‘Si fos al revés seria masclisme’

Hem viscut dues exitoses vagues del 8-M, la majoria del jovent sembla que no té cap problema en etiquetar-se amb la paraula ‘feminista’ i qui més qui menys comença a familiaritzar-se amb conceptes com ‘sororitat’, ‘empoderament’ o ‘patriarcat’. La lluita pels drets de les dones s’ha fet mainstream, però un dels problemes (o reptes) del feminisme actual rau a recuperar la quantitat de contingut teòric que perd en passar de l’activisme polític i l’acadèmia al carrer. A molts el tema els ha agafat amb el peu canviat i per això no és estrany trobar nois que potser saben què és el manspreading però no dominen els punts més bàsics ni tenen clar, en definitiva, de què va la història.

Crec que, en part, el problema a què em refereixo ve de la simplificació de certs conceptes. És cert que simplificar serveix per acostar continguts complexos a persones que no dominen un tema, però alhora distorsiona la realitat i genera malentesos. Un bon exemple d’això seria la definició de la paraula ‘feminisme’. Sovint, en un intent de convèncer escèptics o de voler presentar el moviment com a amable per als homes (no fos cas), s’acaba dient que el feminisme ‘busca la igualtat’. Evidentment, com a moviment de progrés i amb un gran consens que ha de ser anticapitalista i antiracista, el feminisme vol que totes les persones tinguin igualtat de drets i oportunitats. En aquest sentit, dir que busca la igualtat entre homes i dones no seria mentida, però sí una simplificació important. (En aquest vídeo d’Ayme Roman s’explica molt bé).

El concepte d’igualtat, en una societat desigual, esdevé profundament trampós i sovint s’empra amb certa perversitat. Per què voldríem ser les dones iguals als homes, per acabar reproduint els rols de dominació que se’ls assigna a ells? Que pot implicar la famosa ‘igualtat’, que el cronòmetre que compta el temps que triguem a arribar al final de l’escala es posi en marxa alhora, quan nosaltres comencem la carrera cinquanta esglaons més avall? El terme és molt ampli i hi ha qui pot interpretar que té en compte aquest punt de partida desigual i actua en conseqüència o que ‘ja ens entenem’ quan el fem servir, que no cal filar tan prim. Però, en paraules de Celia Amorós, si conceptualitzem malament, polititzem malament, i crec que una conceptualització fallida del terme ‘feminisme’ construeix una realitat distorsionada en l’imaginari col·lectiu. Una realitat que despolititza.

Parlem d’igualtat i de desigualtats com si formessin part del món de manera arbitrària, com si uns individus patissin a vegades unes injustícies i uns altres unes altres. Però (quina casualitat) les damnificades sempre som nosaltres. Si el feminisme anés de revertir desigualtats arbitràries entre homes i dones es diria ‘igualisme’ o alguna altra barbaritat similar, com passa en els somnis humits dels cunyats més radicals. Però es diu feminisme per alguna cosa: perquè és la lluita pels drets de les dones (els dels homes estan més que blindats), la lluita per alliberar-nos de l’opressió que ens infligeixen ells, no perquè siguin per se molt dolents, sinó perquè són socialitzats per a fer-ho. El patriarcat és un sistema jeràrquic que els col·loca a ells a dalt i a nosaltres a baix i, per tant, el subjecte polític a emancipar d’aquest esquema injust som nosaltres, les dones, les que som a la part de sota. Tapar aquesta injustícia amb paraules amables i insípides com ‘igualtat’ desvia l’atenció de qui és l’opressor i qui és l’oprimit, acaba invisibilitzant aquest últim (com si ja no ho estigués prou) i, en definitiva, buida de contingut polític tota la nostra lluita.

‘Disquisicions teòriques’, que diria Rajoy? Potser sí, però crec que el problema és que aquesta primera distorsió d’un concepte bàsic porta a més confusions. Si no entenem aquest a dalt i a baix, podem acabar pensant que els privilegis masculins no existeixen o fins i tot que ‘el patriarcat també els oprimeix a ells’. Ja he explicat alguna vegada per què estic en desacord amb afirmacions com aquesta, així que no em faig pesada amb el tema, perquè té més teca. Si traiem importància al fet que les perjudicades som nosaltres i que ells es beneficien, de manera conscient o no, d’aquest perjudici, acabarem menystenint o interpretant de manera incorrecta tot el procés que ens porta a ocupar aquest espai de submissió, el que anomenem ‘socialització’. Acabarem entenent que (simplificant, mal que em pesi) el rosa i el blau, les barbies i els cotxes, el foment de la raó en ells i l’emoció en elles, no és un repartiment desigual i destinat a perjudicar les dones, sinó que simplement és ‘diferent’.

I encara entendrem menys de què va la història si no assimilem d’una vegada que d’aquest procés no se n’escapa ningú. Tampoc els homes que et fan la concessió de reconèixer ‘que sí, que hi ha masclisme’, però que et recorden que ‘no tots som iguals’ o que ‘a mi a casa m’han educat de manera molt feminista’. Tampoc les dones que li treuen importància amb els ‘doncs jo mai no em deixaria trepitjar per un home’ o els ‘espavilem-nos i deixem-nos d’històries, que col·locar-nos en la posició de víctimes no serveix per a res’. Perquè el procés de socialització no és individual, sinó col·lectiu, i per tant és impossible escapar-ne. Perquè sí, un pot haver estat educat de manera feminista a casa (segurament menys del que es pensa), però haurà rebut mil i un imputs a l’escola, entre amics, al cinema, a la publicitat o a les cançons que li recorden quina és la seva posició a la societat.

Puc arribar a entendre l’escepticisme inicial d’alguns tenint en compte que la fortalesa del relat de la dominació masculina rau en el fet que no és explícit. Ningú ens diu a les dones ‘sou inferiors’, però rebem un bombardeig constant de missatges que ens fan interioritzar-ho de manera inconscient. Però, per més discrets que puguin ser alguns d’aquests missatges, ser feminista és entendre que hi són i fer un esforç en detectar-los. És entendre que el sistema té tantíssima força i està tan arrelat que la influència sobre els individus és brutal (i comuna) més enllà de les experiències individuals i dels condicionants de caràcter, formació i entorn de cada persona. Negar tot això seria negar el patriarcat, i les postures negacionistes del patriarcat són (oh, sorpresa!) masclistes.

Petits exemples quotidians

Són obvietats, conceptes de primer de feminisme, però crec que gran part de la societat, fins i tot del jovent, encara no els té prou clars. I no tenir clara la definició de feminisme, no tenir clar que el patriarcat és un sistema jeràrquic i no haver entès l’èxit, importància i arrelament de la socialització porta, a la pràctica, a malentesos desafortunats que fan que tot segueixi com sempre. Petits exemples quotidians. Subjecte 1: ‘L’altre dia una noia es va comportar de manera molt assetjadora amb un amic meu. És injust, perquè si fos al revés, tothom es posaria les mans al cap i seria masclisme’. Efectivament, si fos al revés, seria masclisme. I, efectivament, si fos al revés, ens posaríem les mans al cap perquè seria molt més greu. Subjecte 2: ‘Hi ha noies que també tiren floretes als homes que veuen pel carrer. Si voleu igualtat, no hauríeu de fer aquestes coses’. De nou, maleïda paraula.

No és que sigui genial ni excusable que una noia es comporti d’aquesta manera amb un noi. Crec que copiar el rol de domini dels homes no només no és feminista, sinó que hauria de ser quelcom a evitar simplement per una qüestió de respecte. Però també penso que aquestes accions per part de les dones, a més de molt excepcionals –no sé en quina realitat paral·lela som nosaltres les que tirem floretes als transeünts–, són pràcticament innòcues. No cal anar als estudis ni a les estadístiques (que existeixen) per a afirmar que són excepcions. Molt ràpid haurien d’haver canviat les coses perquè moltes noies s’atrevissin a superar l’estigma que recau sobre les dones quan aquestes exterioritzen el seu desig sexual. Molt superats haurien d’estar els rols sexuals perquè moltes noies es reconeguessin com a éssers desitjants, i no desitjats, i perquè es comportessin com a depredadores sexuals sense tenir un mínim d’empatia, de cura i de posterior sentiment de culpa, tres clàssics en la construcció de la feminitat. I molt hauria d’haver canviat la societat perquè aquestes accions fessin un mal enorme als qui probablement no les patiran més que una vegada a la vida i tenen eines de sobres per a afrontar-les.

Pot passar que un noi se senti acorralat o intimitat davant la hipotètica actitud assetjadora d’una noia, però en cap cas aquesta situació és comparable amb la mateixa a la inversa. Els homes estan educats per saber dir que no, per posar els seus desitjos per sobre dels dels altres, més quan la persona que hi ha davant és una dona. Per tant, la comparació no s’aguanta no només per una qüestió de diferència de força física, que és l’argument a què se sol recorre, sinó també per les brutals diferències en les reaccions d’ells o elles. Reaccions diferents que són fruit de la socialització esmentada. Ells no tenen una indefensió apresa que els va a la contra en situacions així. A ells no els passa pel cap cap ‘si dic que no, quedaré com un estret o un escalfabraguetes’ quan una noia se’ls llança. Són paraules que ni tan sols es fan servir per als homes. A ells no se’ls recorda constantment que han de ser amables, no molestar, no disgustar l’altre. A ells ningú no els ha ensenyat a veure als components de l’altre sexe des de baix. Per a entendre-ho millor, un fragment del relat Kamasutra para no iniciadas de la revista Mujeres preokupando, on una dona explica com va viure una agressió sexual: ‘Así que era eso lo que realmente significaba ser mujer, indefensa, cuerpo sexuado y desnudo ante la potencia impositiva de un hombre que quizás ni siquiera hubiera necesitado utilizar la fuerza física para someterme debido a su superioridad simbólica, una superioridad que sentí brutalmente por primera vez’. Una superioritat que nosaltres, òbviament, no tenim.

Segur que a algunes noies els surt de natural encarar-se i imposar-se davant dels abusos, però em temo que la majoria no som així. Em temo que la majoria, per aconseguir la fita d’insultar o mirar amb odi l’imbècil que ens crida alguna cosa pel carrer, primer hem hagut de passar per un procés de qüestionament i diàleg intern molt llarg. Primer hem hagut d’acotar el cap i seguir caminant, empassant-nos la ràbia i la incomoditat moltes, moltes vegades. Convivint, a més, amb una tensió que ells no coneixeran mai. El noi que es trobi amb l’extremadament improbable situació que una dona li cridi ‘Guapo!’ pel carrer quedarà sorprès, mentre que una dona probablement pensi ‘Una altra vegada…’. El noi haurà travessat aquell carrer tranquil, pensant que res estrany passaria, mentre que la noia fins i tot ho pot haver vist venir vint metres abans. Per a ells, una anècdota desagradable, per a nosaltres, rutina.

Per tant, no, no és el mateix que un home tiri una floreta a una dona que a la inversa perquè en el primer cas s’alimenta la idea absolutament arrelada socialment que les dones som objectes i que el més important de nosaltres és el nostre físic. Cosificar un home, òbviament, no està bé, però no és més que una acció innòcua i irrellevant. La noia víctima d’aquest assetjament de carrer segurament haurà crescut havent d’aguantar els ‘quina nena més maca’, els mil i un anuncis de productes light protagonitzats per dones i els senyors amb canes copresentant telenotícies al costat de dones atractives de com a màxim quaranta anys. Una pressió estètica que no és, ni de bon tros, comparable amb la de l’hipotètic home víctima de l’assetjament de carrer, per a qui el ‘Guapo!’ serà un dels poc imputs que rebi sobre el seu cos al llarg de la setmana.

I això val per a totes les situacions. La posició que homes i dones ocupem en la societat no és, per desgràcia, la mateixa i, per tant, no, la mateixa violència exercida cap a una dona que cap a un home mai no és comparable. Per la simple raó que l’oprimit no pot oprimir el seu opressor. Seria tan absurd com dir que existeix el racisme contra els blancs, un altre lloc comú del cunyat estàndard.

Sembla obvi, però crec que cal interioritzar-ho per a evitar tot un seguit de situacions i frases comunes que despolititzen. No, no és el mateix dir ‘grassa’ (ni ‘guapa’) a una dona que a un home perquè a nosaltres se’ns fica al cap que no ser follables és el pitjor que ens pot passar. No seria el mateix que existís una aplicació per a lligar que es digués ‘Adopta a una tía’ que existeixi una que es digui ‘Adopta un tío’. Les que hem estat històricament infantilitzades i depenent legalment de pares i marits hem estat nosaltres, no ells. La primera aplicació no seria tan llunyana a la realitat, mentre que la segona és pura fantasia (desafortunada potser). No és el mateix valorar el físic de Pedro Sánchez que el d’Inés Arrimadas, perquè en Sánchez la bellesa és llegida com una més de les seves característiques, mentre que en Arrimadas és, per a molts, el seu tret més destacable. I no, no és el mateix que una dona faci un comentari masclista que el faci un home. En el cas de la dona, perpetua unes relacions de poder de les quals  és víctima i en pateix les conseqüències. En el cas de l’home, perpetua unes relacions de poder de les quals es beneficia, i això últim és molt més cruel i reprovable. Cap d’aquestes comparacions se sosté perquè, partint de la idea errònia d’igualtat, capgirar situacions sense tenir en compte que ambdós sexes no partim del mateix punt és trampós, escandalosament trampós.

Clara Ardévol (@claraardevol)

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*