CaueCanem

L’episodi de Repsol YPF demostra que Espanya està tocada i enfonsada. Ningú la tem. Tothom en fuig. Les dades econòmiques, desastroses; el crèdit del govern, sota mínims; el prestigi, ni saben que és; la imatge exterior, de cacera… i podríem anar seguint. Amb aquest panorama, la nacionalització de la companyia YPF és un cop de puny a l’estòmac perquè toca una empresa destacada del teixit productiu de l’estat. Un pilar. També de Catalunya, amb La Caixa pel mig. Però la reacció -una barreja de pel·lícula d’Alfredo Landa i de nacionalisme espanyol ranci ranci- allunya qualsevol defensa internacional, vingui d’Europa o vingui del defensor en cap del liberalisme que se suposa que són els Estats Units. Muts i a la gàbia i lluny no fos cas que ens hi acabéssim contagiant.

El govern espanyol fa una setmana que amenaça, però ningú el tem. Ni té mecanismes, ni està per malabarismes ni té cap pla decidit. Perquè si el tingués, dic jo, l’hauria posat en pràctica per evitar la nacionalització. Però no ha mogut ni un dit. Ara segueix amenaçant, però és una fera moribunda que fins i tot en les amenaces la caga, ho dic pel ministre d’exteriors dient que l’Argentina s’ha disparat un tret al peu. Té gràcia la comparació venint d’on venim. Parole, parole, parole… 

Rajoy, en un to pretesament amenaçador però llegint d’un paper tota l’estona, ha seguit amb les frases, aquesta tarda, des del Fòrum Econòmic Mundial. Al matí, els seus ministres han demanat ajuda a la Unió Europea, però el que deiem, parole, parole, parole. Ha parlat d’il·legalitat, s’ha mostrat preocupadíssima i, fins i tot, ha anul·lat una reunió. Una reunió, per cert, per evitar arribar a la nacionalització, així que és lògic que es desconvoqui un cop aquesta ja s’ha produït. I prou. Ja està. Ni una paraula més. Ni cap acció, que és el què compta. Ja sigui per por que la situació s’escampi a d’altres empreses o, simplement, perquè Espanya poc importa. 

Poques simpaties em generen Repsol i Antoni Brufau. Tampoc la presidenta argentina, Cristina Fernández. Em costen d’entendre els matisos d’aquest escenari, però està clar que l’estat espanyol ha tornat a fer el ridícul. Ningú el té compte. S’ha quedat sol. Ningú s’hi vol acostar. Animal enfonsat i amb poca carn per menjar. De moment, ja tenen prou feina supervisant-lo i evitant l’haver de rescatar-lo.
Encara que la premsa espanyola cregui que ha arribat l’apocalipsi, ni la UE ni els EUA dormiran pitjor pel que ha passat.