 170 actes a la ciutat, amb presència directa del nostre alcaldable i de les persones més destacades de la llista. Cada dia, impactes d’ERC al carrer en més de 12 llocs de la ciutat, simultàniament. Tres actes grans de campanya, amb 500, 700 i 900 persones, respectivament, amb una mobilització in crescendo i amb una resposta ciutadana com no havíem tingut mai, en una campanya municipal. Crec també, sincerament, que teníem el millor programa i les millors propostes i que, quan els mitjans ens ho han permès, les hem fet arribar a la ciutadania amb potència. Crec, també, que la llista d’ERC, tant pel que fa al cap de llista, com a la composició dels 5 primers llocs, era el millor "pom de dalt" de totes les llistes de la ciutat, tant per experiència com per obertura social.
2a. Els resultats no han estat bons. La ciutadania ens ha dit, no només a ERC, que el nostre sistema democràtic està malalt i això ens ha de suscitar una reflexió seriosa i una actuació decidida. En concret, als d’ERC, el nostre electorat ens ha dit que no ha entès la nostra línia d’actuació des del 30 de setembre de 2005 cap endavant, és a dir, després de l’aprovació del projecte de llei de l’Estatut al Parlament de Catalunya. Una part de culpa és, segurament, dels mitjans de comunicació, que no ens han ajudat però, també, una bona part de culpa (la majoritària) és nostra, com a partit, per haver tingut una estratègia timorata (o inexistent) i per haver tingut gestos que, malgrat ser coherents amb el nostre posicionament estratègic, no han estat ben comunicats ni en temps ni en forma a la ciutadania. La llista és llarga: la reacció a la foto Mas-Zapatero, la no correcta comprensió de la manifestació del 18-F, la mala gestió interna i externa de la pressa de decisió del vot del referèndum, la sensació que el nostre electorat va tenir respecte la rapidesa de la negociació del nou govern de la Generalitat (semblava com si la presidència de Montilla i les nostres àrees de govern ja s’haguessin pactat el juliol i no el novembre), el soroll d’interferència de moviments interns (Reagrupament, p.e.) en temps de campanyes electorals, algunes declaracions públiques fruit de la ingesta de productes de la terra, etc… Segur que la llista és més llarga, i tots ens en podem afegir alguna medalla. I amb la paraula tots, em refereixo a tots, del primer a l’últim, inclòs un servidor de tots vosaltres. Però el que caldrà, com sempre, serà quantificar i valorar l’impacte negatiu de totes i cadascunes d’aquestes "accions" en el resultat electoral del passat diumenge. I extreure’n les conclusions adients…
I una afirmació posterior:
Davant aquest panorama, només una força política ha estat capaç de fer autocrítica. Davant aquest panorama, només hi ha hagut un líder capaç de tenir la visió estratègica suficient i de fer un gest valent i difícil per a demostrar que encara és possible una altra manera de fer política, una política en què posem per davant les idees, la coherència, el servei a la ciutadania, per sobre de l’interès personal, el poder i la partitocràcia. En mig de tot plegat, en Jordi Portabella i la gent d’ERC de Barcelona han donat una lliçó i han sentat un precedent. Hem donat la lliçó que la política no només són cadires. Hem sentat el precedent que cal posar per davant el que la gent ens diu als nostres interessos personals, partidistes o sectaris.
I jo, sincerament, me’n sento orgullós.
Em sento orgullós del president del meu grup municipal, Jordi Portabella.
Em sento orgullós dels meus regidors, tant els entrants (Ester Capella, Xavier Florensa i Ricard Martínez) com els sortints (Pilar Vallugera i Dolors Martínez).
Em sento orgullós de molts amics i amigues que, solidaris amb aquesta decisió, abandonaran projectes i il·lusions treballades durant 8 anys i que quedaran en mans d’altres persones i colors politics. Em sento orgullós que aquestes persones siguin prou generoses per jugar-se també feina, nòmina i seguretat social per una qüestió de dignitat i coherència.
Em sento orgullós del president d’ERC Barcelona, l’Oriol Amorós i dels companys i companyes de l’Executiva Regional que, per unanimitat i en mig d’aplaudiments, van donar suport a aquesta decisió, tot i els sacrificis personals i polítics que ens implicarà a tots plegats. Des de l’oposició, el partit haurà de multiplicar per 4 la feina que li tocava fer fins ara.
Finalment, em sento orgullós de la militància d’ERC Barcelona i de les seves mostres constants de suport a la decisió presa per l’Executiva Regional a proposta d’en Jordi Portabella. Em sento molt feliç de tornar a veure una espurna nova d’il·lusió i orgull en els ulls, després de tants moments en que els costava aixecar el cap i cridar amb orgull, "jo sóc militant d’Esquerra Republicana de Catalunya".
Estic orgullós que, malgrat les mentides abocades per part de la premsa (escrita i digital), la gent d’ERC de Barcelona estigui més unida que mai per donar suport a en Jordi Portabella, al nostre grup municipal i al partit a Barcelona.
Amb gestos com aquest se’m confirma el sentiment pel qual vaig entrar a militar a ERC fa 8 anys, se’m confirma la convicció que ERC és diferent, que ERC té un projecte de país i societat diferent, què és el projecte de la llibertat i que la gent d’ERC és la bona gent d’aquest país, la gent honrada i amb les mans netes.
Gràcies a tots. No us defraudarem. La lluita continua!
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Realment grandiloqüent en els teus discursos. I dintre la grandesa estètica la buidor sembla més gran.
De totes formes el que es pugui dir sobre Esquerra ara no té excessiva importància. Guanyar la confiança és una tasca difícil, perdre-la molt fàcil. Des del cas Perpinyà, i no per aquest, la credibilitat s’ha anat perdent gest rera gest -visió personal, obviament, però compartida-. Les paraules no la fan crèixer però els gestos que ho podrien fer no són decidits ni suficients.
Per cert, bravo per les declaracions de’n Carod i Portabella a l’Avui i elPeriodico, respectivament. Podríem fer un paral·lelisme amb l’època del sí-nul-no?
Desencantament absolut.
Bona sort, la necessitareu a falta d’altres coses.
Que verbo más encendido: "Em sento orgullós del president d’ERC Barcelona, l’Oriol Amorós i dels companys i companyes de l’Executiva Regional que, per unanimitat i en mig d’aplaudiments, van donar suport a aquesta decisió, tot i els sacrificis personals i polítics que ens implicarà a tots plegats." igual, igual que quan la premsa del règim fèia la crònica de la reunió del Caudillo de España i Generalísimo de los Ejercitos con los miembros del Consejo Nacional del Moviento..
Aquest discurs coincideix molt bé amb la teva apreciació envers la teva premsa, és a dir "la prensa canallesca" té la culpa del 30% de la perdua de percentatge de vot del total de 31,33 que heu tingut a Barcelona, i del 35,22% del percentatge a Gràcia !!!, sí sí allà on heu governat us han donat una bofetada de la hòstia i heu perdut el 50% del vot, i us quedeu com a l’última força política del Districte, bé a 120 vots per sobre del PP, realment espectacular, semblen els resultats de la UCD després de la marxa de Suarez. .
I lo més bó de tot es quan treus l’orgull, un orgull que et durarà molt poc, poquissim doncs tú també es una dels que heu cregut la jugada del vostre guia i timoner Portabella, tu creus que deixarà el poder així com així, la seva no és una altra cosa que un intent de mantenir la quota de poder que tenieu malgrat la devallada electoral i una pataleta de nen mimat, ell no pot admetre que la seva i també teva admirada amiga Imma Mayol ostenti un lloc a la jerarquia municipal superior a la d’ell.
Aquesta jugada de no pero si, que tot vosaltres us esteu creient, és la demostració que encara no heu pait la calçotada i a sobre en Portabella us fot un alli oli explossiu, d’esquenes de la direcció, (ja sou concients els portabellistes que en Puigcercós això no us ho perdorà mai i que la vostra tomba política ja ha començat a ser preparada ?) que us deixarà a força de vosaltres fora de joc.
Com ho explicaràs això de que hi serie-ho a la oposició però finalment sou govern ?, pot avançar alguna cosa ara ? va si us plau.
Per acabar seguiu en aquesta línia la resta de partits estan encantats amb vosaltres, no han de dedicar ni un minut a combatre-us, ja ho feu vosaltres mateixos i d’una manera molt eficient, en especial quan us sentiu tan "orgullosos"
En aquest moments quan tot el que has cregut i lluitat comença a fallar, es quan un ha de esser valent i fer una autocrítica per veure realment a on s´ha errat. Recomano fer servir el mètode Socràtic.
Posa en dubte tot el que fins ara has acceptat com a una veritat absoluta, fes-te preguntes per refermar o qüestionar les excuses que dius com la raó del fracàs, però sobretot que estiguin basades en números, per exemple en aquest bloc tens un comentari que et diu que en el districte de Gracia que es a on heu manat fins ara es un dels llocs que heu perdut més vots. Fes-te preguntes del perquè i cerca respostes, i després sobre aquestes respostes fes altres preguntes que la posin en qüestió. Al potser en trobaràs que el teu bloc, es potser molt més el resultat de la desesperació i frustració que d’un anàlisis seriós.
També et recomano l’article de l’Avui d’en Francesc Puigpelat que amb el nom Autoengany i felicitat, et pot servir per reflexionar una mica del que et passa.
En tot cas company, segur que tornàrem a patir, tornarem a lluitar i tornarem a vèncer, si nosaltres som capaços de no autoenganyar-nos i de cercar la veritat per d’amunt de lideratges i sentiments provocats per la frustració.
Visca Esquerra republicana de Catalunya!.
Jo també em sento orgullós de vosaltres, però en Montilla encara se’n sent més. Estem actuant com la crossa del PSC-PSOE, gratuita, predestinada a pactar amb els sociates. L’actual direcció d’ERC està convertint ERC -sí ERC i no Esquerra-, a esdevenir una simple marca blanca del montillisme, com ja ho és des de fa temps Iniciativa. Una pena.
Un article amb unes grans paraules per treure pit, un gran discurs, com tants discursos fets des d’Esquerra que després s’ha convertit en una màquina d’espanyolitzar Catalunya. Sou uns dels principals responsables de l’abstencionisme, de bon principi per fer-nos veure als votants que només voleu el poder i que les paraules pactar, estira i arronsa, arribar a acords per fer govern, no existeixen com a compromís vostre envers els ciutadans. Només heu volgut el poder, res més. D’altra banda no heu entès que, per a molts catalans, sobretot pels independentistes, abans que esquerra o dreta l’important és Catalunya i és per això que la majoria de votants d’esquerra no volen en Montilla ni en pintura. El diu que torneu a pensar en el país i no pas en el poder tornareu a ser-hi. Volem fets no paraules, i en Portabella és un gest, perquè una flor no fa estiu, i dubto que hi hagi cap voluntat de canviar a nivell nacional.