CaueCanem

Si la manca de legitimitat s’ha de substituir per la més absoluta de les exemplaritats, què passa quan no ets ni legítim ni exemplar? Es pot continuar així? Intentant submergir-me en el llenguatge monàrquic -que m’és aliè-, entenc que en no haver estat mai escollit i, per tant, en no tenir la legitimitat que et pot aportar el sufragi universal, cal buscar un substitutori. I aquest hauria de ser una conducta modèlica, exemplar, admirable. Doncs a Joan Carles I i a la dinastia borbònica espanyola li manquen les dues coses: ni és legítima ni és exemplar. Això a les portes d’una abdicació que, de no se volguda, haurà de ser forçada, més d’hora que tard, perquè té 74 anys. Per molta sobreprotecció política i mediàtica que tingui, es pot garantir el traspàs d’un tro en aquestes circumstàncies? 

Clica al llegir més i en seguim reflexionant 

 

Ho recollia en una entrada anterior: per primera vegada, els ciutadans de l’estat suspenen el monarca en una enquesta tan oficial com la que més (sembla), la darrera del CIS. Primer va perdre part de l’exemplaritat, el que en podríem dir les essencies més morals i més conservadores, les que tradicionalment s’han associat a la monarquia. El divorci de la infanta Elena, les contínues pressions perquè el Príncep no es casés amb la Letícia, la conducta del Marichalar… Pels qui es guiaven per aquests paràmetres i creien que els Borbons els complien (pobres ingenus) la família va quedar ben desemmascarada. Després ha arribat l’honradesa, la conducta, el respecte envers als ciutadans del seu regne, que és quelcom més greu. I això és Urdangarin o el cinisme de la gran ficada de pota de la cacera d’elefants en una setmana combulsa, fatídica per l’economia de l’estat. 

Ja fa anys que la monarquia ha deixat de ser intocable a l’esfera mediàtica. Lluny semblen (dic semblen, perquè no fa tants anys) la censura dels comentaris de’n Quim Monzó al programa del Mikimoto, a TV3, o el toc d’atenció a la imitació de Toni Albà, al programa ‘Set de Nit’ del mateix canal. Ara, amb les xarxes socials, la crítica és incontrolable. Els ciutadans li han perdut la por, i amb la por el respecte, perquè comencen a assumir que el cap de l’estat també és criticable i ho ha de ser. Sembla una obvietat en una democràcia però l’extensíssima xarxa, ajudada de múltiples complicitats i afanys de poder, eren murs de contenció de la més mínima crítica. I el punt d’inflexió, a nivell estatal, pot situar-se perfectament en la portada d’El Jueves, que van intentar eliminar però que perdurarà per sempre més. Perquè aquesta és la gran por de la Zarzuela, el paper. Els imitadors de veu són minuts que poden oblidar-se, però el paper, ai el paper, sempre pot quedar. Com és el cas. 

Dos ingredients, doncs. Dos, entre molts més que hauríem pogut escollir, demostren que, sense l’exemplaritat i amb una crítica que es va instal·lant, encara incipient i des de mitjans menys oficials, la corona va empetitint-se mica en mica, espero que fins a l’extenuació. 

La monarquia que havia de ser el pont entre dreta i esquerra després d’una dictadura per protegir el be més preuat de l’espanyolitat, la unitat de l’estat, s’esquinça mica en mica. De fet, com la pròpia unitat, encara que per altres motius. 

I, amb aquest panorama, com arriba el futur? Quan en cinc o deu anys, el príncep Felip hereti el tro, què passarà? Si la immensa majoria de monàrquics ho són per joancarlistes -abans de la transició pocs monàrquics hi havia- l’arribada d’un nou rei podrà ser automàtica? Ningú no la qüestionarà?

Potser poden passar tres coses: la primera, que la indiferència general, la desafecció, el passotisme, la mandra, com coi se li vulgui dir, augmenti i un canvi així no provoqui el més mínim rebuig actiu; la segona, que la legitimitat de Felip sigui tan minsa, que el referèndum sigui inevitable; o la tercera, que una bona campanya mediàtica i un miracle diví recuperin una corona que ja no tan sols és inútil, sinó que fa més nosa que mai.