Crec que totes les feministes ens hem trobat en una situació similar alguna vegada: un home té una actitud masclista, tu li fas saber, et contesta el clàssic ‘És que ara tot és masclisme!’ i a partir d’aquí es desencadena una discussió molt pesada en què tu intentes explicar-li en què consisteix el patriarcat –encara que s’ho pensin, molts no ho tenen clar– mentre ell intenta rebatre els teus arguments entre brometes i una bona dosi de paternalisme. És igual que tu tinguis més coneixements sobre feminisme que ell. És igual que parlis des de l’experiència de ser dona i haver viscut en primera persona moltes violències. Ell t’explicarà per què no tens raó o per què només en tens una mica. I tota aquesta estona de discussió absurda rarament haurà servit perquè reflexioni o canviï el més mínim.

No cal dir que no passa sempre ni ho fan tots els homes. Alguns escolten, analitzen, pregunten i debaten des de l’interès i les ganes de canviar les coses. A aquestes alçades, però, crec que no cal especificar que generalitzar és necessari per entendre com funciona el sistema, quelcom impossible de fer si ens perdem en els casos individuals. Generalitzant, doncs, crec que podem arribar a la conclusió que intentar convèncer els homes és molt cansat i força estèril. Quin desgast d’energia, quines emprenyades més innecessàries i quina frustració cada vegada que ens topem amb la realitat de veure que no són capaços de tenir empatia amb nosaltres, que no entenen gairebé res. Però és comprensible. On s’és vist que l’oprimit hagi de convèncer l’opressor que no l’oprimeixi? On s’és vist que l’opressor accepti amb gentilesa baixar del seu lloc de poder?

A vegades se’ls intenta convèncer amb l’argument que una societat feminista també beneficiaria els homes perquè no tindrien la pressió de ser uns ‘machotes’ i podrien plorar sense complexos, per exemple. Això és cert i sona molt maco, però no ens enganyem, si el feminisme és revolucionari, és perquè ve a rebentar-ho tot, a treure privilegis. Perquè amb els privilegis dels homes es construeix la nostra opressió. Perquè la gran majoria dels llocs de poder a les grans empreses els ocupin homes, cal que les dones carreguin amb el pes de les feines domèstiques i/o quedin estancades en llocs inferiors, per posar només un exemple. Els seus avenços, les seves comoditats, s’alimenten dels nostres hàndicaps. I és evident que perdre privilegis, cedir espais, fer passes al costat, mai no és de bon grat. És evident que hi posaran resistència. Esperar que no ho facin és tenir molt bona fe, però alhora és molt poc realista. Amb tots els matisos i acceptant la radicalitat de la frase, ho sento, no és feminisme si no els molesta. I si els molesta, vol dir que anem per bon camí.

És cert que costa veure als pares, nòvios, germans i amics com a integrants d’un bàndol enemic, i també és cert que les seves actituds masclistes són fruit d’un sistema i una educació molt concretes, de la qual moltes vegades no són conscients. Però això no ens ha de fer caure en la trampa bonista de considerar que és el patriarcat, el sistema, qui ens oprimeix. Qui exerceix la violència sobre nosaltres són els homes, amb noms i cognoms, no un sistema abstracte i malvat sorgit del no-res. I entendre això és beneficiós per a tots: per a ells, per adonar-se de la responsabilitat que tenen i començar a canviar conductes i també per a nosaltres, per sortir del rol imposat de cuidadores, de l’obsessió apresa de molestar el més mínim i ser el més amables possible.

Deixar enrere això és també deixar enrere els ‘No t’espantis. Sóc feminista però no anti-homes’ o ‘Has de ser feminista perquè el patriarcat també t’oprimeix a tu’. Doncs no. A més de no ser veritat, és humiliant recórrer a aquest argument per persuadir-los que ens tractin com a persones. Si el sistema els perjudica en alguna cosa, com a màxim és la seva pròpia opressió esquitxant-los. Res comparable amb les mil i una violències que ens travessen a nosaltres diàriament. Com a home, fer alguna cosa per lluitar contra tot això implica reconèixer una posició de poder i estar disposat a renunciar-hi. Implica sortir de les zones de confort, entenent que això vol dir entrar en terrenys incòmodes. Implica entendre que, per més conductes que s’intentin canviar, sempre s’estarà en el grup privilegiat. Implica qüestionar i renunciar a molts privilegis i desitjos pel bé del col·lectiu. No implica, en definitiva, buscar cap avantatge individual.

Si és normal i fins i tot bon senyal que els homes oposin resistència, doncs, què fem? No proposo llançar ni contenir aquestes ganes d’explicar les bondats del feminisme al món. Crec que simplement es tracta de canviar l’objectiu, d’invertir aquesta força en un valor segur, el de deixar d’estar pendents d’ells per teixir aliances entre nosaltres: les germanes, les mares, les filles, les amigues, les companyes. Per alguna cosa sororitat és el neologisme de l’any. Aquesta aliança (política) de solidaritat entre dones va més enllà de la seva aparença naïf. És una autèntica arma que ens fa més fortes col·lectivament. Amb elles sí que val la pena tenir paciència i llargues discussions (també amb els seus límits, és clar). Perquè per més ‘Jo no sóc masclista ni feminista’ que pugui contestar de primeres una dona, fàcilment sabrà a què et refereixes quan parles de sentir-te pressionada per tenir relacions sexuals, de passar por en caminar de nit, de tenir obsessió per la imatge o de sentir-te profundament incòmoda quan un desconegut et diu ‘tia bona’ pel carrer. Perquè totes tenim experiències comunes i és molt fàcil adonar-nos-en si deixem de boicotejar-nos les unes a les altres. I val la pena intentar que altres dones prenguin consciència feminista, perquè cada dona que lluita per deixar d’estar sotmesa equilibra una mica més la balança.

Així, més unides, més fortes, dependrem una mica menys del paper que decideixin tenir els homes. Si volen entendre que això va de drets humans, acceptar que el subjecte polític d’aquesta lluita som nosaltres i no ells i denunciar les seves actituds masclistes i les dels seus amics, perfecte. Totes les converses i debats que calguin (o que vulguem). Si no, no passa res. No cal persuadir-los. No cal que ens desgastem ni els supliquem les molles. No és obligació de les feministes fabricar aliats. Prou en tenim, en el nostre intent d’alliberar-nos, ja és prou dur. Els homes que no vulguin canviar ara hauran de fer-ho en un futur perquè tindrem tanta força que no tindran més remei, perquè quedaran desfasats i amb seriosos problemes per relacionar-se amb les dones. No ho podran escollir, simplement s’hi hauran d’adaptar.

I crec que no estic parlant de cap utopia. Crec que alguns episodis històrics em donen la raó: els homes que tant es reien de les sufragistes van acabar empassant-se el vot femení. No perquè molts fessin un esforç d’empatia i sentit comú. Alguns (pocs) sí que van fer-lo, però no la majoria. Però es va aconseguir gràcies a elles, que van saber aliar-se, organitzar-se, insistir, rebentar aparadors i ser detingudes i empresonades mil vegades fins a aconseguir-ho. Mai no van renunciar a dialogar amb els homes ni a explicar-se, però les seves negatives tampoc les van condicionar ni bloquejar. Per què nosaltres hauríem de perdre el temps intentant canviar els qui no volen renunciar als privilegis? És més fàcil: deixem de posar-los al centre, fem-nos més i més fortes i no tindran més remei que renunciar-hi. El cel es pren per assalt, no demanant permís.

Clara Ardévol Mallol (@claraardevol)